Les garrofes

De treballar, la gent en diu guanyar-se la pataqueta (o el pa), guanyar-se les mongetes o, també, guanyar-se les garrofes. És una frase feta molt coneguda. En el número del 3 de juliol del 1896 del setmanari L’Esquella de la Torratxa van publicar la poesia ‘Desengany’, els primers versos de la qual fan així:
 
Un diumenge fent dissapte d’un calaix,
de papers manuscrits vaig llensá un feix,
quedant-me’n tan sols un que s’hi llegeix
un sonet dedicat «al Pep, bataix,
que’s guanya las garrofas al Rebaix.»
 
Aquesta versió amb garrofes podríem dir que és una mica irònica o burlanera, perquè el fruit de les garroferes sempre ha anat a parar a les menjadores del bestiar. Sí, és veritat, aquesta és la seua destinació i els cavalls se les mengen amb molt de delit, però a vegades (molt rarament en l’actualitat, i només al País Valencià), els amos també se’n mengen alguna, sobretot si són de les anomenades mollars, ço és, que tenen molta molla. I el qui escriu aquestes ratlles quan va passejant pel camp i se’n troba alguna de bona també n’agafa per a berenar, tot i que ja dic que no és un costum gaire habitual i també ho faig molt de tant en tant. De petit en menjava més, perquè tots els anys, a la tardor, anava a plegar-ne en un tros que teníem al secà, a cinc o sis hores de camí (‘Quan setembre és a la fi, les garrofes a collir’, fa la dita popular). Les posàvem en sacs, les guardàvem a l’andana i així l’haca tenia per a menjar-ne tot l’any. En el número del 7 d’octubre del 1917 del setmanari vinarosenc San Sebastián van publicar la poesia de Francesc Esteller ‘La plegada’, de la qual donaré una part:
 
Camarada com la nostra
no hia’n tot Vinarós;
ni que plegue mes garrofes
ni que minge mes arroç.
De la nostra camarada
tenen lo mon ancantát
lo pandero de Toneta
y’l caragol del Ratat.
Milagrós San Sebastiá
qu’esteu a la nostra ermita,
l’any que ve’n pau y salut
doneu-mos bona collita.
Estes y atres coses ne solen cantá
les mil camaraes que van a plegá,
a plegá garrofes del camp valenciá,
que dobles y dolces se solen criá.
 

En el Coloqui de Vicento Menchapá, del segle xviii, el protagonista, a més de plegar-ne, també en menja, com podem llegir seguit:
 
Y fon asó, que em lloguí
pera guañar un chornal,
y la faena que em daren,
era, que à un garroferal
anára à plegar garrofes:
yo men aní cap allá,
y chustet en aquell dia
res no habia mastegat.
Em pose à plegar garrofes,
y al temps que anaba plegant,
en la boca una garrofa
em solia yo posar.
Y la pancha que va veure
tanta garrofa dabant,
com aquell dia en dichú
estaba, men demaná:
y yo per acontentarla,
em vach posar à menchar
garrofes, y men menchì
dos taleques de delmar,
y despues en un ratet
vach carregar lo animal
que duya pera portarles,
y men aní pas à pas
à casa; y aixi que em veren
en un ventre tan unflat,
em digueren, qué tenia:
y yo els vach contar lo cas.
Varen buscar la eixeringa,
y al Dotor varen cridar;
y el Dotor aixi quem veu
em digué: que qué has menchat?
Yo li vach dir, que garrofes.
Y ell me torná à preguntar,
que quántes, poc mes ò meñs,
men auria yo menchat?
Yo li torní de resposta:
dos taleques de delmar.
Y ell tot admirat digué:
sis servicis li han de dar.
Em donen los sis servicis,
y un poc em feren soltar
aquell pantáno que yo
no podia destapar.
Busquen un atre Dotor,
y me escomensá à ordenar
servicis y mes servicis,
y porgues, que va acabar
quants porgants en la botiga
del Boticari encontrá.
Ell en fi me deixá net,
pero també en una fam,
que per lleu si un bou tinguera,
mel habia de menchar
tot, sinse deixar un hos,
perque estic molt acabat,
desde que tant de servici
en Payporta em varen dar.
Y fon tant lo que caguí,
que à Payporta vach deixar
de modo, que un pam de terra
no quedá sinse embrutar;
y mesclats en la inmundicia
se oíen uns trons tan grans,
que en Valencia ya es pensaben,
que venia el gran Sultán,
y al instant donaren orde,
que tancaren los portals,
pero veent de que no era
lo que ells se habien pensat,
obrin los portals, y ixen
com si anaren à un porrat,
y peguen cap à Payporta,
y à la que apleguen allá,
veren que totes les cases,
carrers, places y corrals,
estaben tan plens de merda,
(parlant clar y en bon romans)
que si entren en Payporta,
hasta el coll se han de estacar;
y vehent asó, determinen
cap à Valencia tornar,
perque molts, de veure alló,
començaren à llansar.
 
Aquests afartaments tan grossos sempre acaben malament, siguen de garrofes o de qualsevol altra cosa.
 
           
Tot i que les mollars, si no són molt seques, fan de bon menjar, sempre han estat considerades una menja molt humil, potser perquè el costum era de destinar-les al bestiar. En el número del 15 de juliol de 1933 del setmanari La Chala van fer una paròdia de la poesia de Ramón de Campoamor ‘Dos genios’, y en un dels versos podem veure que, tot i que no eren gaire apreciades, n’hi havia qui se les menjava:
 
Uno curda; otro altanero,
así hablan dos con calor:
—Soy «El Poeta Pualero».
—Yo Paquito l’Engastaor.
—Vengo a haserte más dichosa
tu esistensia de juglar.
—Qué vueles de mí?
—Una cosa:
que te vayas a ca... var.
—Mi talento...
—Ptchs; es muy poco,
pero yo lo apresio en nada.
—Yo poedo volverte loco.
—Lo sé: con una ripiada.
—Tendrás riquesas no escasas;
viviendas a tu plaser.
—¿Y para qué quiero casas
si a dormir voy a un paller?
—Gabáns y trajes tendrás,
tots de llana.
—Fuig chalao.
¿No veus que me calfa más
este saco apedasao?
—Paja y sebada devoro.
—Yo con garrofas me apaño.
—Bec petrólio en safas de oro.
—Yo lejía en pots d’estaño.
Faré els versos que tú quieras.
—¡Visión de cosas reales!
¿Y a dos ripiadas fuleras
las llamas tú madrigales?
 

De tota manera, si són gruixudes i no gaire velles, hi ha qui les considera una llepolía, com podem veure en uns versos de la poesia de Salvador Giner i Vidal ‘Un femater aburrit’, apareguda en la publicació Chocs Florals del 1905. El protagonista parla dels seus tractes amb els pixavins, que és com anomenaven a les poblacions de l’Horta els habitants del cap i casal:
 
Així com així, l’ofisi
de femater te pocs gaques.
tratar sempre en pixavins,
tingues ó no tingues ganes,
y així que vas á una casa,
t’acometen les criaes...
—«Que me traigas una soga...»
—!Ah redell¡ ¿que vol pencharse?
«que ya frego con los dedos.»
—La tendrá al otro viache.
«Que tráeme un feix de paca...»
—¿Que li va mal de forraque?
«pa el capaso de la llueca.»
«Que un poco de tierra suave
para rellenar las masetas.»
«Que garrofitas mollares
que al señorito le agustan.»
Que pórtali carabases
y cañes pa un galliner;
y después d’estes primaes
te traten en un orgull...
que guárdat bé d’asmarrarte.

Finalment direm que el mot garrofa també és sinònim de membre sexual, com podem veure en aquesta corranda de l’Horta:
 
Un llaurador de Manises
a l’ama del camp digué,
puix li devia lo manco
deu mesos d’arrendament:
—Si la garrofa se m’unfla
i la collita m’ix bé,
el primer forat que tape
ha de ser el de vosté.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next