Jo, que no sóc tu
ni el Màrius vell, llegiu-me
per un si de cas, quan el capvespre
demana en plor: deslliura’m
del gran inconegut, porta’m a l’últim
racó del meu jardí perdut,
el dels sis dimonis escuats
on s-acaba el vers i s-inicia
el no pot ser de l’ànima
servida a taula amb llums i càntics,
ja vinc!, ja vinc!, i em poso al plat
tot jo mateix, ben sol i nu,
i la vida és que em devoro,
i la mort és que em vomito,
i l’eternitat, que torno a peu.
ni el Màrius vell, llegiu-me
per un si de cas, quan el capvespre
demana en plor: deslliura’m
del gran inconegut, porta’m a l’últim
racó del meu jardí perdut,
el dels sis dimonis escuats
on s-acaba el vers i s-inicia
el no pot ser de l’ànima
servida a taula amb llums i càntics,
ja vinc!, ja vinc!, i em poso al plat
tot jo mateix, ben sol i nu,
i la vida és que em devoro,
i la mort és que em vomito,
i l’eternitat, que torno a peu.
Màrius Sampere
