Les escoles pioneres en valencià

Gaudeix de nou d'uns dels articles d'Abelard Muñoz, publicat el passat 02/10/2015 en La Veu.

Hi hagué un temps ominós en el qual es va intentar esborrar el valencià. La dictadura odiava la llengua autòctona. En els instituts, segregats per sexes!, els xics i les xiques de les comarques l’amagaven. Parlar en valencià estava mal vist. Però la resistència popular i el canvi polític eren imparables, i uns mestres valents, seguidors de les teories més avantguardistes, crearen les bases d’una escola en llengua pròpia a finals dels seixanta. I les posaren en marxa.

La Tramuntana, en acabant la Masia, La Comarcal, Les Carolines, La Gavina... escoles que lluitaren per defendre i ensenyar la llengua, molt abans de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, posada en marxa per la Generalitat en novembre de 1.983.

Aquests pioners escriviren la prehistòria de l’Escola Valenciana. Sens dubte, el moviment més important del País en l’actualitat. Entrant el segle XXI, totes continuen ben vives. Fundadors de la primera, La Tramuntana, oberta en 1.968, i l’última, La Gavina, en 1.975, expliquen aquests inicis.

L’editora i escriptora Rosa Serrano recorda amb emoció el dia que li va proposar a Enric Valor participar en la segona edició de l’Escola d’Estiu. La primera va estar prohibida  per ordre governativa. Valor va acceptar parlar en una taula redona. Es va crear entre la pedagoga i l’escriptor una estreta relació literària que va culminar amb l’adaptació per a xiquets de les 36 Rondalles de Valor que va fer l’editora.

A Valor, la dictadura li havia prohibit la seua primera novel·la, L’ambició d’Aleix. Hi apareixia un adulteri. El seu amic Sanchis Guarner li va donar aleshores un feliç consell: “Si no pot escriure novel·les, Valor, comence a recollir tot allò que queda de literatura popular en les comarques. Aquest va ser l’origen de Les Rondalles. I també d’un material preciós per a formar els xiquets i les xiquetes valencians.

Corrien els anys setanta i la repressió sobre la llengua començava a afluixar. La mestra Rosa Serrano venia de lluny. Era una peonera. Havia fundat la llegendària escola en valencià, La Gavina. Un projecte educatiu de llarg abast que arriba fins als nostres dies, però que va començar en 1975. La Gavina recollia el guant de la primera escola creada en el País, en el llunyà 1968, La Tramuntana, dedicada a ensenyar en valencià per primera vegada des del final de la Guerra Civil. Després va vindre La Comarcal, i Les Carolines, fundada en 1972 (“40 anys ensenyant en llibertat” és el seu lema”) i per fi La Gavina.

En 1968, l’impuls el protagonitzen els joves mestres progressistes, seguidors de les ensenyances pedagògiques de Freinet i altres, amb la intenció inequívoca de renovar l’escola valenciana. Més aviat, revolucionària.

Enric Alcoriza (València, 1945) va ser un d’eixos peoners. “Érem un grup de joves mestres que anàvem d’acampada els caps de stemana per discutir sobre les noves teories de Freinet. No dogmàtica, científica. Volíem innovar. Adela Costa, Carme Mira i altres”.

En setembre de 1968 es funda en el Vedat La Tramuntana i Alcoriza s’incorpora en l’acte. “Hi havia una demanda per part de molta gent. La llengua era part indissoluble de la transformació de l’escola. Una escola en valencià que volíem arrelada al país. Una escola en la qual els xiquets i les xiquetes foren actius i no passius…”

El mestre Alcoriza

I entre eixa gent estava la crema de la ‘intel·ligentzia’ nacionalista, cultural i política, aleshores emmordassada en l’oposició, que desitjava recuperar país: Joan Fuster, Vicent Ventura, Ernest Lluch, Manolo Girona, Emèrit Bono, Josep Lluís Blasco, Josep Vicent Marqués… En l’agonia de la llarga dictadura, aquests inte·lectuals i professionals nacionalistes impulsaven una ràpida transformació del panorama educatiu amb l’escàs marge de maniobra disponible.

Encara estava lluny la Transició en eixos finals de la dècada dels seixanta. De manera que les primeres escoles romangueren quasi una dècada il·legals. La Tramuntana era coneguda pel Ministeri d’Educació a Madrid. Allí, els buròcrates feixistes engegaven: “Esa escuela de Valencia no se legalizará nunca. Son rojos y separatistas”.

“Era un empaitament continu”, recorda Alcoriza. “Venia la inspecció i els xicons més majors havien d’eixir per la finestra fins que se n’anara. Com que la cosa era semiclandestina, els mestres no teníem seguretat social, ni sou, és clar. Treballàvem en un xalet del Vedat i cobràvem allò que podíem cada mes. Els pares no tenien una quota fixa, sinó que pagaven segons les seues possibilitats”.

A inicis de la nova dècada, l’escola Tramuntana va crear les bases de l’escola en valencià per a xiquets. S’inicien les assemblees de classe en les quals els xiquets discuteixen amb els mestres les activitats a fer. Els pares també hi participen. I en el mateix any que Rosa Serrano i els seus col·legues obrin La Gavina, la Tramuntana canvia el nom per La Masia i es trasllada a Montcada.


Rosa Serrano davant la seua biblioteca

Per la seua part, Rosa Serrano (Paiporta,1945) havia tornat de París on va contemplar els successos del maig del 68. Va vindre amb el seu flamant títol de professora de francès, aconseguit en l’Alliance del Boulevard Raspaill. A Barcelona, es va llicenciar en Pedagogia entre 1968 i 1974, i és aleshores quan té una revelació. En l’Associació de Mestres Rosa Sensat, coneix Marta Mata, la gran pedagoga. Aquest encontre canviarà la seua vida de docent, com més tard ho farà la seua relació amb Enric Valor. Ho conta, ja jubilada de tot, fins i tot de l’editorial Tàndem que ha dirigit brillantment, en el seu solejat apartament de l’Eixample, entre records, poemes i molts llibres.

“Eduardo Galeano diu que en la vida d’un ésser humà, u té el privilegi de trobar-se amb algún fueguito, allò que dóna iniciativa, força i passió de viure”. Aquest fueguito és Marta que li va fer un encàrrec definitiu: “Rosa, torna al teu País Valencià i pensa en crear una escola”. És el manament de la lucidesa, una visió de futur. Una revelació.

Corre ja el 1975 i Serrano no s’ho pensa dues vegades. Els demana a les seues companyes, les docents Dolors Aparisi i Teresa Hermoso que li indiquen mestres recent llicenciats compromisos amb el valencià. Hi ha una reunió: Màrius Máñez, Calixte Juan, Llorenç Jiménez, Flora Sanz i Albert Sansano. Es planeja crear una cooperativa. Sansano, notable dirigent del moviment educatiu abans i després de la Transició, s’apartarà més tard del projecte.

“No volíem una escola montessoriana. Anàvem recollint idees i valors que ens interessaven. Vam tenir diverses reunions discutint la línia pedagògica. Tot impregnat per un motor: la presa de consciència nacional. Des del primer moment, el sentit identitari va quedar molt clar. Es tractava de fer una escoleta en valencià. Així que vam començar a reunir-nos amb mares i pares”.

En setembre de 1975, obri les seues portes La Gavina en un xaletet de l’Eliana: una guarderia infantil que estava en venda. Allí comencen amb 40 xiquets i acabaran amb 70 ja que va córrer la veu que allò era una escola seriosa. Després, la gent de les Carolines, de Benimaclet – allí estava Albert Taverner- els ofereix un nou espai. I allí inviten Vicent Andrés Estellés a llegir els seus poemes als xiquets. Finalment, l’alcalde de Picanya, aleshores Ciprià Ciscar, ofereix els terrenys actuals on s’ubica la moderna escola La Gavina, dissenyada per l’arquitecte Manuel Portaceli, pare d’alumnes.

“Creem una escola activa, crítica, respectuosa amb els xiquets, arrelada al medi, conscienciada de valors; i el fet de ser cooperativa transmetia a l’alumne sentit d’equip”.


Instal·lacions actuals de l'escola La Gavina

“En l’actualitat, l’escola La Gavina, en el seu imponent cub avantguardista, ensenya xiquets de tres i fins a quart d’ESO. Com la Nostra Escola Comarcal i les Carolines, totes concertades, les dos a Picassent i de bonic disseny i ambients.

Rosa Serrano sentencia: “Formar gent amb projecció de futur, això és l’escola. Si es pensa en les hores que passem els mestres amb els alumnes. L’atmosfera d’impregnació en un ideari, de pensament crític, de creativitat. Tot això és el brou de cultiu que sols es mama en l’escola”.

Com assenyala el lema de La Maisa: ‘Fent escola, fent País’, que es llig en la seua pàgina web. Els mestres peoners estaven carregats de raó.

Abelard Muñoz


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat