Després de tants anys de sequera hi ha molta gent il·lusionada perquè canvie alguna cosa. Fins i tot, potser innocentment, creu que hi ha coses que aquesta vegada es faran; que la gent que governa el país pensarà, per damunt del partit, en el nostre país; que deixarà de fer castells de formigó, ponts sense riu, autopistes de peatge, aeroports sense avions i rotondes esculpides; que tornarà a mirar, a més de la ciutat (i l’aldea), la riquesa de la terra regada i els tossals esglaonats per bancals, l’horta i el secà, la pedra, el bosc, el camí, el paisatge, el país…; que tornarà a viure i parlar en valencià.
Les fonts, tot i que en resten moltes per conrear, són volgudes pels centres excursionistes, i les casetes de pedra seca han estat posades en valor per moltes associacions i algunes institucions administratives. No han tingut la mateixa sort, però, els camins ramaders del nostre país que, a més del valor paisatgístic evident, podrien acomplir noves funcions.
Cal, doncs, no deixar en l’oblit ni menysprear el potencial d’aquestes infraestructures linials de pedra seca que, després d’un estudi selectiu, poden oferir un servei múltiple al nostre paisatge, qui sap si també com a preventiu tallafocs.
Recordem, en aquest sentit, un altre article aparegut a Imatgies i publicat a Mediterráneo i El Temps, el 2012.
