De l’atzar, no ens en recordem fins que ens fa la guitza, i, tanmateix, caldria estar-hi preparats.
*
Contra la fatalitat, no podem fer res sinó acceptar-la com una incomoditat més, i, si som capaços, estimar-la, trobar-li avantatges.
*
“No espere res, no tem res, sóc lliure”. Aquesta dita tan coneguda de Nikos Kazantzakis, no és cap proposta per a nihilistes: és l’epitafi de la tomba de l’autor.
*
La dita popular diu que per a tot mal hi ha sempre un remei mentre som vius, però sospite que ningú no se la creu. I els epicuris negaven la mort personal, que entenien com absència de sensacions, perquè mentre hi som, aquella no hi és. Això ja tranquil·litza…
*
Segons com, allò realment penós fóra la immortalitat; bé que el compte Dràcula se’n queixava.
*
No m’acabe de creure’m un jove Josep Pla quan t’endega: “La indiferència davant el món és la felicitat”. Ni tampoc un Joan Fuster encara en la trentena que es tria aquest epitafi: “ací jau /j f/ va morir com va viure / sense ganes”.
*
Quan paga la pena, tant se val que no done per a més, la vida. I si no, la porta és oberta, com recomanaven els estoics i els epicuris.
*
Malament, si no esperem res del que es puga esperar. Necessitem projectes engrescadors que, si és possible, depenguen solament del nostre esforç.
*
“Qui no s’arrisca no pisca”, diu el refranyer. Convé arriscar-se, posar-se reptes, ser fidel en algun projecte. Pegar seguit en un mateix clau.
*
“Viure el present” és una consigna que se sent entre gent d’edat tot celebrant la superació d’alguna malaltia o, com feia Ronsard dirigint-se a l’adolescent Hélène, davant l’esclat pletòric de la joventut. Tanmateix, en ben poques ocasions –més aviat moments- som del tot conscients dels episodis de beatitud que ens anem trobant; les inquietuds davant l’avenir, obert i optimista del jove o bé l’incert i “realista” de l’adult, interfereixen massa sovint la percepció del present. Montaigne s’hi referia –potser un pèl massa taxatiu- quan deia: “No som mai a casa, sempre som enllà.”
*
Ser bo perquè t’estimen o per deixar un record memorable –cosa aquesta especialment aleatòria al capdavall-, no engresca tant com ser bo perquè senzillament t’agrada ser-ho. Jo m’ho plantege així.
*
“Sic transit gloria mundi”, però mentre dura… De segur que qui va encunyar aquesta expressió i els que s’han expressat en termes pareguts, no s’ha oblidat d’afegir a continuació el seu nom.
*
Fet i fet, per més neci i absurd que ens parega, ningú no desisteix de la fama post mortem.
*
En general, la via més accessible de perduració és la paternitat-maternitat. Hi ha, però, els que renuncien de grat a una tasca tan onerosa perquè volen deixar la seua empremta en obres o activitats més o menys brillants i difícils.
*
Al capdavall, tothom aspira a ser algú. Si més no, que el seu nom aparega escrit en algun lloc, almenys sobre una tomba. És esborronador l’epitafi del jove poeta John Keats: “Hier lies One Whose Name was writ in Water”. Certament, els noms són alguna cosa més que “flatus vocis”. Sobretot els de persona.
*
Desviure’s per assolir un reconeixement sols paga la pena si ens confirma allò que hem fet ben fet; però confiar en el criteri aliè més que en el propi vol dir que hem renunciat a alliberar-nos de les conviccions o prejudicis imperants.
*
És clar que convé qüestionar-se els prejudicis imperants, alliberar-se’n. Malgrat que desentendre-se’n no sempre trobarem que siga pràctic.
*
En general, a ningú no li agrada que el contradiguen, i menys encara que el censuren davant de tercers. Òbviament. Allò lamentable de debò és que desaprofitem les ocasions de millorar el nostre dia a dia amb altres parers més encertats que hem descobert. Altrament, ens pot la tendència a l’autoafirmació, que ens mena sovint a buscar en el capteniment dels altres la confirmació de l’excel·lència del nostre i, pel mateix motiu, gosem jutjar negativament el proïsme que viu de manera distinta a la nostra.
*
El reconeixement dels nostres “mèrits”, així com la comprensió i tolerància davant les nostres debilitats, és desitjable segons de qui vinga i els valors que aquell ha fet seus ho sàpiga o no. I potser només es tracte d’un gest d’adulació interessada o bé d’un momentani enlluernament fruit de l’estima personal que ens professa. Per a mi, però, al capdavall, és aquesta segona possibilitat allò més desitjable que ens cap esperar dels altres.
*
De vegades, va bé apaivagar l’admiració badoca davant les personalitats genials. Em ve a la memòria la boutade del guia turístic que ens mostrava les principals estances de l’Ajuntament d’Estocolm, seu del lliurament del Premis Nobel: en acomiadar-se, per indicar-nos on podríem trobar els servicis abans de marxar, postil·lava així les seues explicacions: “I recorden que també hi han anat els Premis Nobel”.
*
Els excessos en la virtut també són viciosos, desaconsellables. Necessitem deixar-nos portar per alguna bogeria, encara que siga només l’excepció en el nostre dia a dia.
*
Reivindique el dret al desori, al desgavell, al safareig. A fer bogeries. Excepcionalment, clar. Em sembla que la dita clàssica “in medium, virtus”, continua vigent en el sentit comú de les persones més lliures i alhora sensates que conec.
*
De totes maneres, la paraula “virtut” ha caigut en desús, em fa l’efecte. No tant el seu antònim; però, a hores d’ara, el mot “vici” s’empra no en sentit condemnatori sinó de nociu per a la salut. En general, els vicis, se’ls accepta en la mesura que per llei no són prohibits.
*
Comptat i debatut, el sentit comú més estès deixa fora unes minories gens negligibles. En certs ambients prepotents, els personatges que han incorregut en pràctiques il·legals, s’excusen adduint, per exemple, que la corrupció és inherent de fet a la condició del polítics. I alguns tenen la barra de dir-ho públicament.
*
La “beateria”, la devoció extrema i minuciosa, segons diu el nostre diccionari, em recorda certes persones laiques i alguns col·lectius polítics democràtics que cauen en la inoperància –i també sovint en flagrants contradiccions- per mor de tanta exigència assembleària. Al fons del fons, es tracta d’un altre narcisisme moral.
*
Ser bona persona, al parer de molta gent, vol dir resignació, sobretot ser tou amb el proïsme, i això, des del punt de vista del “darwinisme social” –que Darwin ens perdone als que emprem l’expressió-, no convé. Tanmateix…
*
Si no posem atenció, ens passem els dies justificant el que fem amb raons banals, quan no insostenibles. Però potser no cal esmerçar-hi tant d’esforç. Voldríem en tot moment que la coherència governara les nostres vides, i ens costa d’acceptar que no siga així. És a dir, d’acceptar-nos.
*
És sorprenent les vegades que reprovem el proïsme per les mateixes febleses que compartim.
*
D’un costat agraïm un cert ordre previsible en les nostres vides i al nostre voltant, una certa rutina, la còmoda inèrcia; i tanmateix, necessitem trencar la grisa monotonia ensopidora del dia a dia. Abans el Purgatori que el Cel, deia aquell boig de don Miguel d’Unamuno.
*
Aquesta necessitat que sentim de variació deu ser proporcional a les ganes que tenim de viure. Moviment, canvi, novetat, empenta per anar fent i goig de viure.
*
L’afany de novetats ens encoratja i ens motiva al mateix temps a canviar la realitat.
*
Si cap utilitat no se’n desprèn o bé se’n pot esperar, valorar les novetats només com a tals és mera frivolitat. O no?
*
La indiferència pot esdevenir, si fa no fa, una paràlisi indiscriminada de les emocions.
*
Contra la fatalitat, no podem fer res sinó acceptar-la com una incomoditat més, i, si som capaços, estimar-la, trobar-li avantatges.
*
“No espere res, no tem res, sóc lliure”. Aquesta dita tan coneguda de Nikos Kazantzakis, no és cap proposta per a nihilistes: és l’epitafi de la tomba de l’autor.
*
La dita popular diu que per a tot mal hi ha sempre un remei mentre som vius, però sospite que ningú no se la creu. I els epicuris negaven la mort personal, que entenien com absència de sensacions, perquè mentre hi som, aquella no hi és. Això ja tranquil·litza…
*
Segons com, allò realment penós fóra la immortalitat; bé que el compte Dràcula se’n queixava.
*
No m’acabe de creure’m un jove Josep Pla quan t’endega: “La indiferència davant el món és la felicitat”. Ni tampoc un Joan Fuster encara en la trentena que es tria aquest epitafi: “ací jau /j f/ va morir com va viure / sense ganes”.
*
Quan paga la pena, tant se val que no done per a més, la vida. I si no, la porta és oberta, com recomanaven els estoics i els epicuris.
*
Malament, si no esperem res del que es puga esperar. Necessitem projectes engrescadors que, si és possible, depenguen solament del nostre esforç.
*
“Qui no s’arrisca no pisca”, diu el refranyer. Convé arriscar-se, posar-se reptes, ser fidel en algun projecte. Pegar seguit en un mateix clau.
*
“Viure el present” és una consigna que se sent entre gent d’edat tot celebrant la superació d’alguna malaltia o, com feia Ronsard dirigint-se a l’adolescent Hélène, davant l’esclat pletòric de la joventut. Tanmateix, en ben poques ocasions –més aviat moments- som del tot conscients dels episodis de beatitud que ens anem trobant; les inquietuds davant l’avenir, obert i optimista del jove o bé l’incert i “realista” de l’adult, interfereixen massa sovint la percepció del present. Montaigne s’hi referia –potser un pèl massa taxatiu- quan deia: “No som mai a casa, sempre som enllà.”
*
Ser bo perquè t’estimen o per deixar un record memorable –cosa aquesta especialment aleatòria al capdavall-, no engresca tant com ser bo perquè senzillament t’agrada ser-ho. Jo m’ho plantege així.
*
“Sic transit gloria mundi”, però mentre dura… De segur que qui va encunyar aquesta expressió i els que s’han expressat en termes pareguts, no s’ha oblidat d’afegir a continuació el seu nom.
*
Fet i fet, per més neci i absurd que ens parega, ningú no desisteix de la fama post mortem.
*
En general, la via més accessible de perduració és la paternitat-maternitat. Hi ha, però, els que renuncien de grat a una tasca tan onerosa perquè volen deixar la seua empremta en obres o activitats més o menys brillants i difícils.
*
Al capdavall, tothom aspira a ser algú. Si més no, que el seu nom aparega escrit en algun lloc, almenys sobre una tomba. És esborronador l’epitafi del jove poeta John Keats: “Hier lies One Whose Name was writ in Water”. Certament, els noms són alguna cosa més que “flatus vocis”. Sobretot els de persona.
*
Desviure’s per assolir un reconeixement sols paga la pena si ens confirma allò que hem fet ben fet; però confiar en el criteri aliè més que en el propi vol dir que hem renunciat a alliberar-nos de les conviccions o prejudicis imperants.
*
És clar que convé qüestionar-se els prejudicis imperants, alliberar-se’n. Malgrat que desentendre-se’n no sempre trobarem que siga pràctic.
*
En general, a ningú no li agrada que el contradiguen, i menys encara que el censuren davant de tercers. Òbviament. Allò lamentable de debò és que desaprofitem les ocasions de millorar el nostre dia a dia amb altres parers més encertats que hem descobert. Altrament, ens pot la tendència a l’autoafirmació, que ens mena sovint a buscar en el capteniment dels altres la confirmació de l’excel·lència del nostre i, pel mateix motiu, gosem jutjar negativament el proïsme que viu de manera distinta a la nostra.
*
El reconeixement dels nostres “mèrits”, així com la comprensió i tolerància davant les nostres debilitats, és desitjable segons de qui vinga i els valors que aquell ha fet seus ho sàpiga o no. I potser només es tracte d’un gest d’adulació interessada o bé d’un momentani enlluernament fruit de l’estima personal que ens professa. Per a mi, però, al capdavall, és aquesta segona possibilitat allò més desitjable que ens cap esperar dels altres.
*
De vegades, va bé apaivagar l’admiració badoca davant les personalitats genials. Em ve a la memòria la boutade del guia turístic que ens mostrava les principals estances de l’Ajuntament d’Estocolm, seu del lliurament del Premis Nobel: en acomiadar-se, per indicar-nos on podríem trobar els servicis abans de marxar, postil·lava així les seues explicacions: “I recorden que també hi han anat els Premis Nobel”.
*
Els excessos en la virtut també són viciosos, desaconsellables. Necessitem deixar-nos portar per alguna bogeria, encara que siga només l’excepció en el nostre dia a dia.
*
Reivindique el dret al desori, al desgavell, al safareig. A fer bogeries. Excepcionalment, clar. Em sembla que la dita clàssica “in medium, virtus”, continua vigent en el sentit comú de les persones més lliures i alhora sensates que conec.
*
De totes maneres, la paraula “virtut” ha caigut en desús, em fa l’efecte. No tant el seu antònim; però, a hores d’ara, el mot “vici” s’empra no en sentit condemnatori sinó de nociu per a la salut. En general, els vicis, se’ls accepta en la mesura que per llei no són prohibits.
*
Comptat i debatut, el sentit comú més estès deixa fora unes minories gens negligibles. En certs ambients prepotents, els personatges que han incorregut en pràctiques il·legals, s’excusen adduint, per exemple, que la corrupció és inherent de fet a la condició del polítics. I alguns tenen la barra de dir-ho públicament.
*
La “beateria”, la devoció extrema i minuciosa, segons diu el nostre diccionari, em recorda certes persones laiques i alguns col·lectius polítics democràtics que cauen en la inoperància –i també sovint en flagrants contradiccions- per mor de tanta exigència assembleària. Al fons del fons, es tracta d’un altre narcisisme moral.
*
Ser bona persona, al parer de molta gent, vol dir resignació, sobretot ser tou amb el proïsme, i això, des del punt de vista del “darwinisme social” –que Darwin ens perdone als que emprem l’expressió-, no convé. Tanmateix…
*
Si no posem atenció, ens passem els dies justificant el que fem amb raons banals, quan no insostenibles. Però potser no cal esmerçar-hi tant d’esforç. Voldríem en tot moment que la coherència governara les nostres vides, i ens costa d’acceptar que no siga així. És a dir, d’acceptar-nos.
*
És sorprenent les vegades que reprovem el proïsme per les mateixes febleses que compartim.
*
D’un costat agraïm un cert ordre previsible en les nostres vides i al nostre voltant, una certa rutina, la còmoda inèrcia; i tanmateix, necessitem trencar la grisa monotonia ensopidora del dia a dia. Abans el Purgatori que el Cel, deia aquell boig de don Miguel d’Unamuno.
*
Aquesta necessitat que sentim de variació deu ser proporcional a les ganes que tenim de viure. Moviment, canvi, novetat, empenta per anar fent i goig de viure.
*
L’afany de novetats ens encoratja i ens motiva al mateix temps a canviar la realitat.
*
Si cap utilitat no se’n desprèn o bé se’n pot esperar, valorar les novetats només com a tals és mera frivolitat. O no?
*
La indiferència pot esdevenir, si fa no fa, una paràlisi indiscriminada de les emocions.
Antoni Prats
