L'arròs amb conill

Gaudeix de nou d'uns dels articles de Vicent Marqués, publicat el passat 28/10/2015 en La Veu.

És un dels arrossos més coneguts dels Països Catalans i arreu es prepara de manera molt semblant, amb un sofregit de ceba i, si n’hi ha, també de tomaca. Sempre ha fet una mica de festa. La vida a pagès, de Salvador Vilarrasa i Vall, és un llibre sobre els costums del Ripollès, i allí podem llegir que, el darrer dia de pelar panolles, feien una petita festa anomenada la Revellosa:
           
El darrer dia d’esclofollar es fa un sopar com una petita festeta amb tota la colla d’espellofaires de la casa i veïns als quals han avisat perquè no hi manquin. Aquell dia el pilot d’espigues és més gros, però s’afanyen de valent per mor d’haver fet aviat, bo i cantant com unes calàndries i en acabat escombren la sala, havent tret abans els penjois i els forcs de blatdemoro i també les bósses o fullaraca, o sia les pellofes que han tret de les espigues. Allavors diuen el rosari al propi temps que les dones paren taula i després sopen tots plegats.
           
Per a aquest sopar donen sopes, mongetes o trumfes i com a extraordinari una bona cassolada d’arròs amb conill o pollastre i per postres, avellanes, vi ranci o aiguardent i com sia que és pels volts de Tots-Sants, en algunes cases en havent sopat fan la castanyada en eix dia, en comptes de fer-la en la diada aquella.
 
           
En Viatge a la Catalunya Vella, Josep Pla diu que era un arròs proletari:
 
A Catalunya, el conill és el pollastre del pobre, el requisit més apreciat pel proletari industrial. Arròs de conill! Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada, Mataró... En realitat, la nosta economía interior té en el conill casolà una pedra de toc infal·lible: tants conills per peça de roba; tantes peces de roba, tants conills... Si aquest paral·lelisme agricultura-indústria es romp, tot se’n va aigua avall.
           
Però a Monòver (Valls del Vinalopó) és plat d’autèntica festa, segons l’article ‘Es festes’, publicat el 1912 en el setmanari El Pueblo, de la mateixa població. Anava signat per Cañís, pseudònim dels escriptors locals Joaquim Amo i Amanci Martínez; en donarem un paràgraf:
           
Com está vedat per el Achuntament matá serdo en estiu per la caló, en es festes s’alsa la veda y descansen es sardines de bota. En es carnisseries de Fransisco y de Botija penchen rastres de ompliura, y el gasto el fan es chulles y la llonganisa y es botifarres, que, al está tan fresques, rebenten en es graelles. Clara será la casa y la cova aon no menchen un día arrós en conill. Y no nomenén es taulells de toñes y es llandes de rollets, malenes, bescuits, coquetes, sospiros, sequillos y ¡qui basta sabé!
           
En el setmanari barceloní L’Esquella de la Torratxa del 5 de setembre del 1885 van publicar la poesia ‘¡Horror!’:
 
Vosaltres que mal no féu,
vosaltres qu’us tituléu
com á distinció qu’honora,
socis de la Protectora
dels animals, escoltéu.
 
Un cas vos haig de contar
que vos fará esgarrifar,
que sinó que jo ho vaig veure,
vaja, no ho podria creure
encar qu’ho vejés jurar.
 
¿Ahont cab tanta hipocresía?
¿Ahont cab tanta picardía
com tanca aquest cas cruel?
¡No tenint lo cor de gel
cap mès socio aixó faria!
 
Si senyors, quatre farsants
molt mès dimonis que sants
que á la Societat pertanyan,
creyéume, noys, vos enganyan
com á xinos ignorants.
 
No cumpleixen la missiò,
que a tan sacra associaciò
ha confiat la Humanitat,
deixantne molt mal parat
son nom y reputaciò.
 
No vos podéu figurar
lo horrorós que va passá
entre aquells quatre salvatjes,
mès bons per pillets de platjas,
que per protegir bestiá.
 
Perque no ‘us afecti tant,
prenéu aixó per l’espant,
qu’es aiguanaf del millor,
y no cal que tinguéu por
con que... molt valor, y ¡avant!
 
¡Aqui va’l crim horrorós!
van comprá un conill ó dos;
y en lloch de tractals com fills...
¡van escorxá’ls dos cunills,
y se’ls van menjá ab arrós!
          

El trobem en la cançoneta popular ‘Ama nostra’ recollida a la Vall d’Albaida:
 
Ama nostra, tu que portes
el conill pa mostra:
si és gran i està gros,
el faràs la mitat en arròs,
l’atra mitat en cassola,
l’atre pocorum el faràs
en tomata i pimentonorum
in saecula saeculorum.
           
I ‘Les festes de sant Roc’, de la qual donaré uns versos, és mallorquina:
 
Llavò vàrem fer un dinar,
—més bo!— d’arròs amb coní.
Només mos faltava el vi
per porer-mos engatar.
 
Apareix també, finalment, en la poesia del castellonenc Bernat Artola ‘Festa pairal’, de la qual donaré la primera part:
 
Tin, tan!
Tan, tin, tan!
Volten les campanes
dalt del campanar,
i ja, sense ganes,
no es pot treballar.
Quan toca migdia
se’n van tots corrent
a la barberia...
pleneta de gent.
És festa i com tenen
arròs i conill,
la fam entretenen
mirant-se a l’espill.
—————


 
Ingredients (4 racions): 1 kg de conill, 300 g d’arròs, 1 ceba, 2 tomaques madures, alls, safrà, oli d’oliva i sal.
           
Preparació: per començar trossejarem el conill i, en acabant, pelarem i trinxarem la ceba i tres o quatre alls i pelarem i picolarem les tomaques. En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una cassola de terrissa i la deixarem al foc, més aviat suau. Quan l’oli serà calent hi posarem el conill i el sofregirem. El remenarem amb la cullera de fusta i, quan s’haurà rossejat, el traurem i el reservarem. Tot seguit hi posarem els alls, els donarem unes remenades i, quan agafaran una mica de color, hi afegirem la ceba. La remenarem ara i adés i, en daurar-se lleugerament, hi posarem la tomaca i la sofregirem també. Ho remenarem de tant en tant i, en estar tot confitat, hi tornarem a posar el conill, hi afegirem aigua (un litre i tres quarts, si fa no fa) i li donarem més foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Al cap d’uns trenta minuts hi posarem l’arròs (hi ha d’haver quatre o cinc tasses de brou per cada una d’arròs, segons que el voldrem més clar o més espés) i li donarem més foc. Ho ensafranarem i ho deixarem bullir a foc fort per espai de set o vuit minuts, al cap dels quals ho deixarem a foc suau. En arribar als setze o disset minuts d’ebullició, quan l’arròs estarà cuit i melós (o lleugerament caldós), ho traurem del foc i ho escudellarem perquè no continue la cocció. Cal deixar-lo refredar una mica abans de menjar-se’l.
 
           
Variants: hi podem afegir un grapat de pésols, unes faves, unes carxofes (tallades a quarts), uns bolets (rovellons, llenegues, carreretes), uns caragols, una fulla de llorer, un polsim de pebre o una picada d’ametles (amb alls; hi ha qui hi afegeix julivert i el fetge fregit de l’animal). S’hi pot sofregir un pimentó (verd o vermell) o una culleradeta de pebre roig. Hi ha qui sofregeix l’arròs. Podem canviar l’oli per sagí. El podem fer amb conill de bosc. Per algunes comarques catalanes hi sofregeixen un tall de cansalada (esbocinat). A la Catalunya Vella s’estalvien el safrà, amb alguna excepció. A l’Urgell hi ha qui fa la picada amb alls, ametles, avellanes i nous. Al Matarranya hi sofregeixen un pimentó verd o vermell (esbocinat). Al Montsià hi sofregeixen uns alls tendres i unes rametes de julivert. Per a fer el conill amb arròs de la vall de Benasc el sofregirem, ho cobrirem amb aigua, ho salarem i hi afegirem una copeta de brandi, mig got de vi ranci i una picada que haurem fet amb una cabeça d’alls, julivert, un parell de galetes i el fetge de l’animal (fregit); ho deixarem bullir una estona, hi posarem l’arròs (uns dos-cents cinquanta grams) i ho deixarem coure per espai de quinze o setze minuts; ha de quedar lleugerament caldós. Per la Marina hi ha qui hi afegeix un grapat de fesols (que poden ser dels normals o de garrofó), dues penques de card, una nap o una pastanaga. A l’Alacantí i la Marina hi ha qui hi afegeix un grapat de cigrons. A l’Alacantí hi ha qui ho adorna per sobre amb unes tires de pimentó escalivat. Per les comarques valencianes del sud hi ha costum d’afegir-hi una nyora picada amb safrà. Per alguns llocs del País Valencià hi afegeixen unes mandonguilles de magre de porc (amb cansalada, pinyons, ous, pa ratllat, julivert, alls, pebre i un polsim de canyella —o un clavell d’olor). Per alguns llocs de Mallorca hi afegeixen un polsim de canyella. A Menorca hi ha qui hi afegeix una picada d’all i julivert (amb el fetge fregit de l’animal).
—————
Altres denominacions: conill amb arròs (vall de Benasc).
—————
Dialectalismes
           
Arròs amb conill: arròs amb ‘cunill’ (Alta Ribagorça, Pallars, Alt Urgell, Llitera, Noguera), arròs ‘en’ conill (comarques catalanes de l’Ebre, País Valencià), arròs ‘en cuní’ (Ports, Horta, Ribera Baixa), arròs amb ‘cuní’ (Garrotxa, Baix Empordà, Selva, Maresme, Mallorca, Menorca, Eivissa), arròs amb ‘coní’ (Mallorca), arròs amb ‘cunii’ (serra de Tramuntana, a Mallorca).
           
Conill amb arròs: ‘coniello dan’ arròs.

  • Declaracions

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat