T’escric des de les profunditats de la meva sobtada pena. Ahir fou l’última oportunitat que et vaig donar. Després de molts anys de cura, treball, sacrifici, patiment, inclemències meteorològiques i altres qüestions vitals, he decidit tallar tota relació amb tot allò que esdevingui horta.
No ets tu, sóc jo. Ets una terra generosa i m’has donat molt a aquesta vida: tomaques, carabasses, creïlles, pebres…. Sols necessitaves un poc d’atenció, paraules boniques i aigua. I de seguida em corresponies amb el fruit de l’amor. Érem una bona parella, fructífera i ben avinguda.
Però temps fa que les coses han iniciat un gir inesperat. Els nostres veïns han venut les seves terres, la zona s’ha infectat de fum, gasos, asfalt i soroll. La banda sonora ha esdevingut tenebrosa. Però la punta de l’iceberg ha estat aquell maleït talp que ha arrancat la meva darrera esperança carabassonera. Les nostres arrels s’han tallat amb contundència i no hi veig cap futur.
Per tant t’abandono en mans desconegudes i que de segur faran de tu un edifici gran, preciós i poderós.
Adéu.
Petons del teu Llaurador.
