“Adsabara” és una nova proposta musical, d’aquelles que et sorprenen per la força i la vitalitat, que et deixa un regust d’esperança i de feina ben feta.
Musicants és un grup que combina innovació i tradició. D’una banda, són hereus d’aquella música d’arrel tradicional, encapçalada durant tants anys per
Al Tall i
Urbàlia Rurana. Un corrent reviscolat modernament gràcies a fenòmens com
el Botifarra, i també a grups de l’estil de
Tres fan ball. Alhora, Musicants empelta amb una concepció ben sòlida i internacional de compondre i entendre la música, que en altres latituds anomenarien celta, folk, ètnica o de la mediterrània. I que ací, és nostra i prou.
Els integrants del grup són una prova d’aquest caràcter eclèctic i integrador. Hi ha un músic assaonat, Manolo Miralles, un dels fundadors d’Al Tall. Hi ha una veu torrencial i rica de matisos, la de Rebeca Mut, i uns intèrprets d’una qualitat tècnica excepcional: Eugènia Saval i Àngela Llinares, al violí, Ximo Guardiola, al baix, la guitarra i la percussió, Paco Pineda, al violoncel, Eugeni Camacho, al perc i Manolo Miralles, al bazuqui, la bandúrria, el guitarró i el que siga menester.
Allò que crida l’atenció de Musicants és, precisament, ser capaços d’interpretar gèneres tan diversos d’una manera moderna, eclèctica i nostrada. En un país amb una tradició musical estroncada, els valencians ens hem hagut de reinventar, en música i en tantes altres coses. La Nova Cançó, amb Raimon, l’Ovidi, Miquel Gil…, va ser un primer pas. Després vingué una època incerta, on destacà Al Tall i alguns treballs memorables, com
Sharq-Al-Andalus. I d’aquelles llavors primerenques nasqué l’eclosió actual de grups i intèrprets, la majoria ben joves. Però quedaven algunes peces, en el procés de construcció d’aquesta tradició musical valenciana: fer música “novella” a partir de músiques populars. I és ara quan quallen propostes que, més enllà d’una anècdota, més o menys volenterosa, aspiren a convertir-se en una música amb futur, un públic i una qualitat equiparable a qualsevol grup professional europeu. És ací on cal situar Musicants. Des de les versions de cançons o melodies ja conegudes, com ara “Perquè vull”, d’Ovidi Montllor, tot un himne i declaració de principis, fins a les havaneres, fandangos o el “Rebentiko” final, tot recorda la força d’un bateig que ve de lluny, que aspira a perdurar. Cadascú dirà la seua, però al meu parer, “Sa Ximbombeta”, “Les pigues”, “Pregària a Sant Antoni” o “Sant Joan” són peces inoblidables.
Musicants batega el seu primer treball amb un nom sonor, arrelat a la terra i a la història. L’adsabara, el nom àrab de “la cua de gat”, una herbeta molt comuna i trobadora al País Valencià, de propietats vulneràries i antiinflamatòries, amiga del poble, que diria Joan Pellicer.
Musicants és una continuació i superació d’Al Tall, per la tenacitat de Manolo Miralles, que no es resigna a retirar-se, després de quaranta anys. Ha aconseguit aplegar un grup de gent molt jove, ben preparada i de nivell. Un grup nascut al caliu de la Marina, hereu d’Al Tall, de Maria del Mar Bonet, de L’ham de foc, Mara Aranda, de la música folk i no tant folk. Tant de bo, en un país de precarietats com el nostre, Adsabara trobe la continuïtat i l’acollida que mereix, sone en festivals i concerts promoguts per empreses, ajuntaments i institucions, i figure a la llista de les reproduccions d’èxit d’una futura ràdio televisió valenciana. Això mereixerien, en un país relativament norma
Ximbombeta:
