Els vaixells de mercaders d’arreu del continent arribaven sense descans als ports de la capital i també a d’altres de menors. València era una ciutat cosmopolita on els viatgers s’admiraven astorats de tota l’ostentació i magnificència dels palaus, les festes i l’ambient d’activitat frenètica que imperava a la urbs. Com han mostrat Juan Vicente García Marsilla i Teresa Izquierdo, la ciutat de València del segle XV fou en aquell temps un espai on proliferaren permanentment obres de gran envergadura: les Torres de Quart, les Drassanes, diversos ponts, el Miquelet, l’Aula capitular de la Seu, el Palau Reial, el Palau de la Generalitat, Santa Caterina, l’ampliació de Sant Esteve, l’Hospital dels Innocents… El 1498 s’havia enllestit la Llotja nova; Pere Compte havia llegat al futur un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, tot just tancant el segle, i en l’any que suposaria una frontissa en el progrés educatiu de la ciutat i del regne. Al capdavall, s’havia desenvolupat un fastuós programa d’embelliment a la ciutat; el poder econòmic de la ciutat s’havia de traduir en l’aspecte harmònic i rutilant de l’arquitectura i l’urbanisme.
La ciutat exercia un atractiu molt gran per a la població de la resta del regne, que migrava amb assiduïtat de les seues viles, sobretot quan les conjuntures de crisi així ho exigien. Però també gent d’arreu, rics i honorables; de ben formats tècnicament, com ara el que avui anomenaríem “enginyers”, constructors, rellotgers, metges i cirurgians, clergues, en trobaríeu oriünds d’Alemanya, França, Itàlia, Anglaterra, Flandes… A València, els carregaments d’esclaus eren incessants: tàrtars, eslaus, negres africans, magribins… València era, en definitiva, una capital cosmopolita i multiètnica.
A més a més, la vida literària del cap i casal i, val a dir, del regne, era uberosa. Joanot Martorell, Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, Jaume Gassull… La nòmina d’escriptors del segle d’or és llustrosa. Però també resulta evident que hi havia un públic lector que esperava ansiós les novetats editorials. L’any 1474 s’imprimia a València Les trobes en lahors de la Verge Maria, el primer text en català portat als tipus mòbils. La indústria tipogràfica esdevindria prompte un negoci lucratiu.
Ara bé, els successius monarques de la centúria, Alfons el Magnànim, Joan II i Ferran el Catòlic, havien espremut les arques del regne valencià per donar curs a les seues sovint esbojarrades empreses militars, que havien emprés l’una rere l’altra. I la situació econòmica no fou sempre òptima.
València havia estat durant tot aquell període l’autèntica capital de la Corona d’Aragó, també del coneixement. Amb tot, l’aparició de l’Estudi General fou bastant tardana, si observem que existien ja unes quantes desenes d’universitats per tota la geografia europea a l’albada dels temps moderns. La de València seria el producte de diverses forces convergents, i una llarga tradició educativa.
Mapa de les universitats medievals. Font: Vikipèdia
Al poc de la conquista de la ciutat de València, començaren a aparèixer les primeres escoles. Jaume I havia volgut dotar-les del rang universitari. Innocent IV va fer una concessió en forma de butla per erigir un Estudi General. Tanmateix, i per raons que mai han estat esclarides del tot, els Furs optaren per un model obert d’ensenyament, una llibertat que permetia obrir escoles de gramàtica i de les altres arts, en qualsevol lloc de la ciutat. La proliferació i dispersió de centres, amb major o menor entitat, alguns d’iniciativa privada i altres del consell municipal, que ensenyaven gramàtica, cirurgia —aquesta amb gran fortuna i prestigi—, ètica o teologia foren una realitat durant tota la baixa edat mitjana, particularment al segle XV, i malgrat que els jurats de la ciutat feren tots els possibles per unificar-los en un centre únic, en 1412 la cosa no acabava de reeixir. Es van establir en uns locals a tocar de l’església de Sant Llorenç, encara que la llibertat d’ensenyament foral permetia la continuïtat d’escoles en altres llocs. Per això, el procés només es va poder accelerar en l’última dècada del quatre-cents. L’any 1492, tan remarcable per altres esdeveniments de sobres coneguts, ja es parlava obertament de la creació de l’Estudi. Fruit d’aquestes gestions va ser la compra a Isabel Saranyó, l’1 d’abril del 1493, d’una casa amb hortes i patis que esdevindria la seu de la Universitat: l’edifici del carrer de la Nau. Però fou el 15 d’agost del 1498, que en una reunió del Consell General s’acordà la remodelació de la casa dels estudis, a més de redactar unes noves constitucions i demanar-ne l’aprovació. Es crearen tot seguit els estatuts que en regularien el funcionament i es va evidenciar la necessitat d’aconseguir una butlla papal. I ací la ciutat tingué la fortuna que la mitra estiguera en poder d’un il·lustre valencià: Roderic de Borja, el papa Alexandre VI. La nota que enviaren els jurats al papa a través del canonge Joan de Vera diu:
“Suplicarà la prefata Santedat li plàcia donar e atorgar gràcia e bula apostòlica en virtut de la qual la ciutat de València per ésser una de les principals e populosa del món, e sa Santedat natural de aquella, puxa eregir un Studi General”.
El 23 de gener del 1501, el papa Alexandre VI emetia la butlla Inter ceteras felicitates, una littera solemnis, que culminava les aspiracions de les autoritats valencianes. La butlla, traduïda del llatí, diu coses com:
La comunitat dels fills predilectes de la ciutat de València acaba de presentar una sol·licitud exposant que si en aquesta ciutat, que del regne és ‘cap i casal’ i insigne i noble entre les ciutats d’aquelles parts, i cap a la qual concorren nombroses gents de tot arreu, eclesiàstics i seglars, florís un estudi general en el qual es pogueren ensenyar totes les facultats lícites, moltíssimes persones d’aquella ciutat i regne i d’altres parts es dedicarien amb plaer a l’estudi i es farien erudits, i això redundaria extraordinàriament no només a honor i prestigi de la ciutat i en el govern i utilitat de la cosa pública sinó també en la salvació de les ànimes”.
Les paraules del document són prou eloqüents. Una ciutat com València no podia estar-se ja més temps sense universitat. Cal situar-se en l’escenari històric en el trànsit de l’edat mitjana, en crisi des de feia temps, fins als temps moderns; moment de la configuració dels estats absolutistes. La monarquia hispànica, que ja no només de la Corona d’Aragó, necessitava quadres dirigents ben formats. Una nova fiscalitat, un gran exèrcit permanent, una burocràcia moderna exigien un bon grapat d’homes amb estudis superiors. El rei Ferran el Catòlic ho va reblar amb el privilegi de 2 de febrer del 1502, amb el qual va ratificar el caràcter universitari de la nova institució. Així, l’Estudi General es va inaugurar oficialment el 13 d’octubre del 1502 amb prerrogatives i distincions equivalents a les de les universitats de Roma, Bolonya, Salamanca i Lleida. Les autoritats urbanes, entre les quals figuraven membres de la noblesa, ho havien per fi aconseguit, i ho exhibien orgullosos com un èxit propi. El que segurament els havia afavorit, això és, que només els prohoms pogueren sufragar les despeses de formar els seus plançons a molts quilòmetres de la llar, i en conseqüència tornaren a ocupar els llocs més rellevants dels quadres dirigents, ja no es podia sostenir. La constitució de 1499 ho expressava eloqüentment: “molts de la present ciutat són costrets de anar fora aquella en studis generals per hoyr de totes facultats de arts e sciències”. Al capdavall, era un vell argument ja esgrimit dos segles abans per Jaume II, quan va fundar en 1300 l’Estudi General de Lleida, la primera universitat de la Corona d’Aragó: els seus súbdits no podien anar a mendicar ciència fóra de les fronteres de la seua corona.
Claustre de la Nau de la UV
La Universitat de València va nàixer sota l’òrbita del poder municipal i en va dependre estretament durant tota l’època foral, ja que el Consell va exercir de patró i finançador de les seues despeses. A diferència d’universitats com Salamanca o Valladolid, on professors, doctors i estudiants tenien important protagonisme en la tria de catedràtics i rector, i decidien sobre assumptes notables, a València foren les autoritats les que decidiren tot. Fins i tot passant per davant d’interessos reials i eclesiàstics.
S’anaren, a poc a poc, perfilant les constitucions que organitzaven la vida interna de la institució. Les figures de govern que la regien; el canceller —figura que va recaure sempre en el bisbe; el rector, amb una elecció supeditada totalment al municipi, institució cada vegada més decisiva i amb més poder en el control de la comunitat educativa; els funcionaris, com el bidell, apuntador, regent, cambrer, etc. S’organitzaren les diferents facultats i es desdoblaren i proveïren càtedres: Poesia i Oratòria, Lorenzo Valla, dins els estudis de Gramàtica i Llatinitat (progressivament ampliades a Grec, Retòrica, Història, Prosòdia); la Facultat d’Arts (amb Lògica, Filosofia natural, Súmules, Qüestions, Filosofia, Matemàtiques i Astrologia); la conspícua Facultat de Medicina, on s’establiren al llarg del segle tres càtedres: la primera, dedicada als principis de medicina, la segona, de Simples i d’Anatomia, i la tercera, la pràctica a partir dels llibres de Galè; la Facultat de Teologia (amb les càtedres Nominalista, d’Escot, de Sant Tomàs i moltes altres de posteriors); i la Facultat de Dret (Civil i Canònic, fonamentalment).
Certament, els primers anys de la benemèrita institució foren bastant complicats. El període 1518-1519 la Universitat romangué tancada per la pesta i el 1522 s’hagueren de suspendre els estudis com a conseqüència de la revolta de les Germanies i les dificultats econòmiques que impossibilitaven pagar els salaris dels mestres. Foren anys més aviat grisos. Els rectors eren triats anualment per un sistema de sorts. Febrer Romaguera catalogà aquests primers rectors de “foscos advocats”, ja que es tractava d’individus ocupats en la seua tasca de juristes, poc implicats en la gestió del centre, amb el qual havien mantingut només un contacte efímer. La conseqüència era una deixadesa i un mal funcionament evident, particularment per la patrimonialització del control pressupostari, estatutari i docent, amb greus distorsions en el funcionament de la institució. Ni la voluntat ferma dels jurats de la ciutat de canviar el mal rumb i el nomenament de rectors amb més continuïtat, incorporant a no juristes, va poder capgirar la situació. Caldria esperar al 1525, quan es va donar un colp de timó. El Consell Municipal va decidir llavors portar des de la Sorbona un conegut teòleg, de prestigi, com a nou rector, el valencià Joan Llorenç de Salaya. Aquest marcaria amb la seua personalitat el devenir de la universitat durant més d’un quart de segle, per tal com va esdevenir el primer rector perpetu. Fou un temps extraordinàriament complex, en el que Salaya marcà ideològicament el rumb de l’Estudi i també d’algunes importants controvèrsies religioses i polítiques, ja que vetlà per l’ortodòxia religiosa i els interessos del patriciat de la ciutat. La universitat es debatia entre mantenir un esperit amb postulats medievals, amb el predomini del nominalisme, en teologia i arts, i avicennisme en medicina o bé incorporar-se als corrents humanistes. Però aquestes qüestions excedeixen els propòsits d’aquest article.
Ja fóra per la prosperitat econòmica, demogràfica i política assolida per la ciutat a les acaballes dels temps medievals, o bé per la conjuntura política i l’empenta donada pels dirigents del moment, sumats al fet que el soli papal estiguera ocupat per un valencià il·lustre, tot plegat va fer possible aprofitar-ho per a la creació d’una institució crucial en la història del País Valencià. Com va dir Ferran Garcia-Oliver en l’edició de la butlla papal: “Resulta gairebé inevitable considerar la creació de la universitat valenciana com l’esplèndida cloenda d’una centúria gloriosa”.
Carmel Ferragud (Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero”)
Marialuz López Terrada (Ingenio, CSIC-UPV)
Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero
Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat.
