Paco Muñoz: La infantesa silenciosa


Francesc Gisbert, professor i escriptor
 
Vaig assistir a un concert de Paco Muñoz amb deu anys, ben bé de casualitat, a finals dels huitanta. En aquella època no s'estilaven els espectacles infantils en valencià. Però els meus pares havien anat a València, a visitar un familiar. I a la vesprada, sense saber què fer-se de les criatures, ja desficioses, algú va tindre el pensament de passejar pels Vivers. En arribant, hi havia una bona gentada, al voltant d'un entaulat: "Qui és eixe home tan gran?" -vaig preguntar a la mare, amb la innocència dels anys. "El cantant, para l'orella i estigues quetet".

Aquella va ser la primera vegada que escoltava cantar en valencià. Tret de les cançons de l'àvia Virtu i d'alguns jocs com ara "Les claus de Déu" o els enfilalls de desficacis que cantava mon pare, a l'estil de "La cançó dels malfaeners" o "Ix la granota, tanca la porta". L'home de l'escenari es movia ben poc. No botava com els de Parxís ni ballava com Teresa Raval. Ell, simplement, mirava el públic i cantava. Cantava amb una veu inimaginable en un homenot com aquell: una veu suau, dolça, cadenciosa, captivadora... Després del concert, vaig donar tant la llanda que em van comprar un casset, en una paradeta. Inaugurava la futura col·lecció de jovençol. Era el primer volum de "Paco Muñoz canta als xiquets". Contenia cançons totalment noves per a mi, "El poll i la puça" o "Xiques boniques", però d'altres que coneixia de llavis de l'àvia Virtu, "La xata melindera" o "Atxumbala".
 

Els valencians podem presumir d'haver aportat veus i grups d'anomenada a la Nova Cançó. L'Ovidi, Raimon, Lluís Miquel, Al Tall, Urbàlia Rurana... però no hem parat atenció a la importància que mereixia la infantesa. I hem permés que diverses generacions hagen crescut sense música infantil en valencià, amb una infantesa silenciosa imperdonable. I això, té un preu molt car. Paco Muñoz va ser el primer a casa nostra que s'adonà d'aquesta mancança. I provà de corregir-la. Fins i tot Joan Fuster l'encoratjà, conscient que aquella era una batalla que no podíem perdre. Paco Muñoz edità vora deu discos amb cançons per a infants, en diversos recopilatoris. A banda, de les produccions per adults, des del 1975. De les versions d'Aute, Llach o Serrat, amb l'acompanyament d'una guitarra, passà a editar el primer disc, La llibertat la picaren i una de les cançons més emblemàtiques, escrita juntament a Toni Mestre, Què vos passa, valencians?
 

 
Personalment, em vénen a la memòria alguns treballs memorables de Collarets de llum, un recital dedicat a la poesia de Miquel Martí i Pol. I també la producció de l'espectacle i CD Els nostres poetes, amb Juli Mira i Lluís Miquel. Un disc caigut en l'oblit, que caldria reeditar. Conté algunes de les millors versions que s'han fet mai d'Estellés, Ovidi Montllor i poetes valencians de la Renaixença. La versió de Muñoz del poema de Llorente, "Vora el barranc dels Algadins", té una força esborronadora.
 

 

Però tornem a la música infantil valenciana. Tret d'algunes tempatives volenteroses i no massa ben compreses, d'Al Tall, amb La Pelitrúmpeli, de Carraixet i Els Pabordets, amb La denteta de llet, i el CD Cançons Infantils Valencianes, poca cosa més hi trobareu. I ben bé sempre, música infantil en la vessant més tradicional. Encara que aquests treballs haurien de ser d'audició obligada a totes les escoles i a totes les cases, no n'hi havia prou. Calia una espenta que fera evolucionar la música infantil. El terratrèmol va vindre amb Dani Miquel. El primer que ha tornat a donar una banda sonora a la infantesa, moderna i alhora nostrada, després de diverses generacions en silenci. L'èxit de Dani Miquel ha adquirit les dimensions èpiques de fenomen social, un fet insòlit en les nostres latituds, acostumades a una cultureta de minories i sense ambició de majoria. L'exemple i el camí obert per Dani Miquel ha d'esperonar altres grups. Ara com ara, en tenim ben pocs, i cap ha assolit el seu grau de popularitat i d'exigència. És cert que hi ha l'espectacle de Bertomeu i els seus dos llibres-CD sobre Les aventures del Pirata Pataxula (Bullent). I és cert que hi ha la saga de Marcel el Marcià (Edicions 96), amb lletres de Bertomeu i Carles Llinares, del grup Batà. Però amb això, no n'hi ha prou. Una de les apostes més novedoses i que més sorpreses depararà en el futur, és Andreu Galan. Després de l'èxit de Qui no sap riure, no sap viure (Premi Atrapallibres 2015), poesia infantil divertidíssima, convertida en un espectacle de recitació, ha vist la llum l'àlbum El fantasma Pixallits (també publicat en Andana edicions). La cançó de Pixallits fa presagiar un bon futur en la música infantil, una senda que Andreu Galan hauria de seguir.

 

 

Una cultura normal necessita una música normal, per a tots els gustos i per a totes les edats. I nosaltres encara no la tenim. En el cas de la música d'adults, hi ha força grups, i el que cal és consolidar un públic com més va major. En la música infantil, el públic hi és, però manquen més grups i més propostes. Per tant, cal construir-ne. I això passa per produir-la, escoltar-la, difondre-la i consumir-la.


Francesc Gisbert
Música per a un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
 
Cançó Què vos passa valencians?


Romanç El Penyal

Comentaris

remigio III
3.
Potser ja és el temps de florir la branca Paco. Potser els nostres xiquets coneixeran la història del seu país Valencià. I mestres els dinaran que és ser valencià i els contaran els fets que ens han portat fins aquí...Paco. Ja veus, Paco, no era un desert on tu cantaves. Boques temeroses, tancades pel terror d'una revolta criminal, però oïts oberts i ments que ja comencen a esbrinar que és ser valencià i conéixer la història que ens ha portat fins aquí. Nosaltres els Valencians perdem les batalles al camp però les guanyem a l'escola. Quanta raó tenia aquell feixista que va cridar "muera la inteligencia", pensant en els mestres.
  • 0
  • 0
Citadinance Rive gauche
2.

Il est affreux de n'être personne dans la jungle des pavés.

À suivre...

  • 0
  • 0
Micalet
1.
Dons passa que en comptes de governar-nos gent que ens estima, ens governaven gent l'únic propòsit dels quals era destruir-nos. Destruir-nos a nosaltres , a la nostra llengua i a la nostra cultura en tots els seus aspectes.
Per començar ens manca encara una televisió nostrada, amb un canal per a infants i amb la nostra llengua, això per començar. Ens falta també poder gaudir de les emissions de TV3 i la de les Illes Balears.
Ens falta en resum, normalitat i foragitar del poder a aquesta gent que tant de mal ens han fet.
  • 10
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat