Oscil·la. Ho torna a fer per enèsima vegada i finalment de manera suau però decidida afronta el vol cap a terra. En la pel·lícula ballaria una dansa rítmica que l’engronsaria com si estiguera en un bressol imaginari, però ací no tenim vent i caurà sense massa gràcia en companyia d’altres fulles que s’han soltat uns moments abans o just una miqueta després. Si alguna ho ha fet al mateix instant, en el mateix segon, arribaran quasi alhora al terra.
Només la major superfície d’una d’elles allargarà mil·lèsimes de segon el seu descens. M’imagine que la física quàntica i tots els elements circumstancials que rodegen el nostre arbre deuen haver influït d’una manera o d’una altra perquè la nostra fulla haja caigut justament en eixe moment. Vos pareixerà irrellevant però no ho és en absolut. D’eixes mínimes decisions de la natura depèn en part la nostra vida. Una vegada a terra, seca i groga, es torna molt vulnerable. Ningú no para atenció a la nostra pobra fulla desemparada i solitària. N’és una de tantes. No és especialment bonica ni agraïda. Fins i tot n’hi ha altres de més llustroses amb un color groc pujat i notes de marró que fan goig de veure. Potser alguna tindrà la sort que unes mans curioses i ocioses l’arrepleguen per a posar-la dins d’un llibre on restarà seca entre dues pàgines amb lletres i línies, que diran que la protagonista està a punt de descobrir que el majordom és l’assassí. I la nostra fulla sense ningú que li pose els ulls damunt. Un vent suau s’ha alçat i una lleugera pluja que havia començat al principi del relat ara comença a refermar.
Em note la pell mullada.
Una empenta i s’ha ficat dempeus sobre el pecíol. La nervadura, que separa les dues meitats del seu cos es queixa. Es queda suspesa durant un sospir o potser menys i aterra pel costat del revers; just per a caure dins d’un bassal vell i brut de pluges perdudes d’altres dies. L’aigua l’ofega per un instant, però un pèl de vent salvador la trau de les aigües fangoses per situar-la sobre la vorera.
El limbe està completament banyat. Se sent dèbil. Unes espardenyes de color roig viu s’apropen. La seua propietària és una malalta de córrer. Ni la pluja ni res li impedeix fer deu quilòmetres diaris. Xap,Xap. La fulla li veu la sola. NIKE. Xap. Només aigua i pedra sota les NIKE.
El vent s’ha ficat de la nostra part i ara amb força comença a empentar-la. I s’enlaira alt i més alt. Passa pel costat del seu arbre. Una morera encara plena de fulles grogues que continuen caient. Creua el carrer amb velocitat; se li doblega un costat. Sent dolor. Pensa que es trenca en dos. Però no. Una ràfega capritxosa l’estiba ara en perfecta aerodinàmica cap a la finestra del tercer pis de la nostra pel·lícula. Però això no és una pel·lícula, allí no hi ha cap dona fumant una pipa, sinó un home gros, barbut, que porta una samarreta de tirants bruta de cervesa i menjar de grossos. Quina mala sort!
El vent l’ha dipositada just entre la panxa i el pit colom del nostre home de la finestra. Este, mentre s’encén una burilla que li queda al cendrer, agafa la fulla de la seua panxa greixosa i només per divertir-se li bota foc.
