Llops marins descabellats, en vaixells entelats de veles negres, i cels de terra roja.
Pluja àcida contínua i sol fosc sota núvols de plom d’èpoques passades. Criatures desconegudes en terrats submarins bruts de pols d’antigues vides daurades, desfetes per cobdícia i maldat.
Ulls apagats pels llums grisos d’estrelles en extinció. Joves cada vegada més vells rodejats de vells cada vegada més joves.
Camins rectes d’un únic sentit, de pedra i records. Basses d’aigua evaporada amb teranyines de fil prim i aranya grossa.
Gossos muts, sords i cecs amb l’olfacte podrit. Caminants sense rumb, perduts i asfixiats en un túnel obscur.
Ulls negres i dents blanques, somriures de pedra en cases abandonades i ciutats oblidades. Escales sense graons i pujades descendents cap a inferns particulars amb focs virtuals i flames que no cremen.
Escopiu la bromera, escopiu-la ja. No espereu que l’angúnia vos rosegue i vos engolisca. Arranquem arrels i comencem de nou. Crideu, exploteu, correu, fugiu de vosaltres mateixos per a trobar-vos amb la resta. Oblideu tot allò que sabeu i comenceu de nou.
Sí! No mireu enrere. La foscor i la pols de la cobdícia s’esvairan a poc a poc. Avant. Amb la mirada encesa de determinació i lucidesa.
Amb el cos i l’esperit preparat per a recórrer un trajecte sense retorn. Amb les ganes de pujar a les muntanyes de cristall i trencar-les d’un sol colp.
El desert s’obri al nostre davant, però no retrocedirem. L’omplirem d’aigua i verd. Oblidarem d’on venim. No ho necessitem. Fugim i comencem de nou.
Botem per damunt de l’autoritat i obrim-nos pas. No poden tallar-nos-el aquells que han oblidat que el camí ja estava ací.
Sacsegeu-vos el cos, balleu, canteu, discutiu, sacsegeu-vos la consciència i
feu-ho ja.
És hora de començar de nou.
Fora algú arreplega el fem en la soledat i el silenci de la nit. Les panderoles busquen les restes amb passes harmonioses. Soroll aterridor.
Els carrers estan nets a la llum del sol. Les graneres desconegudes han fet el treball. Caps amb boques que riuen i beuen. Homes i dones. Sopen i follen sense passió. Perquè ja no la tenen si és que alguna vegada l’han tinguda.
La granera continua escombrant i el vent bufant.
Feina per a no res, però cal fer-la . És el meu treball, no em pregunte res més. Els caps continuen bevent cada vegada més i follant cada vegada menys. S’han oblidat de com i perquè estan ací.
Memòria aniquilada, desfeta i reconstruïda a partir de records falsos.
És mentida. No ho hem de fer perquè sí. Quin sentit té si estem fora. No hi comptem.
Vull recordar i no puc.
Els xiquets encara em fan somriure, però per nostàlgia.
On vam deixar la innocència salvadora? On vam arreplegar la consciència traïdora?
L’has de tindre.
Per què? Si després no em serveix de res. Jo no la vull, qui l’ha creat?
I no em parleu de deu, sí, escrit en minúscula i sense accent. No en vull sentir ni una paraula.
Blasfem! Heretge! Descregut! Sí, sí, sí. Ho reconec. Tot això i més. No espere res i no vull res a canvi. Llibertat.
Deixeu-me pensar i no em parleu de consciència ni de ‘deu’. Deixeu que descobrisca com era la vida abans d’ell i de les seus limitacions.
Sentiu el vent i la pluja. Recordeu que no han canviat en milers d’anys.
Això sí, ara plou sobre terrats submarins de llauna i pedra… i sona diferent. Però quan rega la terra. La nostra terra. Fa el mateix so, la mateixa saó. Encara hi ha una porta que no està tancada.
Respireu profund. Obriu els pulmons i baixeu les espatlles.
Sentiu o, millor dit, escolteu el vostre cos. Sí, encara està ací. Connectat a la terra, a la llum.
Un arbre que cau, mentre una espècie desapareix. Demagog. Deixa de fer comptes absurds i pensem en accions i borsa. Diners de mentida que somouen les economies reals.
Vull una cervesa. Un euro. Això és real. La resta, per a què?
Para. Tot està dit. Mentida. Pessimista. Mentida. Encara hi ha milers de maneres d’arribar al mateix lloc.
Contempleu la mar. Sempre igual, sempre diferent. Sempre fascinant. Quina paraula més bonica. M’agrada en boca de la meua dona. La que em vol i vull.
FASCINANT.
He d’aturar-me i reflexionar sobre el sentit de les paraules que no en tenen. Sirbulg, berbralski, telwin. Tant se val. Vull que sonen bé. I prou.
Què voleu estructura? No la trobareu. N’hem de fugir. Estem rodejats d’estructura i formes i maneres. Diluïm, pintem en abstracte, deformen la realitat. La realitat. Qui ens ha dit com és?
Ho saps tu?
O tu?
Digueu-me qui ho sap. Ningú. Mirem cap avant, remirant que hi ha darrere, però avancem. Avancem.
Avions de reacció, això sona vell. Millor : ipod, iphone, wifi, 4G. Perfecte, tot és perfecte. Sí, però vull que avancem de veritat.
Mireu què pensen. Com ens porten. Cap on anem. Però, què és això ? Estem cecs, sords i muts. Estem retrocedint.
Revolució de la paraula i la ment. Deixeu que la tecnologia vos ajude. No més anestèsia.
Desperta’t pel matí i genera un pensament teu. Comparteix-lo amb el teu cos, la teua parella, els amics, amb el teu gos, amb la tia i el veí.
I torna a tindre un altre pensament i un més. No importa que no vagen a cap lloc concret.
Han eixit. Cal extraure’ls. Pensem. No més anestèsia.
Prou.
Solteu l’àncora i aneu a la deriva. Les ones vos guiaran, la lluna i el sol posen la llum.
El vent, el soroll. Tanca els ulls. Imagina’t engrunsat per la mar i has tornat a nàixer.
Sí, ara pots començar i aprendre a somriure de nou. Un somriure sincer, ancestral, primitiu.
Som-hi.
Pluja àcida contínua i sol fosc sota núvols de plom d’èpoques passades. Criatures desconegudes en terrats submarins bruts de pols d’antigues vides daurades, desfetes per cobdícia i maldat.
Ulls apagats pels llums grisos d’estrelles en extinció. Joves cada vegada més vells rodejats de vells cada vegada més joves.
Camins rectes d’un únic sentit, de pedra i records. Basses d’aigua evaporada amb teranyines de fil prim i aranya grossa.
Gossos muts, sords i cecs amb l’olfacte podrit. Caminants sense rumb, perduts i asfixiats en un túnel obscur.
Ulls negres i dents blanques, somriures de pedra en cases abandonades i ciutats oblidades. Escales sense graons i pujades descendents cap a inferns particulars amb focs virtuals i flames que no cremen.
Escopiu la bromera, escopiu-la ja. No espereu que l’angúnia vos rosegue i vos engolisca. Arranquem arrels i comencem de nou. Crideu, exploteu, correu, fugiu de vosaltres mateixos per a trobar-vos amb la resta. Oblideu tot allò que sabeu i comenceu de nou.
Sí! No mireu enrere. La foscor i la pols de la cobdícia s’esvairan a poc a poc. Avant. Amb la mirada encesa de determinació i lucidesa.
Amb el cos i l’esperit preparat per a recórrer un trajecte sense retorn. Amb les ganes de pujar a les muntanyes de cristall i trencar-les d’un sol colp.
El desert s’obri al nostre davant, però no retrocedirem. L’omplirem d’aigua i verd. Oblidarem d’on venim. No ho necessitem. Fugim i comencem de nou.
Botem per damunt de l’autoritat i obrim-nos pas. No poden tallar-nos-el aquells que han oblidat que el camí ja estava ací.
Sacsegeu-vos el cos, balleu, canteu, discutiu, sacsegeu-vos la consciència i
feu-ho ja.
És hora de començar de nou.
Fora algú arreplega el fem en la soledat i el silenci de la nit. Les panderoles busquen les restes amb passes harmonioses. Soroll aterridor.
Els carrers estan nets a la llum del sol. Les graneres desconegudes han fet el treball. Caps amb boques que riuen i beuen. Homes i dones. Sopen i follen sense passió. Perquè ja no la tenen si és que alguna vegada l’han tinguda.
La granera continua escombrant i el vent bufant.
Feina per a no res, però cal fer-la . És el meu treball, no em pregunte res més. Els caps continuen bevent cada vegada més i follant cada vegada menys. S’han oblidat de com i perquè estan ací.
Memòria aniquilada, desfeta i reconstruïda a partir de records falsos.
És mentida. No ho hem de fer perquè sí. Quin sentit té si estem fora. No hi comptem.
Vull recordar i no puc.
Els xiquets encara em fan somriure, però per nostàlgia.
On vam deixar la innocència salvadora? On vam arreplegar la consciència traïdora?
L’has de tindre.
Per què? Si després no em serveix de res. Jo no la vull, qui l’ha creat?
I no em parleu de deu, sí, escrit en minúscula i sense accent. No en vull sentir ni una paraula.
Blasfem! Heretge! Descregut! Sí, sí, sí. Ho reconec. Tot això i més. No espere res i no vull res a canvi. Llibertat.
Deixeu-me pensar i no em parleu de consciència ni de ‘deu’. Deixeu que descobrisca com era la vida abans d’ell i de les seus limitacions.
Sentiu el vent i la pluja. Recordeu que no han canviat en milers d’anys.
Això sí, ara plou sobre terrats submarins de llauna i pedra… i sona diferent. Però quan rega la terra. La nostra terra. Fa el mateix so, la mateixa saó. Encara hi ha una porta que no està tancada.
Respireu profund. Obriu els pulmons i baixeu les espatlles.
Sentiu o, millor dit, escolteu el vostre cos. Sí, encara està ací. Connectat a la terra, a la llum.
Un arbre que cau, mentre una espècie desapareix. Demagog. Deixa de fer comptes absurds i pensem en accions i borsa. Diners de mentida que somouen les economies reals.
Vull una cervesa. Un euro. Això és real. La resta, per a què?
Para. Tot està dit. Mentida. Pessimista. Mentida. Encara hi ha milers de maneres d’arribar al mateix lloc.
Contempleu la mar. Sempre igual, sempre diferent. Sempre fascinant. Quina paraula més bonica. M’agrada en boca de la meua dona. La que em vol i vull.
FASCINANT.
He d’aturar-me i reflexionar sobre el sentit de les paraules que no en tenen. Sirbulg, berbralski, telwin. Tant se val. Vull que sonen bé. I prou.
Què voleu estructura? No la trobareu. N’hem de fugir. Estem rodejats d’estructura i formes i maneres. Diluïm, pintem en abstracte, deformen la realitat. La realitat. Qui ens ha dit com és?
Ho saps tu?
O tu?
Digueu-me qui ho sap. Ningú. Mirem cap avant, remirant que hi ha darrere, però avancem. Avancem.
Avions de reacció, això sona vell. Millor : ipod, iphone, wifi, 4G. Perfecte, tot és perfecte. Sí, però vull que avancem de veritat.
Mireu què pensen. Com ens porten. Cap on anem. Però, què és això ? Estem cecs, sords i muts. Estem retrocedint.
Revolució de la paraula i la ment. Deixeu que la tecnologia vos ajude. No més anestèsia.
Desperta’t pel matí i genera un pensament teu. Comparteix-lo amb el teu cos, la teua parella, els amics, amb el teu gos, amb la tia i el veí.
I torna a tindre un altre pensament i un més. No importa que no vagen a cap lloc concret.
Han eixit. Cal extraure’ls. Pensem. No més anestèsia.
Prou.
Solteu l’àncora i aneu a la deriva. Les ones vos guiaran, la lluna i el sol posen la llum.
El vent, el soroll. Tanca els ulls. Imagina’t engrunsat per la mar i has tornat a nàixer.
Sí, ara pots començar i aprendre a somriure de nou. Un somriure sincer, ancestral, primitiu.
Som-hi.
