Les sopes d'herbes

13 maig 2016 01:00h
 
N’hi ha de dues menes: de farigola i de menta, i totes dues són catalanes, per bé que també es preparen per algunes comarques valencianes (trobem la de farigola als Ports, el Maestrat, l’Alcalatén, l’Alt Millars, l’Alt Palància i la Safor; i la de menta, al Maestrat). Són unes sopes molt senzilles: pa, aigua, oli, sal i unes rametes de l’herba aromàtica que més ens agrade o que tinguem més a mà. No fa molts anys que eren una menja corrent, gairebé omnipresent, sobretot per la ruralia, però actualment van de baixa, com gairebé totes les sopes de pa. Diu Joan Moreira en Del folklore tortosí (1934) que hi havia qui menjava sopa de farigola tot l’any i que el Divendres Sant era costum d’eixir al camp a collir-ne:
 
És costúm, surtî este dia dematinet al camp a cullî frígoles, que s’aprofiten per fê les clàssiques sopes escaldàdes, a les que n’hi posen un brotet. Son moltes les cases que totes les nits del any ne minjen. Ademés, l’aigua bullida en frígola, és molt usada per rentâ ferides, llagues i tota classe de mals de la pell, i per a escaufâ la roba dels malalts i de les parteres, i per a perfumâ, cremada en sucre, les habitacions.
 
La menta i la farigola són herbes remeieres i la cançoneta popular fa així:
 
Sopa de menta pel mal de ventre,
de farigola pel mal de cap,
d’un raig d’oli escaldat pel rogall
i la de ruda per l’histeri.


I un dels protagonistes del sainet de Serafí Pitarra ¡Ous del dia! (final del xix) pren la sopa de farigola per conservar la salut:
 
Donchs tota la meva vida
aixó será’l mèu sopar.
La salut lo altre pot treure
y jo no estich per tabola,
una sopa ab farigola
cada nit y un ou per beure.
 
A Josep Pla li agradava molt i en va parlar en El que hem menjat:
 
La sopa de farigola, que se sol menjar tot l’any, però sobretot pel març, que és l’època en què la flor d’aquest arbust és més aromàtica, és molt agradable, molt més, al meu entendre, que la sopa d’all, sopa clèrico-rural que s’ha imposat, no solament en el món eclesiàstic, sinó en estaments de la vida ciutadana, per la seva extrema facilitat. La sopa de farigola és poètica i terral i, a més, molt antiga, perquè hi ha una locució en el país que diu “Sopes de farigola, parts de rosari...”
 
Narcís Comadira va veure Pla menjant sopes de farigola, segons conta en Fórmules magistrals:
 
La sopa de farigola deu ser, pels catalans, l’essència de les sopes, perfumada, benèfica, dispensadora de salut. Recordo el vell Josep Pla, assegut en una taula del Motel Empordà, de Figueres, davant d’un plat de sopa de farigola. Desganat, en menjuquejava un parell de cullerades, mig platet, en el millor dels casos, però havia aconseguit que el prestigiós restaurant l’inclogués a la seva carta. Em sembla que encara hi és.
 

En Homenots. Quarta sèrie Pla diu que agradaven a l’escriptor i diplomàtic Eduard Toda i Güell:
 
En el curs dels anys que visqué a Londres, anà algunes vegades a Reus —més que en el període de la seva carrera consular, probablement per la facilitat dels viatges. El principal objecte d’aquests desplaçaments fou anar a veure la seva mare, que anava envellint d’una manera ineluctable. Segons afirmen els rars biògrafs que ha tingut, el senyor Toda tornava sempre a Londres amb una determinada quantitat de farigola i altres herbes boscanes, per fer sopes amb aquestes herbes, que li agradaven per sobre de qualsevol altra sopa. No crec que el senyor Toda s’enyorés en el sentit general de la paraula; s’enyorava només en el sentit més profund de la realitat: en el sentit culinari, en el de les coses que havia menjat de petit. Les sopes de farigola! El català és un animal que s’enyora a causa de la memòria del paladar —i, per tant, del esperit— i, per tant, de les coses que s’han menjat de petit.
 
Josep Carner va cantar-la en Lloc; portava per títol ‘La sopa’:
 
Fum que vas a la teulada
i que n’ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
—Vora l’olla salta el foc—.
 
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.
 
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s’entaulen les cadires
i les copes fan bonic.
 
Fins la boca més llamenca
de desig d’haver-te es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d’or.
 
Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l’herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.
 
A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l’última cullerada
hi ha la son per als infants.
 
Tot i que és igualment coneguda, només he pogut trobar una referència literària de la sopa de menta, en la ‘Sàtira del burguès confident’ de Guerau de Liost:
 
Cada home un tic ostenta,
llampada sacra.
Posat a parlar d’ell,
et fa saber que pren sopa de menta,
croquetes de cervell
i confitura,
a causa d’una xacra.
—————
 

Sopa de farigola
 
Ingredients (per a 4 racions): 1 manat petit de farigola, 150 g de pa una mica eixut (de tres o quatre dies), oli d’oliva i sal.

Preparació: de primer posarem aigua en una casserola, hi afegirem la farigola, ho salarem i ho deixarem al foc. En alçar el bull rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Mentrestant, llescarem el pa (ben fi), el posarem en la sopera i el ruixarem amb oli. Al cap d’uns cinc minuts d’ebullició traurem la casserola del foc i escaldarem les sopes. Finalment ho traurem a taula.

Variants: hi podem afegir tres o quatre alls (hi ha qui els sofregeix prèviament). El pa, s’hi pot posar torrat. Hi podem posar quatre ous batuts, abans de traure la casserola del foc. Hi ha qui posa l’oli en la casserola. Per alguns llocs posen la farigola en la sopera i escalden herbes i sopes amb aigua bullent (hi ha qui fa el mateix amb els ous, batuts o no). També són molt corrents les sopes bullides, amb ous o sense. Al Baix Ebre escaliven a foc de flama una tomaca de penjar, l’esclafen i la fan bullir en companyia de la farigola.
—————
 
Sopa de menta
 
Es prepara de la mateixa manera que la de farigola però amb unes rametes de menta o herba sana fresca. Té les mateixes variants que la de farigola.

A l’Horta hi ha qui té el costum, el dia de Nadal, de fer sopes d’herba sana seca amb el brou de l’olla. Són sopes bullides, molt substancioses, però, és clar, no s’assemblen gaire a les catalanes.
—————

Altres denominacions
 
Sopa de farigola: sopa de frígola, sopa de timó (Catalunya), sopes de pastor (Maestrat, Ports).

Sopa de menta: sopes de pastor (Maestrat), sopa d’herba sana (Horta).
—————
 
Dialectalismes
 
Sopa de farigola: sopa de ‘ferigola’ (domini del català oriental), sopa de ‘fenigola’ (Penedès).

Sopa de frígola: sopa de ‘frigula’ (Catalunya Nord), sopa de ‘frígula’ (Alt Empordà).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next