La Mocadorada

El costum de regalar un mocador gran ple de fruites a la fadrina estimada és molt antic al País Valencià i no sabem ben bé quan es va originar. Encara és vigent a moltes comarques, i també a les Illes, com podem veure en aquestes corrandes mallorquines:

Jo no tenc enamorada,
ni en vui, ni n’he menester.
Ara, sant Salvador ve
i descansat estaré
de fer-li mocadorada.

Per Sant Roc, treu-la a ballar
i fe-li mocadorada,
i així veuràs com sa mare
contenta de tu estarà.

Tampoc no sabem quan va ser que els sucrers de València van començar a fer fruites de massapà, petites i dolces, amb les quals els més llépols feien mocadorades. El nou d’octubre, Sant Dionís, commemora l’entrada de Jaume I a València i sempre ha sigut festa. Als segles xvi i xvii es disparaven focs d’artifici des del edificis més alts de la ciutat, com el Micalet o les torres de les muralles, i va ser per aquella època que els pirotècnics van inventar uns coets que feien molt de soroll i que anomenaren tronadors. Els tronadors es van posar de moda, i també les piuletes, uns petards de paper. Però en algun moment, no sabem quan, es van prohibir les disparades perquè, segons diuen, eren massa sorolloses. I també hi ha qui diu, que, després de la Guerra de Successió, les autoritats ocupants van prohibir la festa i les traques, que fins i tot podria ser veritat perquè aquella gent van fer els que els va donar la gana. Fos com fos, el cas és que es van prohibir, i llavors els sucrers i confiters, aprofitant el costum de les mocadorades, van oferir a l’aparador piuletes i tronadors de massapà perquè la gent, que ja no podia gaudir de les disparades, tingués almenys la possibilitat de regalar i menjar petards encara que fos pagant. La iniciativa va tenir èxit i la vespra de sant Dionís el fadrins passaven per la sucreria, omplien un mocador de seda amb piuletes, tronadors i fruites de massapà, el nugaven per les puntes i el regalaven a la seua estimada. Amb el temps, els qui podien hi posaven també alguna joia d’or, i, de vegades, de brillants, però no cal dir que aquests darrers sempre han estat una minoria.

La primera documentació que he pogut trobar és del Romans, y coloqui nou, pera divertir el humor, y desterrar la melancolìa, yà que no tenim dinès; en que es declaren les penes, y trevalls dels pobres festechans; tot cert, y verdader, com ho voràn si donen tres parpallols; ò tres dinès, si no ho entenen, publicat el 1733; en donarem una part:

Pues anèm á Sent Donìs:
assi em pòden perdonar;
que he de dir tot lo que passa:
yo yà sè que els sabrà mal;
pero com es lo que passa,
y no es en particular,
ho dirè mes clar que el aigua,
y mes fort que un papagall.
Este dia els galanteigs
solen anar à rodar,
per no cumplir lo costum
tan antich, y tan usat,
que casi es yà de chusticia,
lo que era arbitre, y de grat.
La vespra de aquesta festa
pareix un Divendres Sant,
perque es faràn mes calvaris
que es imposible contar.
Què de empenyos, què de estafes,
y què de enredros que es fan,
per compondre un bon present
de casques, de marsapà,
de piuletes, y cuets,
torrons de sucre, y torrat,
de la confitura seca,
y tambè un parell de guans
manguito de Terra Nova
pera el dia de Tots Sans,
y un anell bo de esmeraldes,
si no pot de diamans.

La festa, pel que fa a la mocadorada, va continuar sense fer grans canvis. En Tipos, modismes y còses curioses de le tèrra del gè (1908), de Joaquim Martí i Gadea, hi ha l’apartat ‘La festa de Sen Donís’, que donarem a continuació:

Per ser un dia tan memorable y gloriós pera Valencia y son reyne, puix en ell tingué llòch la presa de posesió de la ciutat per lo invicte rey D. Jaume I d’Aragó, eixa festa venía celebrantse tots els anys per los cabildos eclesiástich y civil, prenint part totes les clases, les quals adornaven els carrers y cases á maravella, dasta que gelantse y oblidantla la majoría, els sucrers son huí’n día els únichs que la continúen, posant de florero á quí més y millor les sucreríes, en lo qual guanyen en patriotisme y en aguiletes, puix la gent s’aboca als mostradors al vore el derroje que presenten de llepolíes de tota clase y acaba per comprarne pera que no diguen. Pera que, puix, no se borre y seguixca conmemorantse eixa feja al menys com al present, ham volgut nosatros contribuir publicant estes mal traçades línies y la copla de caixó:

La festa de Sen Donís
tan gloriosa pa Valencia,
si no la fan com abans
òmplin en dolç l’apariència.

El senyor Martí ja tenia les coses clares, doncs, fa cent anys. El costum de la mocadorada, aleshores, estava més viu que en l’actualitat. Pocs anys després, el 1927, es va publicar el llibre de Francesc Martínez i Martínez Folklore valenciá, on trobem l’article ‘San Dionís’, del qual donarem una part:

També s’estilava de regalar torrons, com podem veure en aquesta corranda:

Una barra vaig a pendre
de torró del superior,
per a endolcir la meua nóvia
i fer-li bon mocador.

Donarem també algunes poesies. En Lo romancer valenciá (1888), de Francesc Palanca i Roca, hi ha la composició ‘La vespra de Sant Donís’, on apareix la famosa pastisseria d’Eugeni Burriel, a la plaça de la Reina, avui desapareguda (la pastisseria):

Diu el adagi y no ment,
Que poch á poch se va llunt;
Lo Romancer valenciá
Qu’escribim en tant de gust,
Poquet á poquet molt pronte
Si Deu vol donará punt.
Els porrats y Sant Juseph,
Pascua y Sant Vicent tan junts;
Corpus, la Fira y els Banys;
Sant Roch y el gos, s’han endut
Casi tot Lo Romancer,
Y queda sols net y crú,
Sant Donís, á nou d’Octubre,
Qu’es lo mes pobre y mes fluix.
Pero siga com se vullga
Jo no puch quedarme mut.
Y posant lo pensament
En prensa buscant el such,
¡Toca avant hui qu’es disapte,
Mes que s’acabe en dilluns.
Dit asó; prench la seguida
Tal com m’ajude el discurs.
———

D. Jaume el Conquistador,
(Seguim lo romans en ú,)
De sant Donís en lo dia
Deixant als moros vençuts
Entrá en Valencia triunfant;
Per lo tant, sempre ha segut
La vespra d’el Sant, motiu
Popular y de costum,
D’anar a les sucreries
Tragántseles en los ulls;
Qu’els sucrers en molta manya,
Coqueteria, art y gust,
Tenten y fan que s’arrimen
Un viver de transeunts
Que prop d’els escaparats,
Ja d’ell, que creu que s’engul
D’aquella hermosa dulçura
Tres arrobes per minut.
¡Qué racions de llepolies
veus d’aquell gas á la llum!
Y en quin salero als golosos
Els afaiten els menuts!…
¡Puix y la tropa infantil!…
Cada dent es com un fús,
Y els quixals pareix qu’els diguen
¡Sinyor! Vinguen torrons durs!
Que alló es un cel confitat
Y en la vista tel endús.
—Centenars d’ánimes pasen,
Y el que s’emboba atragut
Per la mel, sense rellonje
Se queda en un dir Jesús,
Qu’els amants de la rapinya
Saben acudir als punts
Posantli al qu’estaba dols,
La boca de molt mal gust.
—La jent com en procesó
Va de Serrans á Sant Bult,
Palau, Caballers, Tros-Alt,
Fins que cahuen remoguts
A les portes de Burriel,
Qu’es d’els sucres el nomplús.
¡Quin cantó aquell de la plaça
De la Reina ¡alló es morrut!
Alló es la Meca dels llépols,
Allí mes prop ó mes llunt,
Veus á Jauja en tots los casos
Qu’el golós vullga fer ús.
¡Allí es ahon paguen el pato
Els parots entre dos llums!…
Àllí es ahon queden els novios
De lo mes escorreguts!…
¡Allí et fan la gran sangria
Rendintli á la festa cult!…
Que aquell sinyor de Burriel
Es com ham dit el nomplús
Y pa trauret els pinyols
Content y dolç es un cuch!
Enfí, de Burriel, al cel
Y em pense qu’em quede curt.
¡No te remey! y si tens novia
prepara cuatre cabuts,
puix la mare y los germans
Y les germanes que dú,
Tots volen á costa tehua
Omplir de gorra el baúl.
Y si eres pater familia
Y la costella ha segut
Conilla de bona casta,
Digues que ja ta caigut
La sort grosa, puix te quedes
Tan net com el mes pobrús.
Pero per pobre que sigues,
Novio ó pare, la costum,
Lo desij, la tentació,
El qué dirán y els teus fums,
Te fan caure en la ratera
D’el sucrer; y asó que bullch,
Y alló que li agrá á la jata…
(Qui diu jata, diu nasut.)
Poquet d’así y poch d’allá,
Vas calculant tot en junt
Els compromisos sagrats
Qu’et posen en tal apur.
¡Els tronaors, les piuletes;
Torrons d’els molls y d’els durs!…
¡Qué llimonets y qué pastes!…
¡Qué yemes, valgam Sant Lluch!…
¡Quines tentacions tan dolces!…
Puix sent llépol, en un buf
Tot lo que veus t’enduries
Y hasta verte buen Jesús!
El novio pa quedar bé,
Te que pagar gran tribut,
Puix ja qui en cuatre marujos
No te prou si es jich de punts.
Y así tens en cuatre ralles
Bosquejat sense dibuix,
El cuadro final d’est’obra
Com jo traçarlo he pogut!…
Si está mal, preno en paciencia
Llector, que si el meu discurs
Es pobre en lo cas present,
Per qui ho sent mes es per tú!…
No se mes; no puch fer mes;
A Deu, japes y salut.

Els poetes seriosos també l’han cantada. El 7 d’octubre de 1959, en una de les poesies que, amb el pseudònim de Roc, Vicent Andrés i Estellés va publicar diàriament i durant molts anys en Las Provincias, va lloar la mocadorada:

Piuletes i tronadors!…
Oh què tendres llepolies!
Oh dolç redord d’altres dies!
Oh l’encant dels vells amors!…
Els ramejats mocadors
desplegats damunt la taula,
i aquell paisatge de faula
fet d’ensucrades tendreses,
que deixava a les promeses
sense poder dir paraula!…

(postdata)

Ja tenim la festa ahi.
Oh la gran mocadorà!
Però Valencia ja està
en les dolces vespres hui.

També la podem trobar al cançoner popular:

Ja s’acosta sant Donís,
piuletes i tronadors,
fadrines que festegeu
[o ‘fadrinets que teniu nóvia’],
prepareu els mocadors.

Les piuletes presenten una forma d’U, amb els extrems junts i corbats cap a fora, com la lletra omega (Ω) i els tronadors tenen forma de carcassa, cilíndrica i allargada. Semblen, doncs, els atributs mascul·lí i femení, i així ho interpretaven els poetes de La Traca. En el número del 13 d’octubre de 1917 aparegué la poesia ‘Piuletes, tronaors y ñesples’:

Por no perder la costumbre,
tipica de tots els años,
de regalar a las novias
el mocaor, acordamos
l’otro dia els d’esta casa
el haserles un regalo,
a noestras queridas dueñas,
que foera digno del garbo,
de la sal y gentilesa
de noestros seres amados.
Estando, pues, prevenidos
d’unos siete u ocho chavos
para comprar las piulitas
y el tronaor nesesario,
fuimos a casa Burriel
y alli dentro arrebasamos
con lo mejor que tenia,
propio para destos casos.

El osequio

Ya dende casa Burriel
noestros pasos deregimos
donde ya mos aguardaban,
en las montañas del Lio,
noestras respetivas novias
con sus respetivos primos.
Al haserles el osequio
del señor San Dionisio,
notamos que nuestras novias
enseñaban a sus primos
unas piulitas más grandes
que un sombrero de tres picos
y que ellos se las llepaban
relamiéndose els morritos.
Mosatros no hisimos caso
y sacamos del bolsillo
interior de la chaqueta
els tronaors consabidos
y se los damos a dellas
y ellas a su ves als primos.
Estos, empuñando el dulse
igual que si foera un sirio,
les osequiaron a dellas…
¡convirtiéndonos en primos!

Disputas

En seguida comensaron
toos los primos y las primas
a anar d’unos a los otros
pegándose llepaditas
en los dulses, para ver
qué tronaor o piulita
les agustaba mejor
por lo dulse, grande o chica.
Unas desían que Pere
y otras que Juanet desían,
y ellos que si Visanteta,
Pura, Carmen u Pepica.
Pero la verdat del caso
es que todos convenían
en que, si l’uno era dulse
l’otro no desmeresía
y que todos eran güenos
pa cualquier hora del día.

Jaleo y palos

Asina que vamos ver
que aquells tipos desahogaos
se lusian con los dulses
que tots mosatros compramos,
mos entró una rabia, Cristo,
y quina rabia agafamos.
Ells llepaban las piulitas
con que ellas les obsequiaron
y ellas todo eran llepones
als tronaors de mosatros
y que aguantaban los primos
muy fuertes entre sus manos.
No podimos resestir
por mucho tiempo aquel cuadro.
S’acabó noestra pasiensia
y ya en el momento álgido
comensamos a tirar
a isquierda y siniestra palos
danda que brolló la sangre,
y caímos fatigaos,
y mos salió la bromera
por las orejas y els nasos,
y tiramos los pulmones,
y, ¡qué se yo que tiramos!
Lo sierto es que si durara
esto dels osequios, vamos,
me pareix qu’en cuatro días
¡Mos quedábamos ascuálidos!

Un any després, el 19 d’octubre de 1918, van traure la poesia de Josep Rodrigo i Alamar ‘La festa de San Donís’, que donarem sencera:

Es el día nóu d’octubre
costum personificá
de consagrarlo a la gula,
pues es el día de l’añ
en qu’es compren les piuletes
y tronaors, tot mesclat,
per els novios a les novies
molt galants el obsequiar
en la remóta costum
de fer la mocaorá.
No hiá ningú qu’eixe día
no ixca per la siutat
admirant les sucreríes
qu’els amos han adornat
en dólsos de totes clases
pera aixina embabucar
als qu’en els escaparates
fa ya rato están parats,
y fer que compren, qu’es sóls
son més desichós afá.
Así vorém a un agüelo
achacós y desdentat
qu’en golix els torróns mólls
y a les chiques va palpant.
Allí un llépol qu’en la pórta
d’una sucrería está
fa ya rato fent el tófol
apegat chunt al cristal,
y es contenta sóls en vóreu
ya que dóls no pot comprar.
Un formiguer de chiquets
qu’es divertix espentant
y rechirant les bolchaques
per lo que pót encontrar…
Una criá que contempla
la piuleta embelesá
y li entren cosquerelles
al vórela allí tan grán
tan masisa y tan redóna
y posant els ulls en blanc
la compara en la qu’el novio
después li regalará.
La chent s’apreta, pues pensa
qu’el ivérn molt próp está
y es presís buscar calor
arrepretantse… ¡Clix, clax…!
Un cristal que se fa a trósos
y allí está un monisipal
en el llibre de denunsies
per térra brut y chafat;
entre les bromes dels chics
y les rialles dels grans.
Els pares duent gochosos
el tronaor baix de brás
pera obsequiar a la dóna
qu’al balcó esperantlo está.
Así uns novios que pleitechen
perqu’ell roñós y tacañ
no li vól fér mocaor
y riñen; hasta pasat
esta festa, que después
ya tornarán a fer pau.
Y en mich de tanta gallera
y tanta festivitat,
¿a qu’es reduix la festa?
¿per qué este festech? Vechám.
Pues com sempre en esta térra.
Un pretext; per a fartar
y un gasto més de botica,
pues segur qu’al sen demá
de San Donís, casi tots
sen van a la casa grán
de veraneo. Es la vida
axí la dels valensiáns.

Esta es la festa del póble;
soroll, rises, festa, ball…
y sobre tot la fartera,
dóls y torróns de gat
casques, buñols, orelletes
y pera colmo del mal,
la paella, qu’es la diosa
d’esta terreta chovial.
Esta es la fésta del póble,
gloriosa, alegre, inmortal…
y viurá mentres glatixca
el cór d’un sóls valensiá.

I ja no hi ha res més a dir. La mocadorada, avui, encara és ben viva, i esperem que dure molt de temps. Com que piuletes i tronadors sempre han sigut un producte de confiteria, no en donarem cap recepta.

—————

Dialectalismes: ‘mocadorà’ (País Valencià).