Fa poc, va ser el 75 aniversari del naixement d’Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942). El cantautor valencià de major anomenada, juntament amb Raimon. Qualsevol país civilitzat, presumiria de la sort d’un Ovidi Montllor en la seua cultura, com els francesos poden presumir d’un Brassens o una Piaf i els canadencs d’un Cohen. El País Valencià, però, cada vegada s’assembla més al País dels Oblits, no sé si intencionats o, pitjor encara, fortuïts i justificats, resultat de l’apatia i desídia general. Curiosament, aquesta desmemòria és selectiva, afecta els protagonistes d’un període molt determinat de la nostra història, la represa cultural i identitària dels anys seixanta i setanta. Perquè si ara com ara, a gosades dels entrebancs, sobrevivim com a poble, amb una mínima infraestructura cultural i política, no és per la deessa fortuna. És gràcies a cantautors com Ovidi, a intel·lectuals com Joan Fuster o Sanchis Guarner, a escriptors com Enric Valor i Estellés i a una nòmina de persones conegudes o anònimes. Persones que, en les llargues dècades d’adversitat, es jugaven la pell per salvar-nos “els mots”, en paraules d’Espriu, conscients que en “els mots”, en les paraules, en la llengua, resisteix l’ànima dels pobles. Unes persones que, diguem-ho clar, molesten perquè no encarnen la “valencianía bien entendida” i es tem que generen divisió, la “por a la valenciana”, l’excusa per no fer tantes coses en els últims quaranta anys. Sueca està complint amb Fuster. Alcoi està complint amb Ovidi i Joan Valls (enguany és el seu centenari). Burjassot està complint amb Estellés. Castalla comença a complir amb Valor… I el País Valencià, quan complirà?
Anem a pams i centrem-nos en l’Ovidi, és el que toca. L’altre dia, explicava als meus alumnes qui era. Llegírem “Els amants”, d’Estellés, i de retruc escoltàrem la versió de l’Ovidi. Se’m va acudir preguntar si algú el coneixia. Els jovençols actuals tenen una desconeixença ben bé absoluta, llevat d’unes excepcions meritòries, molt sensibles als temes musicals. I fins a cert punt, em sembla lògic. Són d’una altra generació. En canvi, quan vaig rascar una miqueta més, vaig descobrir una veta d’aigua al desert. I és que uns quants, sí que coneixen les versions modernes d’Ovidi, fetes per grups actuals, com ara ESIR, El Diluvi, Andreu Valor o República SKA. Fet i fet, només de la cançó “M’aclame a tu”, se n’han fet més de vint versions, com explica un article recent de vilaweb. I també n’hi ha un fum d’altres cançons emblemàtiques. Vos recomane la unitat didàctica Ovidi i els músics valencians, descarregable en issuu, que vam elaborar des de la Coordindora pel Valencià per a l’any Ovidi d’Alcoi (2015), amb activitats per als alumnes i un quadern per al professor.
Si una part de la societat i de l’administració és cert que li van donar l’esquena ben prompte, a banda dels qui li la donaren des del començament, els músics valencians i no valencians s’han mantingut fidels al seu mestratge, a la flama de la seua memòria, fins i tot grups nous, ben bé adolescents, que no el van conéixer en vida. Això hauria de fer reflexionar a més d’un, quan menysprea les herències i es pensa que tot ve de nou, per mèrits propis, i no deu res a ningú. I a la inversa, tampoc podem viure de nostàlgies sense evolucionar i tindre un nord. Ja ho diu la dita: “Del vell el consell, del jove el remei”.
Ovidi Montllor té una història de novel·la. Algun dels nostres novel·listes s’hi podria animar, a escriure-la. I si algun dia tenim televisió, dur-la al cinema o fer-ne una minisèrie. Montllor va nàixer a l’Alcoi roig però derrotat de la postguerra, en l’època de la fam i de l’estraperlo, de les cartilles de racionament i de la repressió política, religiosa i empresarial. Cerdán Tato ho va descriure molt bé, en aquell estudi memorable, Ovidi Montllor (1980), Ediciones Júcar, col·lecció “Los Juglares”. De pare teixidor i ambient anarquista, va conéixer la fam, poca broma, i hagué d’anar-se’n al camp amb els avis (els maseros no passaven gana, a diferència dels obrers de les ciutats). Al Poble Nou (entre Alcoi, Benilloba i Cocentaina), va viure cinc anys amb els avis, fins que la situació econòmica i la malaltia de la mare millorà. En tornar a Alcoi, el seu oncle, un mestre republicà inhabilitat després de guerra civil, l’ensenya a llegir i a escriure, en uns atmosfera, totalment diferent de la que coneixeria poc després, en l’escola franquista que immortalitzà en “L’escola de Ribera” (les dependències de l’actual policia municipal d’Alcoi). És precisament el seu oncle qui l’aconsella a formar-se i li recomana lectures, en adonar-se de l’interés del xicot per la cultura. Ovidi va ser un autor llegit, dels clàssics i dels moderns:
“La suma era dos mes dos. / El resultat era quatre. / La pregunta era: Qui és? La resposta era Déu. La consigna era Pàtria. La resposta era alçar el braç”.
En aquell Alcoi industrial i tenallat per la dictadura, “Aquell poble que ofeguen però no mataran”, va viure moments màgics i entranyables de la infantesa, recordeu sinó l'”Homenatge a Teresa” (la nostra Tereseta la Boja). Allò cert és que en créixer, va passar per dotze oficis i tretze misèries, més de trenta: mecànic, perruquer de dones, venedor ambulant, obrer del tèxtil, dependent, cambrer… de tot i de més. No debades, sempre va tindre clar a quina classe social pertanyia, la classe de “La samarreta”. Ara bé, allò sorprenent i singular, el miracle, és que Ovidi optara per cantar en català com un acte de resistència i de rebel·lia, d’afirmació nacional i de classe. Ell va decidir seguir la consigna d’Estellés, molts anys abans que la posara per escrit: “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre poble”. Perquè els poetes, i Montllor, més que cantant, va ser poeta, tal i com s’entenia l’associació en la “Nova Cançó” internacional, es va atrevir a expressar en veu alta el que altres sentien però no sabien o no gosaven a dir. Heus ací, el perill dels poetes i dels artistes, la desconfiança que, setanta-cinc anys després, encara genera en el poder i en la societat. Ovidi va ser i serà sempre un poeta perillós. Un despertador de consciències. I això ni li ho van perdonar en vida, ni li ho perdonaran en la mort.
“Jo sóc fill d’una família molt humil, / tan humil que s’una cortina vella / una samarreta em feren. Vermella. / D’ençà per aquesta samarreta, / ja no he pogut caminar més per la dreta”.
Amb divuit anys fuig d’Alcoi, deixa la família, la dona, i escapa a Barcelona. És ací on comença la història de l’Ovidi, la llegenda de l’actor de teatre, de pel·lícules, del cantant… Si el voleu conéixer amb profunditat, vos recomane la biografia il·lustrada L’Ovidi, de Núria Cadenas (3i4), un treball formidable. I també la introducció del llibre de Jordi Tormo, Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Sembra Llibres).
Però ja sabeu que la millor forma de conéixer l’Ovidi és escoltar-lo. A ell i a tants grups que l’han versionat. He espigolat una selecció de versions, a partir de la cançó “Perquè vull”. Teniu una interpretació d’Ovidi, i cinc versions de Serrat, ESIR, Toti Soler i Gemma Huguet, El Diluvi i Benimaclet Club Ska. I encara en podríem haver afegit alguna més d’Inadaptats o República Ska. Només si l’escoltem Ovidi continuarà viu, sent un poeta perillós i rebel, incòmode i contestatari, un obrer i un lluitador de la paraula. Per molts anys!
