Botifarra: l'home que sabia totes les cançons

Francesc Gisbert
 
Vaig escoltar Pep el Botifarra, per primera vegada, amb deu anys, un dia de Tots Sants. Els meus pares em van dur a la fira de Cocentaina, amb l'àvia Virtu, que vivia amb nosaltres. Recorde que baixàvem pel carrer Major, atapeït de gent i de paradetes, cap al Pla de la Font. Era el meu racó preferit de la fira, perquè hi havia els animals. Tan bon punt ens vam endinsar al parc, alguna cosa va cridar la meua atenció. Més enllà del tancat dels cavalls i dels ponis, entre el llavador i la font, barrejada amb la flaire de palla i la ferum d'animal, brollava una remor i s'ataüllava un rogle de gent. Aquella remor i aquella olor se'm van quedar gravades a la memòria per sempre. M'hi vaig acostar. Els pares no volien passar i ens advertiren que fugírem del «borum». Però l'àvia i jo, molt més decidits i temeraris, ens obrírem pas entre la gentada. Jo a espentes i cabotades. L'àvia, amb el gaiato, a puntellons al turmell i esclafades al dit gros dels peus, força efectives. No tardàrem a col·locar-nos en primera fila, havent deixat una vintena de persones coentes, adolorides i mormolant.
 
           
Un home cantava. Un home cec, per les ulleres negres, vestit de llaurador, acompanyat d'un altre que tocava la guitarra. Feia un fred que carpia les pedres i no minvava ni amb les ullades del sol. Però la multitud resistia dreta, hipnotitzada, com sotmesa a algun estrany encanteri. El cec refilava incansable, amb una veu que no s'assemblava gens a la dels cantants de televisió. No havia sentit mai cantar ningú d'aquella manera i, alhora, em resultava la música més natural i familiar del món. A les pauses, el cec enfilava comentaris i estirabots que rebentaven de riure tots els congregats. L'àvia em va fer un escoltet: «Este home canta les meues cançons».
 
           
Aquell home era Pep Gimeno, «Botifarra», acompanyat a la guitarra per Emili Vera  i per Lola Tortosa, «la de la Torre», una altra cantant. Aleshores, encara no havia adquirit l'anomenada actual. Vaig preguntar a l'àvia: «Qui l'ha ensenyat a cantar?». Ella em va contestar: «Segur que l'escola de la vida, com a mi, i com a l'home que se sabia totes les cançons». Al·ludia al protagonista d'una rondalla que em contava de tant en tant. Després, amb els anys, m'he adonat que Botifarra no és solament un «cantaor» de música tradicional. És un recopilador i un divulgador. Si Enric Valor s'ha guanyat el títol de salvador de paraules i d'històries, les persones com Botifarra que mantenen viu el cant tradicional mereixen el reconeixement de salvadores de la música i les cançons, d'una part fonamental del patrimoni valencià: «Vos cantaré de tot cor les cançons que a mi em contaren, perquè si mor la cançó, moren els qui l'ensenyaren». El mateix podríem dir de la llengua i de tantes altres coses.
 
           
El Botifarra és memòria, és identitat, és patrimoni i és, també, espectacle. Perquè si bé està escoltar-lo enregistrat, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, succeïts, dites, eixides, sentències, endevinalles i jocs de paraules adoben les actuacions, per convertir-les en espectacles d'una vitalitat incomparable. Encara que va començar a cantar i recopilar des de la transició, des de Xàtiva i la comarca de la Costera estant, l'esclat del fenomen Botifarra es va produir arran del seu primer treball en solitari, Si em pose a cantar cançons  (2006). Fins aleshores, la música tradicional del País Valencià havia patit una acceptació marginal. Els que la practicaven no eren considerats músics. Sinó aficionats, gent normal, del carrer, que cantava cançons antigues, de poble. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns... però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidilles...? Aquell món ja no existia. Te'n cantaré més de mil  (2006) va demostrar que la música tradicional tenia passat, present i, potser, futur. Que el repertori de músiques del món, dins del qual caben coses tan diverses com les composicions ètniques, el folk, la música celta o les cançons de grups de l'Europa de l'Est, també existia a casa nostra. Si voleu estar-ne al diu, doneu un colp d'ull a la revista Caramella, i vos sorprendreu de la vitalitat i riquesa de la cultura i la música popular.
 
  

           
Un llibre imprescindible i preciós per a entendre el món de Pep «el Botifarra» és La veu de la memòria, d'Antoni Martínez Revert. Aquest llibre, ric en fotografies, proposa un recorregut per la trajectòria vital i artística del Botifarra, i a més a més, inclou un CD antològic amb cançons com ara "Malaguenya de Barxeta", "Peteneres", "Cant de batre", "Jota de quintos", "Granaïna de Montaverner", "L'havanera Tita o del Mareny" o "La versà de la Costera".
 


           
Millor disc Folk i Noves Músiques, als Premis Ovidi Montllor; Premi Altaveu; Premi Enderroc... són alguns dels nombrosos reconeixements que ha rebut. El més important, l'acceptació del públic i milers de CD venuts. Botifarra és la punta de llança, la cara visible i exitosa d'un gènere ancestral i que continua viu, malgrat la voràgine que ha capgirat el món rural: la cançó tradicional. Un gènere amb protagonistes molt poc coneguts, tant a nivell de «cantaors» com de grups, que ha generat grups de folk, des d'Al Tall, Urbàlia Rurana, Miquel Gil o L'ham de foc. Segons Toni Cucarella, «no és solament un «cantaor» que coneix l'art, portentós en execució: ell és, primer de tot, un recopilador pacient, un investigador rigorós i, a la fi, un extraordinari divulgador». Josep Vicent Frechina en parla a bastament en un llibre necessari per a entendre l'evolució de la música actual, La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011). Reprouïsc les seus paraules:
           
"Botifarra ha obrat el prodigi que fa poc semblava impossible [...] Ha tret la cançó de l'armari, l'ha rentada per llevar-li la sensació de naftalina i se l'ha plantada damunt del seu cos rumbós. La seua bona planta n'ha fet la resta. Òbviament, Botifarra no ha inventat res, però ho servix com mai abans ningú no ho havia fet. El secret de la fórmula és tan bàsic que sembla sobrer reiterar-lo. En primer lloc, un material musical excel·lent que Botifarra coneix de primera mà, perquè li l'han ensenyat els darrers custodis de la tradició oral [...] En segon lloc, un tractament elegant que dignifica la matèria primera sense mistificar-la [...] I, finalment, el que és més important: la seua forma de cantar, el magnetisme escènic, l'expressivitat vocal, el timbre net i genuí, la dicció popular que apel·la als arcans més atàvics de la identitat musical valenciana. Botifarra sona inefablement valencià: hi ha una connexió profunda, visceral, entre el seu cant i el nostre imaginari col·lectiu que ens fa sentir-nos irremissiblement identificats".
 

Documental sobre Botifarra, emés per la TV3, El cant de les arrels (2015)


Concert Botifarra a banda
 
Francesc Gisbert
 

 
Música per un País és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat (Escola Valenciana)
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat