Vaig anar en un grup de gent que som amants de la cultura del cap i casal i que fem regularment caminades per València.
Des del primer moment ens vam adonar que els rètols i/o explicacions, a més de ser massa curtes, estan escrites sols en castellà. Notava un cert malestar i indignació pel fet que sent tan curt el text no s’han dignat a fer-lo també en valencià.
Quan vam acabar la visita, dues persones i jo anàrem a demanar un full de reclamació, al·legant que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) diu en l’article V:
«Així, doncs, es declara que el valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i el dret que tots els ciutadans tenen a conéixer-la i usar-la amb plens efectes jurídics, de la mateixa manera que si s’emprava el castellà. Resta garantida la tutela judicial d’aquest dret i proscrita qualsevol discriminació per raó de llengua.»
Abans d’omplir el full de Reclamació vam demanar explicacions a les dues empleades d’aquesta negligència i ens van dir que «estaban en ello», que els cartells encara estaven per fer.
De moment no hem omplert el full de reclamació, creient allò que les empleades ens han dit.
Ens hem sentit discriminades per l’incompliment dels drets lingüístics que contempla l’anomenada llei.
L’església té una obligació social envers el Poble Valencià: dirigir-se en la mateixa llengua del poble.
La Seu és de tots i totes, no sols de les persones castellanoparlants.
L’església és finançada per tota la ciutadania. Per tant, és de justícia que els valencians siguem atesos amb la mateixa dignitat lingüística.
La nostra llengua ha de ser normalitzada a tots els àmbits de la vida. Volem viure en un país normalitzat. També l’església forma part d’aquest país i com a tal ha de ser normalitzada pel que fa a l’ús de la llengua.
No és qüestió de dretes o d’esquerres, o de creients o no-creients, és una qüestió que va més enllà d’aquests esquemes: ateny de forma horitzontal a tota la societat valenciana.
Empar Espí
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
