Porto dins meu la inquietud d’un horitzó que mai no s’acaba.
Busco llocs on viure, cases on habitar, llocs on perdrem, laberíntics, amb estances per descobrir, racons, armaris…
Sempre he volgut anar-me’n
més lluny, més enllà, deixant la pell a les escletxes,
la roba, els papers.
Creant i deixant l’obra, despresa del meu desig,
palpant el buit que hi deixa, agotzonat,
dins meu.
Amb la certesa, i també el dubte,
que és temps d’espera,
buit per ser més, encara,
dolorós, per la desolada aparença d’erm.
Laia de Ahumada
