Al concert de dissabte de la banda simfònica, una clarinetista a primer terme tenia un perfil incomparable, de pintura renaixentista, amb el nas lleugeríssimament arremangat, però d’una gràcia suprema; me’n vaig enamorar de seguida. Quan el director la va fer aixecar al final de la peça, la veig veure de cara: la tenia massa prima, els ulls massa junts, les celles aixecades i la corba dels llavis satisfets per la felicitació tenia un no sé què que esbravava el perfil que m’havia impressionat. Em va passar l’enamorament.
Aparició
La tia Angeleta havia d’agafar el tren per anar a Madrid. El seu nebot es va arribar a l’estació poc abans de sortir el tren. Hi va pujar, va fer un petó a la tia Angeleta, li va desitjar un bon viatge i en va baixar quan el tren anava a iniciar la partida. En sortir de l’estació el va atropellar un cotxe amb tan mala sort que va morir a l’acte. Quan la tia Angeleta se’n va assabentar no va deixar mai d’estar convençuda que era l’ànima del seu nebot la que havia pujat al tren per desitjar-li bon viatge, en el mateix moment en què ell moria.
Començar amb mal peu
“Futurs difunts:” Va iniciar així la conferència, ben interessant per cert, però la gent va sortir indignada. Tot per culpa del començament. Hi ha veritats que couen.
Conte de mai acabar
El gripau, vell i lleganyós, continua somiant que la princesa li faci un petó.
Destí mortal
Poc es podia pensar, quan li van donar la plaça de conserge del cementiri, que això seria la seva mort.
Intolerància
Criticava amb una argumentació tan impecable la intolerància, la definia amb tanta precisió perquè no li hauria costat gens ser intolerant.
Mort d’un poble
“No et pots imaginar com és de trist que se’t mori el poble” -va dir-me aquell home de Mequinença.
Onan
Diu Antonio Machado: “Porque a veces sabe Onán / lo que no sabe Don Juan”. Què sap? Follar amb fantasmes complaents.
Pigmalió
Es va inventar un ser perfecte per poder-li criticar els defectes.
Relativitat
La resposta a la pregunta: “Quan dos carden, qui la té a dins?” és una perfecta il·lustració de la relativitat del punt de vista.
Severitat
No podia sofrir aquell defecte. El criticava amb totes les seves forces, d’una manera tan agressiva que només s’explica perquè s’hi veia reflectit com en un mirall.
J
Joaquim Mallafrè
