El film d’Icíar Bollaín, amb guió de Paul Laverty, que ja va compartir rodatge a Land and freedom (Ken Loach, 1995), té alguna cosa que ens fa recordar l’obra del director anglés, rodada una mica més amunt, a terres de l’Aragó i els Ports.
També hi descobrim en el pare d’Anna (si no anem errats, perquè no trobem cap foto a la xarxa) un altre actor d’aquella Terra i llibertat, Miguel Ángel Aladrén.
Vaja per endavant que la pel·lícula, tot i la seua visió idealista endolcida, ens ha agradat, ens ha emocionat i ens ha fet gaudir d’una història en què es denuncia, entre d’altres coses, l’espoli d’oliveres centenàries (mil·lenàries, diuen) durant els anys que va durar la religió de la grua.
No hem de tindre en compte el fet que, tot eixint de Canet lo Roig cap a Düsseldorf (més al nord, com sap el lector), el camió passe vora la pedrera de la Magdalena o per la carretera del Pinar, entre el Grau i Benicàssim (més al sud)… llicència poètica i visual. Pel que fa a l’empelt (ben simbòlic) de la branqueta d’olivera sobre l’ullastre acabadet de plantar (llicència agrícola) podeu recordar uns altres empelts a imatgies.blogspot.com.es/2013/07
Fet aquest parèntesi d’observacions tornem al sentit del film.
>
Es tracta, també, d’un dictat de la natura (raó per la qual hem insertat aquesta etiqueta del blog), de la simbiosi i mútua dependència que es crea entre l’home i la natura que conrea, entre el iaio i l’olivera culturada, que esdevé patrimoni natural col·lectiu. En algun moment, el iaio declara que l’olivera no li pertany, que és de la terra, que és de tots. Icíar Bollaín, en l’entrevista que trobeu més avall, en parla.
>
I és aquest punt on se’ns ha quedat un regustet d’oli ranci. Ens agraden les versions originals, però, ho reconeixem, no només per allò de la veu de l’actor (com diuen molts cinèfils) sinó pel gust d’escoltar com parla gent d’altres llocs, de vegades ben remots, com organitza el seu món, quina és la seua cosmovisió a través d’entonacions ben diverses; tot un patrimoni mundial, això de les llengües. I recordem el film de Ken Loach des d’on es veia Morella i es parlava en castellà, en anglés i en català. En tres llengües, perquè en aquella milícia hi havia gent d’arreu, que emprava una llengua o una altra en diferents moments, i això donava un plus de patrimoni a la pel·lícula.
Sí, ja se sap que en espanyol arriba a més gent. Efectivament, arriba a més gent que haurà perdut l’oportunitat de conèixer la llengua que parlen a Canet lo Roig, a Traiguera i la Jana.
Tornem a dir que ens ha agradat El olivo, però no podíem imaginar el iaio parlant a la néta, ni la néta al iaio, en una llengua que no fóra la de la terra de l’olivera.
