Com aquests pescadors de l’escullera del Maso, matiners i obstinats, seguim amb el recull de carrers batejats per animalets de la mar. Deixeu-vos enganxar per l’hamet de la Ictionímia i envieu-nos algun carrer pescat.
Emperador Xiphias glaudius -carrer de l’Emperador (Vinaròs)
I quin diríeu que és el peix del gran bec? Doncs efectivament és aquest. Li ha valgut la metàfora en anomenar-lo també «espasa», donats com som els humans a la realitat figurada. Se’n compten fins a quatre àcids, d’aquest greix del gran peix.
En la fitxa 91/desembre 1995, de la col·lecció «Què cal saber?», de la Societat Catalana de Biologia, IEC, hi ha una interessant explicació dels noms d’aquest peix, la seua difusió a la lexicografia i el seu ús popular. En reproduïm els fragments que ens poden ser més aclaridors:
albertarjonadomingo.blogspot
«QÜESTIONS D’ICTIONÍMIA CATALANA: LA MEDITERRÀNIA I L’ATLÀNTIC
De vegades passa que els noms populars del peixos queden més determinats per la mar on viuen que no pas per la llengua. (…) Hi ha una tendència del castellà a donar prioritat als noms atlàntics sobre els mediterranis (…).
(…) és remarcable el cas del Xiphias gladius, peix que en castellà atlàntic s’anomena pez espada. Aquest darrer nom ha tingut tant d’èxit entre nosaltres, que és a punt de bandejar el nom genuí català emperador (…). Els pescadors s’hi refereixen amb el terme emperador i solament usen el nom de peix espasa per parlar amb un profà en temes de pesca per tal “que ens entenguin”. Aquesta confusió es manté als mercats i als restaurants.
Desafortunadament, la Història natural dels Països Catalans no ajuda a posar les coses al seu lloc, ja que en el volum dedicat als peixos dóna el nom de peix espasa al Xiphias gladius, i el d’emperador al Luvarus imperialis, que és una espècie que no té interès pesquer ni té recollit cap nom popular. Per tal d’evitar el progrés d’aquesta confusió, s’ha proposat el nom de luvar per a aquesta darrera espècie. (…)»
En l’article esmentat es recomanava que l’entrada emperador fóra la principal i s’advertia que les definicions entre aquesta i peix espasa eren lleugerament diferents (DIEC 1995). Cal dir que en l’edició del DIEC 2007 s’han seguit aquestes indicacions: emperador és l’entrada principal, i en arribar a peix espasa ens remet a emperador.
Escorpa Scorpaena scrofa
carrer de l’Escorpa (Vinaròs) carrer Escorpa (Dénia)
A Dénia. Josep Andrés
El carrer retolat a la partida ‘los Boverals’ de Vinaròs té en compte l’article i la preposició. Mentre, a Dénia, sembla que ‘escorpa’ siga un atribut del carrer.
Com ja vam veure a imatgies.blogspot.com.es/2014/11/carrers els carrers no s’acompanyen de determinants quan expressen qualitats del mateix carrer (ample, curt, llarg, fosc…); en els altres casos, però, convé no retallar el pressupost; millor carrer de l’Escorpa que no carrer Escorpa.
Si us pensàveu que no hi havia un escorpí o un porc marí, anàveu ben errats perquè l’escorpa els té els dos. El seu nom científic Scorpaena porcus ens ho diu. Altres variants formades sobre l’ètim grec són: escórpera, escórpora o escorpra. També és conegut en poblacions com Alcanar o Vinaròs amb el nom de rascassa.
Més avall, però, hi trobem gallineta, de cap roig i molta espina, bo per fer caldo i brou, i desmollar amb molta cura, arròs a banda sense músics. Mireu, si no, aquest cabàs o cofa, corral de gallinetes amb una vaca al fons, rosat pagell i la boca oberta d’un corball.
Escrita Raja asterias
carrer de l’Escrita (Vinaròs)
Quina metonímia o sinècdoque, com preferiu, més eloqüent ens presenta aquest peix. Depén dels llocs és coneguda també com rajada, clavellada, clavell o bastina. Aquesta última denominació ens apareix al Diccionari Labèrnia com a adjectiu i ens diu «que s’aplica à la carn de animal ó peix dura y estireganyosa. Carne correosa. Obdurato caro.»
Esparrall Diplodus annularis
carrer de l’Esparrall (Vinaròs)
carrer de l’Esparrall (Vinaròs)
Una endevinalla, si cal
que el mot bé que s’ho val:
“No és p’a canya ni és p’a rall
s’agafa al palangre
i al tresmall”
posidonia.mataro.org
El carrer de l’Esparrall l’hem retratat a Vinaròs, però sabem que també hi és a Vilanova i la Geltrú, seguint cap al racó de l’ermita il·luminada, anant cap a Santa Llúcia, el trobarem.
Lluís Gimeno (1998: 308-310) a l’estudi que presenta del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona en dóna una detallada explicació lexicogràfica de les variants esparrall, esparralló, esparrelló estructurada en els epígrafs següents: «Documentació en repertoris lexicogràfics occidentals (nord-occidentals, valencians i tortosins)», «Documentació en diccionaris històrics catalans i romànics», «Extensió geogràfica», «Documentació literària» i «Etimologia». N’aportem alguns exemples d’autors vinarossencs:
I la cèpia? I la sardina?
i les xucles i asparralls?
Manuel Foguet Mateu
Bona nit, cresol
…en catret o cadireta,
cabasset o cistelleta,
pot anar a peixcar esparrall
J. S. Farga Esteller, Rimes Vinarossenques, 48
Peixcarem en mar tranquil·les,
vinga cobes d’esparralls,
de mabrets, congres, anguiles,
burros grans com a cavalls
J.S. Farga Esteller, Rimes Vinarossenques, 58
L’esparrall, des de ben menuts, ha estat un peix ben popular i gens menystengut en peixateries i a taula, però segurament la seua discreció formal li ha fet guanyar el sentit una mica esquifit que se li atribueix en aquestes expressions: «Està fet, o feta, un esparrall», es diu quan volem ressaltar que algú està molt prim. El DCVB també ens informa d’aquesta adjectivació aplicada al camp botànic a l’olivera i al blat, si aquests no són ufanosos. I en el camp dels gentilicis populars el trobem dit dels fornellers en aquesta cançó popular:
A’s Migjorn són clotelluts
i a Ferreries bavais
a’s Mercadal són cerruts
i a Fornells són esparrais
i a Ferreries bavais
a’s Mercadal són cerruts
i a Fornells són esparrais
Variants de l’esparrall al Montsià
Espet Sphyraena sphyraena
carrer de l’Espet (Vinaròs)
peixosdepalamos.com
Si viatgeu al Brasil espet hi trobareu. També per Madeira el guaitareu. Però, què millor que seure amb el bon amic, sense fer un plet, i nadar vora l’espet. Per ací a la nostra mar observem com n’és d’esvelt el fi espet. I amb nom de vent balear no volem que el confongueu.
Gall Zeus faber
carrer del Gall (Vinaròs)
Es Portitxol, portet veí de Ciutat, a Mallorca, ens ensenya els noms dels peixos amb un seguit de manisetes adherides als bancs per seure, tot un ajut per recuperar el nostre lèxic.
Diu ver qui diu que sota el cel trobem tot allò que al mar veiem. Mes, ens sorprenem de tant de gall de terra, i fins i tot d’aus i pardals. El nostre peix té sols, potser, dos variants. L’una és de la mar i l’altra d’en Pere sant. El trobem també com bon juganer: del gall del Maestrat als Reis us hem parlat imatgies.blogspot.com.es/2015/01/.
Si teníem de peix la gallineta també al gall li fem parella. I amb sant Pere, més que res, s’aproxima al cap de Creus i, ja ho veieu, li diuen Zeus.
De Mallorca és aquesta imatge que ens regala l’amic Millan i veiem, només cal llegir, que també nom sant Pere, a més del mot amb retall, que deia gall.
I aquesta, de Vinaròs.
Podem, si voleu, jugar a mots rimats, tot canviant la consonant inicial: b, c, d, f, g… I, si se’ns permet alguna llicència lèxica, que per això es diu llicència…
Dansarem amb el ball
passejant pel call
i segarem d’herba un dall
vora l’aigua d’aquell fall
abans que cante el gall.
En un polit anglés hall
imaginarem el jall
i esmicolarem l’all
amb un cop de mall.
Inventaren un nall
amb un antic pall
i l’herba del quall.
I, en llançar el rall
entre l’aigua i el sall
d’un bon tall
partirem la vall
Sense street el wall
inexistent el zall
Gat Scyliorhinus canicula
carrer del Gat (Vinaròs)
I què em dieu del bon felí, batejat el vam fer ahir. Moix, mix, gat, un nom t’hem posat: gat ver, gat vaire o gató i ja tenim l’infantó. I no volem estar com gat i rata, ni agafar una gatada, ni competir amb el gall per a veure qui en diu més i ve a tomb en un gros tom, de l’Alcover. Llegiu, entreu i remeneu i fins i tot un bon ferro hi trobareu, que del que diuen a Eivissa ara ens n’hem recordat, també hi ha un gat bernat.
Als mercats solen mostrar-nos els gatets despullats de la seua pell rasposa, com aquests de la foto, veïns d’uns mollets, que vam fotografiar al mercat del Ninot, a Barcelona.
Juliola Trigla lucerna
carrer de la Juliola (Vinaròs)
Que la juliola és un peix, ja ho sabem. Que la germana està dissimilada, també, juriola en direm. Que del passat mes li ve el nom ara ho aprendrem. Que de la bella donzella ja us n’hem parlat, ja ho heu notat. I si voleu la juriola escoltar bé, fins i tot n’han fet cd’s.
La juriola, semblant al cabut, rep el nom de ‘lluerna’ i s’assembla molt al ‘garneu’ Trigla lyra (foto adjunta), que ja ens va advertir el pescater de Vinaròs que era molt millor que el cabut.
Lliri Pomatomus saltator
carrer del Lliri (Vinaròs)
I què en direu d’aquesta flor tan ufanosa, giriblau i pega dolça. Encapçala tot l’article les mil menes de la flor. De Florència, en té paciència; de maig, ne porta un raig. De sant Antoni, de sant Francesc, de sant Bru, tot és u.
I el lliri de la mar, de la platja, ja s’avança i li diuen tallahams, trencahams i lliri al fi.
Oh, golfàs o anjora hi ha qui prefereix la penyora i per això senyora s’enyora!
A Almassora és conegut com a ‘dora(d)o’ mentre el golfàs és un altre peix, i és veritat que tallava hams; la ‘cameta’ havia d’ésser d’acer i no de niló. També recordem que en acostar-se (s’arrimava a la costa), allà cap al mes d’agost, es presentava tot deixant alguna peix sense coa, i els pescadors de canya sabien que s’encetava la temporada del dorado: cameta d’acer amb sardina que, amb una roda unflada i uns bons braços per remar, es deixava ben lluny, tot el que donava el carret. La pesca del dorado era un espectacle del Muro i aviat se sentia una veu que feia córrer tota la morralla de xiquets per veure l’espectacle: “Salobre, salobre!”
Llissa Chelon labrosus
carrer de la Llissa (Vinaròs)
Llissa vera llobarrera, agut, morrut, galup. Si véns del març te direm marcenca, si de més enllà del cap pla i si ens fas goig: galta-roig. La llíssera també diu que és propera, coneguda com grossera hi ha la llissa que rellissa per Eivissa.
La llissa de la fotografia és del mercat de Vinaròs. Allí i a Alcanar és masculí, el llissal. Potser aquests aspectes dialectals convenia reflectir-los a les retolacions d’uns carrers del mateix Vinaròs.
Llobarro Dicentrarchus labrax
carrer del Llobarro (Vinaròs i el Perellonet)
carrer del Llobarro (Vinaròs i el Perellonet)
I del llop anem al pla, i escrit ho trobem ja: «El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari (…).
Els pescadors diuen que el llobarro és el peix més astut de la mar.» Josep Pla. Bodegó amb peixos dins Aigua de mar. Barcelona: Ed. Destino, OC II, 1966, p. 17.
Fa un bon grapat d’anys que un mestre del rall, Roque (en la fotografia amb la peça a la mà, al bar del Maso), lluïa aquest llobarro d’exquisit paladar i molla blanca.
Lluç Lucius suculentus
carrer del Lluç (Vinaròs)
No sabem si us han dit mai tros de lluç, potser val més de dir: «Val més esser cap de lluç que cua d’austruç». Hi trobem el lluç austral, el de coa, el comú, l’europeu, el xilè, el negre i fins i tot n’hi ha un de riu que riu. I si passem a l’onomàstica la popularitat del luci no és gens menyspreable, podem navegar entre la santedat, el pensament (Luci Anneu Sèneca), la noblesa (Luci Sergi Catilina), la medicina (Luci Tars)…, reis, soldats, oradors i magistrats no sabem si de lluç n’han menjat però en el nom tots s’han trobat.
El lluç és un d’aquells peixos que porta més anys patint la castellanització. Fa uns quants anys l’entrada de ‘merluza’ s’esdevingué amb el peix congelat. El fresc seguia sent lluç però perdia el nom en congelar-se.
Des de fa uns anys ens arriba el peix del Cantàbric, si no fresc, refrigerat, i la retolació transforma el lluç, també fresc, en ‘merluza’… i la gent en diu ‘merlussa’. Com que a la Mediterrània sol ser més menut rep el diminutiu de llucet, com ens diu el rètol de la fotografia de més amunt (mercat del Ninot, a Barcelona). Sortosament, al mercat de Vinaròs apareix ben retolat.
Maniseta del Portitxol (Mallorca)
En l’entrada anterior sobre zoònims marins apareixien carrers lligats a peixos compresos entre la A i la D, i també el dofí, mamífer marí.
Hi trobareu també una fotografia d’un pou incert, que no ha trobat solució al concurs.
Oh pou, digueu-me on sou!
Mireu què en sabeu d’aquest; millor d’aquesta perquè més que pou és cisterna. En quina ermita la trobem?
La solució i si sabeu més carrers lligats als peixos, o altres zoònims marins, envieu-ho a [email protected]
