Científics d’arreu del món s’havien instal·lat a la rodalia per estudiar el fenomen. El lloguer d’habitacions estava pels núvols i una indústria turística havia aparegut del no-res. Tendes de paraigües de centenars de colors i formes havien crescut com a fongs. Uns amb el nou estendard del poble, representat per unes gotes i la barba blanca de l’avi Pich. Gens original però molt lucratiu. Els paraigües clàssics, en forma de mitja corfa de nou, els paraigües per a dones sofisticades, per a xiquets, per a pares ociosos i, fins i tot, per a nadons. Tots volien un paraigua de Criyow amb el seu símbol incorporat. Evidentment, un lloc destacat l’ocupaven els impermeables: de plàstic per als turistes de poc pressupost i de tela per als que volien emportar-se un souvenir preuat. S’havien obert dos hotels i deu restaurants.
L’habitació avi Pich era la suite del Southern, mentre que el Withoutsun, obert feia només dos anys, disposava d’un casino inaugurat pel mateix avi Pich i una placa que commemorava l’instant i la frase dita en una nit freda de desembre.
Milers eren les fotos que circulaven mostrant les imatges dels afalagats turistes amb la placa al darrere o amb el paraigua obert damunt del llit de dos metres de la suite i els seus protagonistes protegint-se d’una pluja imaginària. En els restaurants un dels màxims atractius era llegir la carta. Destacaven els ous ferrats avi Pich, o l’amanida d’enciam eternament mullat i, com no, el pollastre a l’aigua de Pich. Els habitants del poble es dedicaven a reparar les seues goteres i a mirar cap al cel esperant que la predicció de l’avi Pich s’acomplira.
Ara eren d’una localitat pròspera que vivia només de l’aigua i això era un privilegi. L’anterior activitat agrícola, ja desapareguda, era un record remot.
L’avi Pich estava fumant-se una pipa de les seues herbes especials mentre mirava caure la pluja davant del seu porxo. Es va treure el barret i en un moment de lucidesa extraordinari va dir: “Crec que ja no plourà més”.
