Temps de cireres, per Isabel Canet

Camí del mercat, Maria va fent recompte del que vol. Una mica de tot i molt de no res. Viu sola i des que ha complit els seixanta cada vegada té menys gana. A la parada de fruites s’atura a observar el gènere. En assegurar-se que no hi ha restes passades ni marcides, demana al venedor un quilo de pomes, per favor, que no siguen massa grosses, i n’assenyala una de la grandària que li agrada.
 
L'home n’aboca dues a una bossa de plàstic, la tercera, però, li cau de les mans i va a parar unes capses més avall. Quan s’ajup a recollir-la, la camisa mig descordada se li obri i deixa a la vista el pit dret, un pit tibant amb un cor tatuat. Els ulls de Maria s’hi queden enganxats. De sobte, li falta l’alè. Fa una passa enrere i es recolza sobre el carret. Ja no veu el tatuatge del venedor sinó aquell altre que tenia el seu nuvi al braç, un tatuatge que deia MARIA, en lletres majúscules.
 
Rafel li’l va mostrar per primera vegada a la font de La Carroja, un diumenge de vesprada que havien eixit a passejar cap a Alpatró. Maria es tapà els llavis amb la mà per amagar les rialles. ¿Per què t’ho has fet, això? ¿Que no ho saps, boveta? Perquè et vull, perquè et voldré sempre, així ho sabrà tot el món. L’envoltà amb els braços i li féu un d’aquells besos que la feien oblidar-se de tot. Reprengueren el passeig entre els camps. Els cirerers de la Gallinera estaven a punt de collir. Rafel s’omplí les mans de fruita i li n’oferí un grapat. 
 
Besos amb gust de cirera.
 
El festeig no s’allargà molt més. Es casaren pel setembre i passaren dos anys ben bons. Vivien l’un per a l’altre i confiaven que tenien tota la vida per davant. Els enamorats mai no pensen en desgràcies. Rafel va complir les seues paraules. Estimà sempre Maria. Fins i tot, quan es precipitava accidentalment turó avall dins del tractor fins a colpejar-se i perdre el sentit, no pensà res més que en ella. En l’espant d’anar-se’n i deixar-la sola.
 
¿Vol alguna cosa més?, li pregunta el venedor. Cireres. Només vull cireres. No he volgut altra cosa en la vida, respon Maria amb un fil de veu. El venedor roda el cap. Maria el mira amb ulls de gel, fa mitja volta i se’n va arrossegant el carret. El venedor es queda amb les pomes a la mà, sense entendre res. Cireres en octubre, ¿on s’ha vist? Les dones com més velles més manioses, pensa mentre aboca les pomes una altra vegada a la capsa. I se’n va a atendre una altra dona que s’acosta. 
 
Les cireres són desig o record.
 
Isabel Canet Ferrer


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next