Pau Alabajos és el cantant actual valencià de trajectòria més sòlida i consolidada. L’èxit no s’improvisa, ni ve per casualitat. Hi poden haver colps de sort, però per a repetir l’encert cal esforç, perseverança, personalitat i qualitat. Els quatre punts cardinals que haurien de guiar la producció musical, en qualsevol llengua.
Em vaig assabentar fa poc de la gira europea de Pau Alabajos (ja ha actuat abans per mig món). El duu per Szeged (Hongria), Glasgow, Londres, Zuric, Madrid, Luxemburg, Freiburg i altres ciutats d’Alemanya. Al punt, em va vindre a la memòria una entrevista de La Vanguardia (15/02/2016). Transcric el fragment en què la periodista, Raquel Andrés, li pregunta si és més fàcil actuar a l’estranger que a la resta de l’estat espanyol:
“El problema és que tenim una frontera ideològica, fora no es parla sobre la llengua de la música. Venim d’una nació amb 12 milions de parlants, possiblement la cultura sense estat amb major nombre de produccions culturals i amb la projecció mediàtica més forta. Quan fora s’interessen per les teues cançons és perquè veuen la teua cultura d’igual a igual, volen saber què fan al Mediterrani. És un cicatritzant cultural. Aleshores, entens que quan a l’estat espanyol et neguen els escenaris no és per una qüestió cultural, sinó ideològica i política, són prejudicis. A Alemanya hi ha 32 universitats on s’imparteix català; a l’estat espanyol, fora del nostre àmbit lingüístic, només set. Això demostra fins a quin punt el component ideològic és important”.
Pau va nàixer a Torrent, com qui diu fa quatre dies, el 1982. Encara estudiant, començà a actuar pels carrers de València, davant del Micalet de la Seu, i rodà per pubs i sales de concerts com feren, fan i faran tots els artistes, a les beceroles. Amb 22 anys, va publicar el seu primer disc, Futur en venda (2004, Cambra Records). A ningú que el conega no ha d’estranyar que es convertira en ídol d’adolescents. Jo que sóc una miqueta més gran que Alabajos, recorde haver assistit a algun concert, per aquella època, al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi o en pubs de València, i trobar la sala atapeïda de xiquetes de quinze anys (i de més granades), cridant, saltant i descabellonant-se. Em recordava els concerts de les estrelles del pop i pensava que allò era una passa més en el nostre procés de normalització lingüística. Aquell primer disc, sorprenia per la maduresa de les lletres i, sobretot, per la frescor i la qualitat musical. Tot no era posar-se a cantar i anem anant. S’hi notava feina, gust i maduració, al darrere.
El disc va ser molt ben rebut per públic i crítica. I no tardà a aparéixer el segon, Teoria del caos (2008). I dic no tardà, encara que passaren quatre anys. Una prova més que les seues cançons són el resultat d’un treball i d’una dedicació pausada i elaborada, que influeix, i molt, en la brillantor final. Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques, 2011), trenca amb el Pau Alabajos a què estàvem acostumats: l’equilibri entre lletra i cançó, entre missatge i melodia. En la gravació de l’Orquestra Simfònica de Coral Romput (2012), van participar més de vuitanta músics, sobre l’escenari, i van col·laborar Núria Cadenes, Vicent Partal, Amàlia Garrigós, Rodonors Invictes, Feliu Ventura, Cesc Freixas, Miquel Gil i la violinista Laura Navarro. Pau Alabajos diu Mural del País Valencià (2013) és un altre homenatge particular a Estellés, com el d’Ovidi Montllor amb Coral Romput.
Aquests treballs impliquen, al meu parer, un allunyament del primer Alabajos. La paraula, la poesia, el missatge… guanyem protagonisme en una música més íntima, més personal. I això, hi ha gent que ho entén, i d’altra que no. De forma intel·ligent, una altra prova de professionalitat, es pren un temps i el resultat és, al meu parer, un disc brutal, memorable, una mostra del millor Alabajos, la unió invicta del poeta i el músic: L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques, 2016). El jovençol que cantava a l’amor i a la sensualitat en “Tinc una mania inconfessable” i “Sil·labes de vidre”, a les injustícies i a la identitat, en “Futur en venda” o “València nou d’octubre”, amb vint anys, és ja un músic madur. Un músic amb passat, que sap quin futur vol, un ciutadà que compagina el seu compromís polític amb la vocació musical.
Sempre recordaré la primera vegada que vaig escoltar “Firenze” i “Escala de Ritcher”. Va ser durant un esplai, a l’institut on treballe. En l’hora abans del pati, havia posat un parell de cançons de l’Alabajos, amb la lletra fotocopiada, per omplir buits de verbs. Acostume de posar cançons mentre projecte el vídeo corresponent al youtube. Els alumnes s’entretenen, aprenen valencià, no s’atonyinen entre ells… Quan va sonar el timbre del pati, tres alumnes de les “espavilades”, se’m van acostar a la taula, amb somriure sorneguer de qui té un as a la mànega: “Francesc, a veure si et renoves”. “Què voleu dir?”. “Que el Pau té cançons noves, amb uns videoclips xulíssims, estan en Youtube”. De seguida, els vaig dir que em buscaren l’adreça al navegador i les vam escoltar. Es van menjar l’entrepà amb mi a classe, i mentre sonava la música, com que l’aula és a la planta baixa davant del pati, es va fer un rogle de xicons arrapats a les finestres. Allò va despertar l’alarma dels ‘profes’ de guàrdia, els quals vingueren en columna de quatre, capitanejats per la directora i el cap d’estudis: “Francesc, estàs bé? Ens pensàvem que passava alguna cosa estranya a la teua aula, i veníem a rescatar-te”. “No patiu, només estan ensenyant-me les noves cançons de L’amor i la ferocitat”. Em va fer l’efecte que els companys se’n van anar una miqueta decebuts, per no haver-me pogut rescatar ni trobar-se a punt de ser degollat o penjat del projector, amb el cable de la connexió a internet, enmig d’un cafarnaüm d’alumnes disruptius i endimoniats hiperactius.
Només gaudíem de la música, tranquil·lament, i cantussejàvem unes cançons que, gràcies a Pau Alabajos, ja formen part de la banda sonora del País Valencià que, entre tots, estem construint.
>
Firenze, L’amor i la ferocitat
Firenze, L’amor i la ferocitat
>
Escala de Ritcher: L’amor i la ferocitat
Francesc Gisbert
Música per un País és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
