Francesc Gisbert

Inaugurem una nova secció en què parlarem de música. De música en valencià. Mentre esperem i lluitem per fer-nos sentir en ràdios i televisions, “Música per un País” ens ajudarà a descobrir i conéixer millor els grups musicals que despunten en el panorama actual.

No fa massa anys, quan parlàvem de música en valencià, sovint escoltàvem repetir el seu caràcter minoritari, les dificultats per arribar al gran públic… una cançó de l’enfadós amb què no eixíem del discurs victimista, totalment inútil, i acabàvem per creure que la culpa era de la llengua. A hores d’ara, hi ha més grups que mai i n’apareixen de nous amb regularitat. Molts, formats en l’escola en valencià. El CD “La Gira”, que Escola Valenciana edita anualment, n’és un bon testimoni de la vitalitat i diversitat d’estils. Malgrat les adversitats, tenen èxit. Perquè l’èxit no és eixir a la portada del Rolling Stone, que també. Èxit és crear amb qualitat i trobar el teu públic.

Una prova de les possibilitats d’èxit de la música en valencià és la persona a qui dediquem el primer article de Música per un País: Dani Miquel, el Cantacançons. Dani Miquel, com tants artistes, començà treballant en el que podia, sense renunciar mai al seu somni, ni als seus principis per aconseguir aquest somni. Familiars directes afirmen que quan de menut plorava, ja entonava. Potser perquè els feia eixir els cabells verds, van regalar-li una dolçaina. I la dolçaina li desconrí tot un món, el de la música i els instruments tradicionals. Conten també que tocava en una banda que amenitzava festes i acompanyà, en més d’una ocasió, algun que altre insigne capità moro d’Alcoi. Però allò que realment l’atreia i el fascinava era actuar per al públic més especial de tots, els infants. Dani Miquel va apostar per fer un estil de música, va triar un públic i el públic el trià a ell. En el fons, part de l’explicació rau en el fet que no ha deixat mai de ser un xiquet crescudet, raó per la qual s’avé de meravella amb el públic. Tot sol o amb una colla d’amics, embrió dels Ma me mi mo músics, començà cantant aquelles cançons populars que els xiquets moderns estaven oblidant. Va rodar per animacions i per grups de teatre, per Trobades pel valencià i per concerts infantils, amunt i avall del país. A poc a poc, pren forma un estil personalíssim, el “Triliqui so”, resultat de la combinació dels instruments més diversos, la dolçaina, la viola, les joguines, els ètnics… I es forja la llegenda del Cantacançons, de l’alquimista musical.

S’ha consolidat un artista contundent, un fenomen musical, també un showman. Ara t’encaterina, amb un embarbussament o un joc, adés t’encomana una cançó o et fa moure els peus com el flautista d’Hamelin. Les lletres de les cançons, moltes d’inspiració popular, i moltes de caràcter més personal, respiren la màgia natural del rondallaire i el rodamons versador; les melodies bateguen el ritme encomanadís d’un Gianni Rodari que en comptes d’escriure, fa música. Als concerts de Dani Miquel els xiquets s’ho passen de valent, però els pares i grans correm un greu perill. I toca avisar-vos. Qui assisteix a un espectacle del Cantacançons entra en un túnel del temps en què es transforma en un xiquet. I no pot evitar acabar cridant, botant, ballant la conga o fent el rogle convertit en una criatura més. Ho sé per experiència.

Quina és la clau de l’èxit? La clau mestra de la tria d’un camí encertat i l’aposta per una exigència de qualitat. Dani Miquel ha sabut crear una imatge, una icona. La barbeta de xai, les ulleres de pasta, les patilles llargues, la boina i la roba acolorida… el singularitzen a ulls dels menuts com un persontge tret d’un conte. D’altra banda, els llibres CD de Musiqueries, dels qual ha publicat el tercer volum a l’abril, sorprenen per un valor artístic gens usual. Dissenyats per Joanra Estellés, combinen text, imatge i música d’una forma atractiva i agosarada. Són, per la presentació, el regal perfecte, per a un mateix o per a la família. Llibres joves i rejovenidors, publicats per una editorial jove i innovadora, Andana. Enregistrats amb la banda completa dels Ma me mo musics, Josep Alcover, Rafa Solves, Vicent Millo i Àlvar Carpí, són llibres d’artesania, elaborats amb gust i paciència. Cada pàgina, cada nota, cada paraula, et permet olorar el flaire d’una feina pacient, el tacte sedós d’un treball fet a consciència i el gust exquisit d’un patís saborós.

Un altre exemple de la valentia i l’exigència de Dani Miquel és A Nadal, un pas de pardal. Si les nadales ja són una meravella, el continent, l’estoig de fusta i el llibret que l’acompanya són tot un regal per als sentits. Una altra proposta de què sentireu parlar i no heu de perdre-vos és “Els barrets de Valor”, un espectacle on combina música i narració per a divulgar les rondalles valencianes. I no puc deixar d’esmentar La Maria no té por, un conte il·lustrat de gran format. Hi vaig tindre el plaer de participar, convidat per Dani Miquel, per donar forma a una història a partir d’una de les seues cançons i provar de despertar els nostres monstres i espantacritures populars de la fondalada de l’oblit en què semblen perduts.

És reconfortant i estimulant per a l’optimisme, assitir a un cocert de Dani Miquel i comprovar com els infants se saben de memòria la lletra de les cançons. Com canten “La princesa ratolina”, “La Masereta”, “Marieta, Marieta” o “Parla sempre valencià”. Dani Miquel és, ara com ara, un dels millors aliats i ambaixadors de la llengua. Una persona que triomfa cantant en valencià i aconsegueix dissipar les fronteres ideològiques dels meus i dels teus. Un infant que juga, llig, viu i somia en valencià serà un adult que estimarà el valor de continuar vivint en valencià. D’igual manera, un infant que canta i escolta música en valencià, serà un jove i un adult que també la cantarà i l’escoltarà. Necessitem més cantants per als infants. En volem més. Paco Muñoz, Toni Mestre, Carraixet i treballs com ara La Pelitrúmpeli, d’Al Tall, encetaren el camí. L’han continuat els Pabordets i La denteta de llet, els llibres-discos de Bertomeu i El Pirata Pataxula (edicions del Bullent) o les tres aventures de Marcel el Marcià (edicions 96). Al capdavant, un vaixell volador, de nom Cantacançons, solca els mars de la música i de la fantasia.

“Música per a un País” és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat (Escola Valenciana).