Les sopes de Tupí

 
En fan al Segrià i són unes sopes bullides molt modestes, només pa, oli i uns ous batuts, tot i que també hi ha qui hi afegeix una llesca de cansalada. És en regressió perquè a la gent ja no els agrada aquestes coses tan senzilles, però el cas és que estan bones i són molt barates. Els tupins són una mena d’olles més aviat petites, amb una sola ansa, conegudes a molts llocs de Catalunya. I hi ha ‘tupins de menjar sopes’, que són els més petits i en els quals només en cap una ració. S’esmenten en la cançó ‘El petit vailet’:
 
Lo petit vailet
dematí es llevà,
‘gafa les beinetes
i se’n va a llaurar.
Sota el camp de casa
ell se n’hi va anar,
la mestressa jove
li’n porta esmorzar,
un tupí de sopes,
un crostó de pa,
també la botella
per a xerricar.
I mentre esmorzaven
l’amo va arribar.
—Això sí, vailet,
que és de bon llaurar!
A tu i a la mestressa
Vos vull despatxar.
 

Les sopes, a pagés, sempre han sigut molt espartanes. Abans fins i tot hi havia el costum de compartir entre veïns i familiars el que anomenaven ‘saborall’, que era un os de porc lligat amb un cordell. Joan Amades escrigué quatre ratlles sobre el costum en L’escudella. La pipa:
 
De diverses poblacions, de Vic i de Prades entre d’altres, es conta que només matava porc l’alcalde i perquè tot la població fes l’olla els deixava el garró que anomenen saborell, mot que pot derivar-se de sabor saborós i que pot significar el que dóna sabor o bon gust a l’olla. Un mateix garró servia per a fer bullir en totes les olles de la població. A casa de l’alcalde posaven l’olla al foc de bon matí i al cap d’un moment que li tenien ja es presentava el veí del costat que des del portal preguntava: —Ave Maria, ja esteu llestos del saborell?— I l’alcalde seguidament treia l’os de porc de l’olla i el lliurava al veí que a penes l’havia tirat dins de la seva olla ja rebia la visita del veí del costat que repetia la pregunta i hom li lliurava el saborell, que així passava per totes les olles del veïnat fins que vora del migdia tornava a fer cap a casa de l’alcalde que el tirava altra vegada a l’olla fins a l’hora de fer l’escudella.
 
A l’Alcover-Moll, a més del saborall, trobem també la definició del saboret, típic d’Alcoi:
 
Sabor deixat dins l’olla per un rastre de botifarres que un home passejava pels carrers cobrant un diner per cada vegada que el dit rastre es ficava dins l’olla del client per donar-li sabor. «Qui vol saboret?», era el crit amb què el propietari de les botifarres s’anunciava en passejar-se pels carrers.
 

Esteve Fàbregas conta en Senyora i pastora com fou el costum a Lloret de Mar (Selva):
 
I “es garro de Lloret?” Què era, això? Un garro és el turmell del xai o del porc. Les dones el compren, generalment salat —allò que en resta d’un pernil quan n’han despatxat el magre, amb el cordill per a penjar-lo— i el tiren a l’olla, sense el cordill, naturalment. Diuen que fa un bon brou. Quan ha bullit una bella estona, el treuen i el llencen. Però algun dia no el llençaven. El deixaven bullir el temps de dir un parenostre; el treien de l’olla i el guardaven per a una altra ocasió; una altra festa, posem per cas. Havien d’estalviar. Si alguna veïna tenia forasters a taula i la bossa no li arribava per a comprar un garro “nou”, l’emmanllevava “usat” a una amiga més acomodada. Per a un dinar, només. El turmell salat anava d’una casa a l’altra, i així va néixer aquella dita, encara viva en algun indret de la costa i que ens retreuen per riure: “¿On vas d’una banda a l’altra, com es garro de Lloret?”
 
El costum era estés arreu d’Europa i a Occitània també el trobem, amb el nom de saboral, saboret o sabrièr, que podia ser un garró o un tros de cansalada. Al País Gavot sembla que encara era en vigor abans de la Gran Guerra. S’esmenta per primera vegada en una composició del trobador provençal Guilhèm Rainòl, de començament del segle xiii; s’anomena ‘Quant aug chantar lo gal sus en l’herbos’ i es tracta d’una discussió humorística entre una dama i un cavaller; en donarem una cobla:
 
—Domna, tostemps vos ai mon cor cellat;
per que n’avez de mi lauzor e grat?
C’anc non amest cusson ni fatonier,
anz lo fugist, com eu tornei rengat,
qu’anc no·i foi pois, pos m’o agues vedat;
mais am flauzons e sopas en sabrier.
 
(Senyora, sempre us he tancat el meu cor; / ¿per què n’esteu agraïda i satisfeta? / Mai no heu amat cap ximple ni bergant, / ans el vàreu rebutjar, com jo el torneig arrenglerat, / al qual no he tornat des que m’ho vàreu prohibir; / preferisc flaons i sopes de saborall.)
—————
 
Sopes de tupí
 
Ingredients (4 racions): 4 ous, 150 g de pa eixut (de dos o tres dies), oli d’oliva i sal.
           
Preparació: d’entrada posarem aigua en un tupí i el deixarem al foc. Hi afegirem un raig d’oli, ho salarem (poc) i, mentrestant, batrem els ous en una escudella i llescarem el pa. En alçar el bull hi posarem el pa. En tornar a alçar el bull rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Ho remenarem amb la cullera de fusta i, al cap de vuit o deu minuts, hi posarem els ous, ho remenarem per espai d’un parell de minuts i ho traurem del foc. Finalment ho escudellarem i ho traurem a taula.
           
Variants: hi podem afegir una llesca de cansalada esbocinada o uns alls fregits.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat