Francesc Gisbert
Andreu Valor (Cocentaina, 1978) és un dels cantants més prometedors, des de la publicació del seu primer CD, En les nostres mans (2010). Un treball al qual han seguit, fins ara, A l’ombra de l’obscuritat (2012) i Malgrat la pluja (2013). Més de dos-cents concerts avalen una trajectòria sòlida que, sens dubte, donarà molt per a parlar i cantar. De moment, l’entrevistem en Música per un País, perquè ens parle de la seua idea de la cançó i del panorama musical actual. Llegim-lo i, també, escoltem-lo cantar.
Francesc Gisbert: Podem dir que formes part de la nova fornada de cantautors en valencià. Què et va moure a cantar? Quins són els teus referents?
Andreu Valor: No sé qui diu si en forme part o qui diu no! Però proposant un camí estic. Inevitablement la música i la serenitat que aconseguisc quan faig una cançó. És com clamar un resum harmònic complet d’emocions que em permeten assossegar-me i intentar ser útil amb alguna reflexió. Simplement recordar coses per millorar, pense que és una ajuda i més amb els temes socials que mouen la creativitat de les meues històries.
Referents hi ha moltíssims i de diversos estils i llengües. Et faré una barreja. Lluís Llach, Damien Rice, Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor, Ismael Serrano, Maria del Mar Bonet, Leonard Cohen, J.M.Serrat, però també la música clàssica, o grups com The Beatles, Rem, U2… Em resultaria difícil elegir perquè sempre he sentit que la música m’acompanya al llarg de la vida i en cada moment necessite assumir un estil concret…L’estat d’ànim mana!
F. G.: No te’n recordaràs, però tu i jo ens vam conéixer en un viatge per a joves, de Muro a Astúries, en autobús! Et vas passar tot el viatge cantant amb la guitarra. Què pensen els teus amics i familiars sobre el fet que vulgues dedicar-te a la música?
A.V.: Clar que me’n recorde de tu. He llegit coses teues també. Sent haver-vos donat la tabarra tot el viatge, però eren moltes hores i havia d’acompanyar al meu amic Àlex. Ell és el culpable!!!
Crec que m’han donat per causa perduda. Els últims anys les oportunitats brindades i la realització de més de 200 concerts en tres anys imagine que han sigut detonant, almenys, del respecte que per a mi condiciona pujar-me a un escenari i que ells puguen entendre, mínimament, la serietat de la meua elecció. Encara que jo sóc molt tossut i sense voler molestar a ningú, crec que cada persona hem de seguir els nostres reptes i sentiments. La música és la meua elecció! Estic segur que la meua gent, coneixent-me, rep les emocions que em genera compartir el que faig. És causa suficient per a deixar que em pegue un bac o seguir somiant.
F. G.: Com veus el panorama actual de la cançó? Hi ha més grups que mai. Creus que els joves estan enganxant-se?
A.V.: Quantes opinions podríem traure d’una pregunta com aquesta! Culturalment el sistema no ens valora (parle de la cultura en general). La societat, en certa manera, es deixa arrossegar per aquestes opinions governamentals i en moltes ocasions em dol veure com d’infravalorada està una professió capaç de regalar emocions i fer-nos més feliços, a més de ser un lligam educatiu que ens parla de l’època en què vivim i amb una creativitat que ajuda a fomentar els somnis aliens. Una pena! La cultura no és un luxe i valorar-la és cosa de tots o adéu als creadors!
Respecte a la cançó en la “nostra” llengua, en el “nostre” territori, la precarietat augmenta sobre tot per a una plena dedicació. No existeix un entorn de professionalització just i/o seriós, els mitjans de comunicació no presten atenció a les diverses ofertes, riques i originals, que estan presentant-se pel tema lingüístic concretament. Malgrat que l’aparició de certes propostes animen a pensar que açò pot canviar. Com dius, cada dia són més i més diverses les aportacions que entenen que cantar en valencià és una elecció de tantes i que amb treball i bona música, la gent oblida el prejudici de la llengua. Amb això aconseguim la normalitat buscada.
Estic segur que un dia esborrarem l’etiqueta de «música en valencià», que ens engloba a tots erròniament i no identifica gens ni el gènere, ni la proposta. Els joves promouen les tendències. I la música trenca fronteres. Tant de bo puguem eliminar les nostres barreres d’intolerància i mala convivència cultural. Tots cabem!!!
Teatre Ideal de Castelló de la Ribera
F. G.: En el teu cas, com t’ha anat fins ara? Quines dificultats has trobat i quins són els reptes que et planteges per al futur immediat?
A.V.: Jo estava convençut que el repte era assolir una maduresa i aconseguir avançar. De fet no em vaig enganyar. Aquest món no és senzill. Compensa que és molt gratificant l’escalfor de la gent, en el meu cas, la finalitat del missatge quan es assumit amb la tolerància que jo desitge compartir i emocionalment imparable quan algú aireja les seues llàgrimes en un concert, senyal d’una transmissió ben proposada.
Les dificultats són la subsistència, mantenir-se, la manca d’oportunitats i sobretot el respecte a la professió que ens obliga a pagar un autònom mensualment. Però no a obtenir les mateixes garanties d’un treballador qualsevol (mínim salarial establert per exemple). A més d’unes taxes vergonyoses, sobretot comparant-les a nivell europeu, amb un iva i una retenció que unflen cada factura impedint, més si cal, la possibilitat de fomentar la nostra feina. Com no hem de protestar? Realment ens interessa una societat inculta?
Què em plantege? Seguir creant, compulsivament, amb un avanç tàcit de la meua proposta, cuidant cada detall que configura cada cançó, des de les parts harmòniques, a les líriques, i a l’expressió i execució de cada cançó. I buscar la capacitat de ser “un poc” original en un món de la música tan ric i explotat. Et sembla poc? Sens dubte, el privilegi màxim seria regalar tendresa, respecte i molta estima a totes les causes i persones que hi ha darrere de cada injustícia que cante. Segurament em sentiria afortunat si qualsevol dia deixe de cantar a alguna d’elles perquè hem aconseguit pal·liar la desigualtat que la generava.
F.G.: Des de l’any 2010 has editat tres CD. En les nostres mans (2010), A l’ombra de l’obscuritat (2012) i Malgrat la pluja (2013). Com definiries el teu estil? I la teua evolució?
Per a començar, la cançó d’autor no és cap estil, simplement és la definició d’aquell intèrpret que utilitza la seua creació musical. Sempre m’ha resultat difícil definir la meua proposta, perquè he utilitzat moltes variants musicals en aquests treballs. Possiblement, la podria definir com una música-missatge, de preocupació social activa, reivindicativa en sentiments i conductes, amb la finalitat d’una felicitat col·lectiva, unida a un projecte d’estima per una cultura pròpia i totalment respectuós amb la diversitat, barrejada amb estils folk-pop i diversos matisos. També puntualitze que variada, perquè molta gent t’ubica com a cantautor protesta (quina etiqueta més lletja) sense haver-te escoltat mai. Dic que no és una bonica etiqueta perquè qui protesta però proposa, busca millorar, progressar, rectificar…això no està tan mal, no? I si ens escolten, pot agradar o no el que fem, estan en el seu dret de jutjar. Però notaran com l’estima és una de les referències més utilitzades, cantem a les flors, a uns ulls, als desnonats, a un país o a una cultura.. .Qui s’atreveix a dir-nos monotemàtics? Símbols de llibertat, dignitat, igualtat i humanitat per cada context. No ho dubtes! La meua evolució? Lenta, com totes, però constant. Xarrem dintre de tres discos més!
F.G.: O abans. Ara com ara, convidem tots els lectors de La Veu a escoltar les teues cançons.
No estàs lluny – Andreu Valor, dins Les nostres mans (2011)
>
Història d’un amor alternatiu– Andreu Valor, dins A l’ombra de l’obscuritat (2012)
>
Tornarem a caure -Andreu Valor, dins Malgrat la pluja (2013)
Francesc Gisbert
Més informació i un tast de la seua música en: http://andreu-valor.blogspot.com
Música per a un País és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat (Escola Valenciana)
