Prou romanços d’identitat: igualtat

El discurs sobre el valencià ―i més a la boca dels polítics que ens governen― sol centrar-se obsessivament en la “identitat”. El valencià és sobretot un “senyal d’identitat”, cosa que per a ells vol dir quasi exclusivament una particularitat etnogràfica, una romanalla de l’antigor o un plat típic, com els saragüells, el mocador de pita o l’arròs amb fesols i naps. Però, a més, s’eleva a categoria quasi màgica i funciona com a talismà. Invocant-lo o exhibint-lo, els qui mai no diríeu ni per la llengua ni pel compromís amb el seu país que actuen com a valencians, passen a presentar-se com a “supervalencians” en defensa de la identitat amenaçada.

Les noves eleccions són una oportunitat per a canviar aquest discurs. I no sols contra la llengua com a “senyal d’identitat” sinó també com a “bé cultural”, que és sovint la versió “progre” del mateix concepte. Més amable i il·lustrada, però amb els mateixos efectes: veneració exagerada de boqueta i no res en la pràctica real del dia a dia.

Ens cal una nova política i, per això, ens cal un nou marc legal, una llei basada en el concepte d’igualtat lingüística: d’igualtat de drets de les persones, que han de poder usar el valencià a tot arreu amb la mateixa normalitat i naturalitat de què ara només gaudeixen les persones que s’expressen en castellà.

Per això, l’Institut de Política Lingüística d’Acció Cultural del País Valencià ha elaborat un document de principis i mesures bàsiques que hauria de recollir tot projecte que pretenga simplement assegurar la igualtat de les persones que usen el valencià respecte a les que usen el castellà. El document d’ACPV Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística ha rebut la col·laboració i l’adhesió de les universitats públiques valencianes i ha estat presentat formalment pel president d’ACPV amb els vicerectors de les universitats de València, Politècnica de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló.
Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística proposa mesures ben concretes:

1. La llei ha d’establir que el valencià és la llengua d’ús normal i general de les administracions valencianes i que l’administració de l’Estat al País Valencià n’ha de garantir l’ús normal i habitual.

2. Tot el personal de les administracions ha de ser competent en les dues llengües oficials, cosa que ara només s’exigeix per al castellà.

3. S’ha de fixar un deure general de coneixement passiu de la llengua pròpia, que és l’única garantia de poder usar-la (per al castellà la Constitució exigeix prou més a qualsevol ciutadà: un coneixement actiu).

4. Ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament, perquè l’experiència dels darrers trenta anys demostra que és l’únic sistema que assegura que els escolars dominen les dues llengües.

5. Els mitjans de comunicació públics valencians han d’emetre en valencià i els de concessió de la Generalitat Valenciana han de respectar una quota d’emissió en hores de màxima audiència en la llengua pròpia. Així mateix, s’ha de garantir la recepció recíproca de tots els mitjans públics en llengua catalana.

6. S’ha de regular la disponibilitat lingüística en una sèrie d’àmbits en què actualment l’ús del valencià no té cap regulació ni rellevància: els camps econòmic, laboral, de serveis, consum i oci.

7. Cal posar en pràctica mesures perquè el valencià siga la llengua d’integració dels nouvinguts.

8. S’ha de recollir en el text de la llei l’equivalència denominacions valencià i català per evitar el subterfugi dels qui encara utilitzen la disparitat de noms per a impedir qualsevol avanç social de la llengua, parapetant-se en la defensa nominal del valencià.

9. S’ha de garantir la cooperació efectiva amb la resta de l’àrea lingüística catalana, amb la participació de la Generalitat Valenciana en organismes comuns de promoció i difusió de la llengua i la cultura, de manera semblant a com ho fa l’Estat espanyol, amb abundants mitjans econòmics i implicació institucional, respecte als països de llengua espanyola, França i els països francòfons per a la Francofonia i Bèlgica i Holanda per al neerlandès.

10. Finalment, s’ha d’establir per llei la generalització oficial de la toponímia valenciana i la retolació en valencià.

Si es posen en pràctica aquestes mesures, podrem començar a parlar d’una igualtat i una normalitat lingüístiques. Si no, continuarem amb la proclama del valencià com a “seña de identidad” o, a tot estirar, com a “bé cultural” que cal venerar, però no generalitzar a tota la societat i totes les situacions, cosa que és la definició exacta de “normalitat”.