per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
es tan viva de color,
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor.
Si es grabada de verola
guarda en cambi lo gust fí
y si encisa quan va sola,
es arrop ab llet ó ví.
Ab la rica Malvasía
ella es reyna del menjar.
¡Ni la mel que l’Himet cría
s’hi podría comparar!
Quan ab llet està amanida
la maduixa no té preu
y lluheix així vestida
com la sanch sobre la neu.
De brasset ab la taronja
es mellor que l’hydromel
y en la boca, suau, s’esponja
refrescada dintre’l gel.
Tan humil com encisera
nada al bosch ó be en jardíns
es la rica maduixera
mes buscada que’ls rubíns.
Quan sos grans ella desgrana
fa un rosari de color
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor!
y de verdenca alfombra s’engalana
la suchestiva vega valensiana
de totes les del mon, hui la primera.
Així que’l gafarró y la cagarnera
fabriquen son niuet de ór y grana
y en punta de matí canten diana
se veu per los carrers a la fresera.
Sól ser llauradoreta, y arriscá;
téndra, com los capolls del mes d’Abril;
ulls negres d’agarena, y pell tostá.
D’airós tipet, acaminar chentil
y hortolaneta pura y ben plantá
que conta en sa careta grasies mil.
cada matí baixo a ciutat
amb els cistells plens de maduixes
i les balances sota el braç.
La flor del bosc és lo que porto,
de tot Moncada lo mellor;
mireu que maca, que vermella
i que sencera la tinc jo.
La gent bromista i malpensada
diu que fem trampa quan pesem,
jo no he fet mai semblants tramoies,
ja hi podeu tots pujar de peus.
Car les balances que jo porto
com es pot veure van molt bé,
i facin el favor de dir-me
si a tos vostès no els faig el pes.
Amb els cistells aquest migdía
jo atravessava el Pla del Os,
quan un camàlic propassant-se
m’ha pessigat, el molt talòs.
Jo li volia dâ una bufa,
per demostrar-li que ha faltat,
prô com que vaig tan carregada
no li he pogut pas demostrar.
Ahî un senyô anava seguint-me
pel carrer Ample i em va dir
que era l’olor de les maduixes,
l’únic motiu de que em seguís.
I al sê a la Rambla s’acostava
ja tant amb mi aquell carrincló
que jo vaig dir-li: —Apa, enretiris,
no veu que apreta la calô?
M’ha dit un noi que deu fer versos
perque els cabells porta molt llargs:
—D’aquesta fruita regalada
gaudir voldría sens descans.
I jo he respost: —Ep, mestre, alto!
de regalada no en té res,
doncs les maduixes que jo porto
no les regalo, que les venc.
Si una senyora escarrancida
que per barret porta un tortell
em regateja massa estona
li dic, tancant l’establiment:
—No sé què hi veu, mitja senyora!
A trenta i cinc i fes bon pes!
I si li sembla a domicili
en carretel·la les duré!
Aquest matí al carrer del Carme
un taberner que es diu Bernat,
per una lliura de maduixes
tots els cistells m’ha remenat.
Fins que li he dit, enfurismada:
—Arriba, arriba, prou grapeig,
que si em toqueu tant la maduixa
em deixareu feta un safreig!
—No n’ha demanat una lliura?, doncs aquí la té. Faci-les visurar per qui vulgui.
—No hi estic, per mi no hi ha el pes.
—Ei, ei, no remeni les maduixes; que es pensa que és xanguet? Se’n fa catorze quartos, ara ja les té al plat.
—Torni-les al cistell, no fan per mi.
—Nosaltres no quitem res a ningú. Faci’n una truita, que estalviarà el sucre. Bé, sí que les feríem netes, les ganàncies! Un cop pesada la maduixa ja no hi torna, al cistell; encara que s’hi posés l’Audiència.
—Si sempre una lliura m’arriba al fistonet del plat…
—D’a on surt ara amb lo fistonet! Les hi deuen pesar malament, senyora; l’enganyen, que n’hi donen de més.
anava per un barranc,
portava una panereta
tapadeta en lo bancal.
—Li pregunto si son móres
aixó que porta tapat:
—No sinyó, que son maduixes
per anâ a vendre al mercat.
a l’hort a collir maduixes,
mentre tu les colliràs
jo te tocaré les cuixes.
Qu’el sol comença á asomar,
Y en los jardins del Santísim,
Ahon jo vullch durla vorá
Cent parelles amoroses,
Totes á gust disfrutant,
Entre cenadors ombrius,
Tapits de ramage gran,
Amors entre flors y freses,
Valent més que tot cuant hiá!
¡Ahón voreu res, si b’es mira,
Que se puga comparar
Al efecte prodijós
D’aqueixos moments d’encant!…
—Uns van de matí al Santísim,
Els altres de vesprada van,
Pues no se sap francament
Si es millor, en veritat,
Anar de matí en la fresca
O cuant va el sol abaixant…
¡Qu’en unes y en altres hores
No se sap lo que més val!…
Molt més en lo dia clásich
D’anar la fresa á menjar:
El de la Verje, Patrona,
Mare dels Desamparats.
Panadetes calentetes
O cocotets van portant
Plens de pimentó y tonyina,
Molles de llús y algo de all…
Tan riques y tan sabroses…
Qu’el olor sols, es capás
De ferli obrir l’apetit
Al Pardal de Sant Juan.
Tot asó, unit als pinyons
Y á la pasta, qu’es desfá
Per lo fina y oliosa
Entre llengua y paladar,
Resulta un mos deliciós
Com vajes traguijolant.
Salchichó tendre y después
Les freses com á remát,
En sucre, taronja ó vi,
Segons lo que més agrá.
vollgudo amigo del alma:
m’alegraré que al resibo
d’este naipe, vulgo carta,
s’halle ostet bien de salut
la noestra güena a Dios grasias.
L’ogeto de la presiente,
es desirle com Deu mana
los deseyos que tenemos
tots els qu’ascribim La Traca,
d’haser un armosarito
en el Huerto de su casa
y mencharse un plat de fresa
con vino dulse y naranca.
¿S’acoerda ostet de otros tiempos
coando íbamos con la Nasia
y a la sombra dels abritos
de fresa omplíem la pancha?
¿S’acoerda ostet de las joergas
con manubrios y guitarras?
¿S’acoerda ostet de los bailes?
¿S’acoerda de las charangas?
¿S’acoerda ostet de las bufas
que prenimos en su casa?
Poes bien, apresiable Tófol,
los chicones de La Traca
abedesiendo el deseyo
de la compañera Nasia,
quieren ferli una visita
un día d’esta semana
con l’ogeto de acabarse
la fresa qu’hay en su casa
y péndrer un cañamón
aixina anda a micha cama.
¡Cuasi rés desfrutaremos
con tan castiso programa!
Será cósa d’alquilar
un carret o una tartana
por si acaso mos bufamos
que mos puerte a tots a casa.
La verdat es que su huerto
se pót dir qu’es l’antesala
del seleste Paraiso
ahón se crió la mansana
que va rosegar Adan
coando la fam li apretaba.
Allí tiene ustet de todo:
plátanos, fresas, narancas,
figas, datiles, sireras,
y flores de todas marcas.
Hay pista para patín
para tennis, foot-ball y atras
diversiones aligantes
propias de chent distocrática.
Aloego hay senaores
cubiertos con flor de malva
chiripiga y matapusa
donde las parejas varias
se menchan los condimentos
entre arrullos y gansadas
Además allí se mencha
de una manera barata
y sobre todo muy bien
poes la fresa de su casa
no l’hay en lo mondo entero
dende París a Picaña.
De manera que ya hu sabe,
los traqueros de La Traca,
quieren ferli una vesita
un día d’esta semana;
conque prepare si quiere
tres paneras de patacas,
seis borregos, dies pollastres,
tres cuiros de ví de Aldaya
quinze lliuras de marlusa,
y de fresas una saria.
Por si dimpués de tóo esto
aun se quedarem en gana,
tenga preparao un tito
dos terneras astofadas
un sierdo a la vinagreta
y uns rastres de botifarras.
Aspresiones a su esposa,
a Tofolito y Amanda,
muchos besos a Amandín
qu’es la reina de la casa.
A sus dos hermosas higas,
que se conserven tan guapas,
muchos besos al gosito
y un cariñito a la gata
y osté resiba el afecto de
Los chicos de La Traca.