Panxo i Pablo són dos germans de Gandia amb unes quantes coses en comú. Comparteixen els cognoms Sánchez Pardines; Formen part de dos grups d’anomenada, Pablo, de La Raíz, canta en castellà i Panxo, de Zoo, en valencià; Interpreten unes lletres poètiques i amarades de força (no debades són fills del poeta Fernando Sánchez); convoquen un públic molt jove, amb ganes de festa però rebel i compromés; els inspira una capacitat brutal per compondre i tocar, per enganxar i esborronar, per fiblar i colpejar consciències. Sense perdre de vista que fan música, no pamflets, i que la qualitat va per davant.
La quimera musical els ve de menuts. Son pare, poeta underground, els descobrí el món de la música i els ensenyà a estimar-la. Pablo començà abans. De Raíz ja era un grup consolidat quan Panxo acudia als assajos i devia pensar: “Algun dia, jo també tindré el meu grup”.
Les cançons de Zoo combinen electrònica, reggae, soul, un pessic de jazz i un to personal de flow. D’infant, explica que escoltava la música dels pares, els Beatles, Sabina, Bob Dylan i molt de soul. Després, vingué l’època del punk rock, molt present en composicions de La Polla, Reincidentes, Porretas, S.A. Però la saó definitiva, arriba amb el rap: més que un estil, una forma d’expressió.
Fins ara, Zoo ha publicat dos treballs, els podeu escoltar i descarregar en l’enllaç de bandcamp: Esbarzers (2015) i Tempestes vénen del sud (2014). Preparen nou disc per a la primavera del 2017, i ja van anunciant concerts i venda d’entrades a València, Barcelona, Manresa, Girona, Bilbao i Alacant. I també a terres de Castella, concerts de Madrid, Zaragoza, Granada i Salamanca (cliqueu l’enllaç). Cadascú té dret al seu parer. Però si haguera de triar una cançó, he de confessar que, la primera vegada que la vaig escoltar, em va colpir “El Carrer de l’Amargura“, per la grapa de la lletra i per la qualitat de la composició musical. Missatge i melodia, força i tècnica són dues cares de la mateixa moneda que sempre han d’anar juntes. I Zoo ho aconsegueix.
Deixa València a juliol puta vida,
Últim examen, primer raig de sol,
Porta les mans arrapaes de fer extres
Tot el dolor de la vinya al renyons,
Creua la pista de Silla a migdia,
Sona l’herència, li cau la suor,
Mira l’arròs, la ribera que brilla
Tira per dins: Alacant interior
Ix d’Alacant cara amunt la Mariola
Va i torna al poble a diari, no pot
Amb el lloguer i amb el curro ella sola,
Cuina el sopar de sa mare, no vol
que ningú sàpia què cobra per hora
condescendències les justes, amor
tot el que té pel seu fill que diu hola
des del seu ventre, batega el seu cor.
Però el rellotge s’atura allà dalt,
I es mesclen la locura, la mort i el carnaval…
I arriben festes de nou,
I allò que cou ja no cura
I el poble sopa al carrer,
Al teu carrer, carrer de l’amargura.
Mira el paisatge sentat a la plaça,
Pengen les llums i les flors dels balcons,
No pot anar al casal ni de caça
I les olives li donen pa poc.
Enguany l’orquestra està enfront de casa,
Música i festa, la dansa, el bastó.
A estes altures i faça el que faça,
Ja va per dins tota la processó.
Però el rellotge s’atura allà dalt,
I una altra criatura comença una aventura
I el iaio sap que s’acosta el final,
I es mesclen la locura, la mort i el carnaval…
>
Música per a un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
