La malvasia

9 agost 2016 01:00h

És un raïm blanc d’origen grec que es conrea de temps molt antics arreu dels Països Catalans, amb el qual hi ha costum de fer vi, tot i que la producció és més aviat escassa. A Catalunya hi ha la malvasia de Sitges, que era un vi molt estimat, i que es devia fer d’antic en aquesta població perquè hi ha un paper sitgetà del segle xv on trobem documentada la compra d’una premsa per a fer ‘vi grech’, nom amb què es coneixien les elaboracions d’aquella procedència i que va perdurar fins no fa molt, perquè el trobem en un romanç sense data (però que deu ser de la primeria del xix) anomenat El sabaté afortunat, on s’esmenten les llepolies que cal comprar per a un dinar de noces:
 
Vi grech y vi de Xampanya.
carquinyolis y rosquillas,
borregos y sabatillas,
fet á París, res d’Espanya.
 
El costum era (i és) de fer mistela, que no és exactament un vi però se li assembla. És dolça i una mica rància atés que la deixen envellir un temps a la bóta, qualitats que sens dubte el deixen fora del que actualment se suposa que ha de ser un vi de taula, però que abans no tenien importància i, secs o dolços, els vins es bevien indistintament, perquè als àpats d’aleshores les menges també podien ser dolces, o dolces i salades en proporcions variables. En el Calaix de sastre del baró de Maldà podem llegir la relació de vins i viandes que li van servir el 24 d’octubre del 1814:
 
Les viandes totes han sigut bones, substancioses i abundants. Lo vi prou dolç, l’usual en est nostre dinar, i tothom socorregut de la gana, acompanyada de l’alegria i bon humor per fer-nos bon ventrell tot lo que havem menjat, començant per una bona sopa, después los macarrons ab son formatge ratllat, quins n’han volgut posar.
 

Els vins dolços han anat actualment a la baixa, però abans agradaven molt, tal com podem llegir en una poesia que va publicar el setmanari barceloní L’Esquella de la Torratxa en el número del 7 de maig del 1897 i que portava per títol ‘Lo millor de Sitjes’:
 
Es tan neta que’ls poetas...
ne dihuen la vila blanca.
Jo n’estich enamorat;
y no es pás encara aixó
lo que’m causa admiració,
ni tampoch Lo cau ferrat.
Lo que en grau superlatiu
no puch menos d’enaltí,
tal vegada perque á mí
m’agrada... lo positíu,
es la rica malvasía
de Sitjes; lo vi més grat
al paladar, comparat
per lo qu’es bó, á l’ambrosía.
 

I en el número del 16 de desembre del 1904 en van publicar una altra, el títol de la qual era ‘La Malvasía de Sitges’:
 
En gotas d’or la nostra Malvasía,
mel de rahims, sobre la copa vessa
mentre’l crestall gelós de sa hermosura
mostra foch de rubíns que fosforeja.
Sobre·nadant per la panxuda copa
ampulas de diamant se aconsegueixen
y fonentse al impuls de la topada
un rosari després forman de perlas.
Com un búcar de flors de rica flayre
guarda dintre son sí la fina essencia
que es opi benfactor per els que ploran
y manantial d’ideas pel poeta.
 
Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, féu el 19 de juny del 1803 una descripció gastronòmica de l’any en l’obra adés esmentada, i entre les diverses menges i begudes hi trobem la malvasia:
 
L’any és un círcol, puix que, així com les fruites varien en les estacions de la primavera, d’estiu i tardor, o primavera d’hivern, començant per les maduixes, seguint después les cireres i los albercocs, ab los de domàs blanc, en juny; les prunes i les figues-flors en maig, digo en juliol; com també les peres, des de les santjoanes en juny fins a les grosses del bon cristià, después de les camosines, fins a mig agost; en seguida los préssecs i, últimament, los raïms, en setembre i part d’octubre, que ja queden veremades les vinyes; així segueix tot a son temps, com les figues en l’agost i los naps en l’Advent; com així també, después de les professons de Corpus, les fires, des de la de Sant Joan a la de Sant Domingo, en 4 d’agost; i endavant de castanyes torrades, panellets dels Morts, galls i polles per Nadal, ab torrons i neules ab vi blanc i malvasia; cassoles d’arròs i de peus, coques ab llard i plates de menjar blanc per Carnestoltes; bacallà, peix i verdures, ab algun mató de tovalló, i escudella blanca, en la Quaresma, anyell per Pasqua i vedella per Corpus; fins a no veure ja més res de tot això, molts per dormir ja sota la llosa. I així queda definit l’any, fins que la mort los acaba.
 
El dia de Nadal del 1814 hi esmenta la de Sitges:
 
Ha continuat serè lo cel en lo matí i també en la tarda per poder passejar la gent i pendre lo sol, i en la tarda a pair tanta fartalència de perdius, capons, galls i polles d’Índia ab farciment de prunes, orellanes, pinyons i pomes per tap del farciment, torrons i neules, a postres, sucades ab malvasia de Sitges, com així en nostra taula ab bon apetit i alegria.
 
 

En El campanaret, de Josep Pla, un seu cosí se’n recorda del que guardava l’àvia al rebost:
 
En el rebost de l’àvia Marieta, en els seus armaris, hi havia tota classe de paperines amb grana i sements, una innombrable quantitat d’herbes seques, líquids de diversos colors (codonyat, arrop, malvasia que bevíem amb rosquilles), pots de confitures, de bolets en conserva, de pebrots en vinagre, de fonolls, d’olives.
 
La malvasia, ho hem dit abans, és un cep d’origen grec (el nom prové del port de Monembasia, al Peloponés) però s’estengué a l’edat mitjana per tota la riba nord de la Mediterrània. El vi que se’n feia era molt apreciat, i ací podem esmentar entre altres Lorenzo de Mèdici, per al qual no n’hi havia de millor, o el duc anglés de Clarence, que durant la guerra de les Dues Roses fou condemnat a mort i, havent-li estat concedida la gràcia pel rei d’escollir la manera d’executar la sentència, trià de morir ofegat en una bóta de malvasia, desig que li fou respectat. Entre nosaltres és coneguda d’antic i Jaume Roig l’esmenta un parell de vegades en l’Espill (segle xv); en donarem una:
 
Quan se llevava,   aconsolava
lo seu ventrell   ab un gobell
de malvesia.
 

La varietat autòctona de Sitges es va fer molt famosa i durant tot el segle xix al port sempre hi havia vaixells que la carregaven i la portaven a Barcelona, des d’on s’exportava a Cuba, Anglaterra i altres països. Generalment es bevia a les postres. Malgrat ser un vi molt agradable també va passar de moda i ara la producció és escassa, tot i que això comença a canviar. Actualment, l’únic productor són les religioses de l’Hospital de Sant Joan Baptista, i des de fa una dècada que també en fan de seca (un vi d’aperitiu, envellit a la bóta), un vi jove (Blanc Subur) i un vi escumós (Monembasia). Devem la permanència d’aquest vi a don Manuel Llopis i de Casades (1885-1935), que llegà a l’esmentat Hospital una petita vinya amb la condició que les religioses continuessen amb la tradició de fer-ne.

La dolça i la seca són vins d’una gran qualitat. La primera és un vi de postres que omple la boca amb un sabor intens de fruites primerenques, com correspon a una mistela, que és sobretot un suc de raïm acabat de premsar, i la dolçor és poc subratllada, no arriba mai a embafar. La seca, al seu torn, fa sentors de fusta nova, acarícia el paladar abans de passar gola avall i substitueix amb avantatge els vins rancis, als quals som tan aficionats per aquesta part de la Mediterrània. Del vi jove i de l’escumós, com que encara no els he tastat, no en puc dir res.

La malvasia es pot trobar en algunes cançons populars, com ara en una anomenada ‘Pensant-me cordar els calçons’, treta del Cançoner de Joan Amades:
 
El minyó ja ha ben tornat
a l’hora que dit li havia;
ja se’n va en el pastador
a passar-ne la farina;
l’un se n’asseu en un banc,
l’altre seu a la cadira;
ella se menja un capó
i ell se menja una gallina;
ell ne menja de bon pa
i ella de la coca fina,
ell tragueja del bon vi
i ella de la malvasia.
 
 ‘El capità’ n’és una altra, recollida per Manuel Milà i Fontanals i publicada en el seu Romancerillo catalán:
 
Una cansó vuy dictá
Una cansó molt bonica
D’una minyona qu’hi ha
Per nom se’n diu Catarina.
Festeja un capitá
Regiment de Lombardía;
Diu que no li volen da
perque n’es massa bonica,
Que la’n volen fé se monja
Del convent de caputxinas.
La minyona ho ha sabut
ella plora nit y dia.
“No plores la mi’amor
Qu’ens anirem á marina,
Y allí beurem del bon vi
deixarem las ayguas finas
Y allí beurem del bon vi
xocolata y malvasía.”
 

I també hi ha nadales que en parlen:
 
Adéu-siau, Família Sagrada,
que a la muntanya ens hem d’entornar,
i fins demà, que carregats de coques,
cançons i cobles, us vindrem a cantar.
Durem també un paper de neuletes
bo per a les dentetes de l’Infant petit,
i un barraló de dolça malvasia
per a vós, Maria, i un capó rostit.
 
L’escriptor empordanés Ramon Masifern l’esmenta en una poesia que porta per títol ‘La verema’, inclosa dins el poemari La vida al camp (1902):
 
Matí, matinadet,
jo iré cap á la vinya
qu’es groch el picapoll
y es mel la malvasía...
Tu’t quedarás al mas,
volguda esposa mía,
tu’t quedarás al mas
aparellant les tines...
Boteta del recó,
boteta la més xica
omplènala ben bé
de most de malvasía.
¿No sabs per què t’ho dich?...
¡Oh sí, qu’ho endevinas!
Ell es lo gran remey
pe’ls anys y las fatigas!...
Quan dèbils y abatuts
per la vellesa trista,
quan roncaran los vents,
quan las nevadas vingan...
ell es qui’ns donará
més forsa y alegría
més foch de joventut,
més bon-humor y ditxa...
Cada xarrup d’aquells
allarga un any la vida...
¡Omplènala ben bé,
oh hermosa prenda mía!
 
La que arribà a desaparéixer del tot fou la malvasia mallorquina de Banyalbufar, molt famosa als segles xviii i xix, que va ser arrasada a finals del darrer per la fil·loxera i altres plagues; al terme hi havia també vinyes de moscatell o de giró, però les que hi predominaven eren les de malvasia. Després d’aquell terrabastall es van replantar uns quants ceps que donaven una mica de vi i fa quaranta anys encara es podia trobar a les botigues de la vila, segons diu Lluís Ripoll en el Llibre de vins, licors i per necessari (1974):
 
Un altre vi de taula mallorquí, que va tenir una gran anomenada és sa malvasia, que procedeix particularment d’es vinyets de Banyalbufar. Altre temps ses malvasies d’Es General Cotoner i de “s’Estaca”, de s’Arxiduc, varen gaudir de molt prestigi i tengueren premis a diferents exposicions. Eren molt aromàtiques i d’un particular “bouquet”. També se’n feia de més baixa calidat a altres comarques, com ses que comercialitzava sa bodega “Galdent”, de Palma, i que fabricava el senyor Umbert. Sa malvasia té un color de caramel·lo tirant a canyella, i encara que vi sec té un gust un poc dolcenc.
 
Sa malvasia se produeix encara, en petites cantidats, però se pot trobar en es comerç, almenys a dit poble.
 
Només en feien alguns pagesos, per a ús exclusivament particular, però també aquests ceps van desaparéixer a poc a poc. Fa uns anys, quan només en quedaven unes poques parres que, a més, estaven infectades per un virus, hi hagué un grup de gent que s’interessà per aquell raïm centenari que tanta fama havia donat al poble i el primer pas fou portar els ceps a un laboratori perquè els desinfectessen i, després, els van replantar. La iniciativa tingué molt bona acollida a tot el poble i els antics bancals, erms des de feia molt de temps, tornaren a fer raïm. L’experiment tingué tant d’èxit que, actualment, a més de la cooperativa, hi ha dos cellers particulars que fan malvasia, però no donen l’abast, el que, sens dubte, és molt bona notícia. Aquest vi gairebé mític és sec al paladar, amb una dolçor lleugeríssima, però també en fan de dolç, que és un vi natural i no una mistela, elaborat amb raïms més madurs.
 
           

El trobem al cançoner:
 
I, per eterna memòria,
d’aigordent o malvasia
disfrutem, a la santa glòria,
d’una eterna moixaria.
           
La poetessa Maria-Antònia Salvà li va dedicar uns versos en Llepolies i joguines; el títol era precisament ‘Banyabufar’:
 
Salut, oh Banyabufar,
que tens a ta Baronia
un celler de malvasia
que els ulls fa guspirejar!
 
La dita que en vaig copsar
tanca ta lloança tota:
“Una gota és una bóta”,
diu la gent de per allà.
           
En el número del 18 de juny del 1881 del setmanari L’Ignorancia van publicar també una poesia que portava per títol ‘Descripció de Bañalbufar’, i allà trobem una relació detallada de tots els vins que s’hi feien:
 
El curiós
Qui desitja veure
Y gusta de beure
Bòn ví per gustar,
En Mallorca
Que busch sa muntaña,
Trobará cucaña
En Bañalbufar.
 
Un hermós
Paradís terreno
veurá, fét ameno,
Tor un peñalár;
Cada ròca
Jardí ser enseña,
Y es hòrt cada peña
En Bañalbufar.
 
De ayguas vivas
Sé llòchs abundosos,
Hey ha avenchs preciosos
Per refredár;
Més que s’aygua
Los vins s’aplaudexen,
Qui à tots escedexen
En Bañalbufar.
 
Entre peñas
Parrals de gran medra,
Entre pedra y pedra
Se troban sens par.
Y suchs donan
Que Plinio admirava
Quant dels vins parlava
De Bañalbufar.
 
Deya Plinio
Que es generosissim
El vi esquisitissim
Del reyna Balear,
Y ho deya
Per los vins dels flascos
Umplits en peñascos
De Bañalbufar.
 
De tot l’orbe
Mallorca se’n pòrta
La palma per pòrta
De vi singular;
Y en Mallorca
Millor à porfia
Es el vi qui es cria
En Bañalbufar.
 
Perqu’es crega
Veritat tan cèrta
Venga gent espèrta,
Anemlo à provar,
Y veurem
Que cap lloch se tròba
De tant bòna pròva
Com Bañalbufar.
 
Cèrt bòn vi
Binissalem dóna,
Y es de Barcelona
Per past pòt passar:
Vi comú
Que piula en la bota:
Val més una gota
De Bañalbufar.
 
De Florència,
De Monte Pulsano,
De Orvieto y Senzano
Son vins d’alabar;
Més, vi prim
Molt més còsa rica
Se cria, y no pica,
En Bañalbufar.
 
Si de Sitjas
Vòlen malvasia,
Y vòlen que siga
Bòna per entrar,
Lo cèrt es
Qu’en tal such abunda
Y admira è inunda
A Bañalbufar.
 
Si de Italia
El vi abocato
Per dols fa son fato
Y prest fa suar,
Ab dulsura
Uns vinets encaxen
Qui en moscatells naxen
En Bañalbufar.
 
En Germania
Y Fransa bravetjan
D’uns vins qu’espiretjan,
Que sòlen usar.
Y tots callan
Quant à crema rèba
Vi de giró’s tròba
En Bañalbufar.
 
De Pollènsa
Vin blanch de Muntona
Es còsa molt bona,
No es per desjectar.
Dels mateixos
De més valentía
Ni hey ha’vuy en dia
En Bañalbufar.
 
Per remate
Si en Nápols such venan
Que ab glòria anomenan
Llágrima sens par:
Si ab son llanto
Pampol rodat plòra,
Tals llágrimas fòra
Trèu Bañalbufar.
 
A Maria
Y à Rosa de Llima
Ser de tanta estima
Se dèu señalar.
Son amparo
Feu qu’ab gran victòria
Després de la Glòria
Ve Bañalbufar.
 
 

 

Però els valencians també en fem, i no té res a envejar a les altres. La producció de malvasia, al País Valencià, es concentra actualment a la població de Torís (Ribera Alta), on la cooperativa fa un vi jove de taula (Barón de Turís) que té molta acceptació. És un vi excel·lent, sec però amb un punt de dolçor. I fruitat, com ara s’estila. Ja deu fer més de vint anys que va guanyar una medalla (de plata, si no m’enganye) en un certamen que es va celebrar a Bordeus, crec que en l’apartat dels vins varietals (com que fa tant de temps no ho recorde ben bé). Si tenim en compte el preu (un euro i trenta cèntims) deu ser, amb molta diferència, el vi de millor relació qualitat-preu del mercat, i no parle només de vins valencians. N’hi ha a Consum i també a Mercadona, i a d’altres establiments, és clar. També en fan de dolça (Cañamar) però, com en el cas de Sitges, és una mistela. Amb malvasia, a més, fan un vi de missa anomenat Sant Leandro.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next