No t’enamores d’un escriptor. És algú que, a força d’imaginar altres mons, acaba pensant que aquest també pot refer-se a conveniència sota l’embruix de les paraules. Somia despert i travessa els carrers i les places aliè a la disposició d’aquell viure de façanes que emmuralla solituds i vicis. Creu que guarirà els desperfectes que ens estoren les passes. Que ens obrirà els ulls a la llum de les seues ficcions i la seua resolutiva redacció d’idealismes. Sent vibrar la insurrecció sota el ball de tecles de l’ordinador que colpeja frenètic, enfollit de miracles, i es pensa epicèntric en l’imminent tsunami de consciències capgirades. No t’enamores d’un escriptor malgrat que tots els dies rente les paraules sota l’aixeta de l’estima i et traga el terra polsós que tenen els dies a força d’acumular-se les renúncies i eixugue cada mot que t’adreça amb l’alè diàfan d’un migdia d’agost. Però si alguna vegada ocorre i li dius que l’estimes, si ho verbalitzes, si li deixes ni que siga una nota, ell pensarà que podrà ensinistrar-te totes les portes i restaurar-te la llum antiga dels miralls. I inventarà una llarga llista d’adjectius per traslladar-te, en un obrir i tancar d’ulls, des de la riba obagosa de la pena fins al lluent somriure de la lluna. No t’enamores d’un escriptor perquè viurà al peu de la lletra l’exactitud d’idolatrar-te. Així que no, no t’enamores. No li digues. No li prengues debades la paraula.
Josep Manel Vidal
