La dona constant, per M. Carmen Sáez

La vida retorna, com la flor del presseguer, a les comarques abrandades dels ocells; hi esdevenen els silencis que esguarden la malastrugança de la xibeca. Una mar alba s’esbatussa sobre l’atzur a les acaballes d’abril. No importa com ens sentim al bell mig de la natura, no n’és rellevant, sinó el que ella saliqueja i se’n plany mentre ens ultrapassa, aqueixa mena de posat marrit amb què s’enfronta a la nostra tafaneria. Verals que doloregen la bellesa que els volem arrabassar.

La dona constant s’esbalça entre les carantoines rabents dels ferrocarrils. Tanta llum i ella no sap posar-li veu, no s’hi veu amb cor de dibuixar-ne el clam. La tarongina espetega rialles al pit, una flaire que desembulla la frisança. Hi ha fesomies que li esbordellen els records com sang escatada al llostre. Els esbarzers s’arrauleixen a l’ombrívola humitat dels fondals. Els trens d’alta velocitat són imperceptibles com la pruïja dels gats. Reconquerir els panorames li corprèn la mirada, les palmeres fora de lloc s’enyoren les contrades que s’arrelaven en el somni.

Se li ha refet la claredat al centre d’un matí que s’enlaira sobre una corrua de xiprers, la userda fimbradissa cobeja la metzina sota el sol, els homes vinclats s’afanyen als bancals de L’Horta i llur color és l’espurna colrada del sud, la tonalitat vermella als bassiots; d’altres, abillats de groc, basteixen el risc de la subsistència damunt les teulades.

A l’Hospital General les pantalles a la paret creben els noms de l’espera. Hi ha la dona gran que recela dels metges, ara el cos en traspua l’alleujament en escoltar la filla: “Veus? Tants nervis per a no res”. Un somriure trapella la rejoveneix i s’hi esventa pels passadissos del dolor. La dona de la carpeta sota el braç s’asseu com una bona minyona perquè ha de fer el test de nacionalitat amb la remota possibilitat d’obtenir el dret d’ésser espanyola. La jove brasilera que vol aprendre valencià i s’hi esforça de valent, s’endrapa l’alegria i guspireja corrandes solars.

Najat escolta el paisatge, se n’empassa la textura com el darrer glop d’aquella migrada felicitat amb què un dia va somiar. Ella és les diverses dones sedegades pel coltell d’una maror barroera. Carol agafa cada dia l’autobús per anar a una casa de València on en fa la neteja, se’n baixa a la rotonda de l’hotel B&B i s’esvaneix entre els bastiments i el brogit matiner de la ciutat. Micaela no recorda qui era i tampoc no té consciència de qui és ara, roman dins d’un embromat on hi giravolta sense consistència, només la idea d’allò que ha volgut preservar. El fill se la mira desficiós i és a punt de perdre l’oremus, no sap si podrà suportar una altra vegada la pregunta milanta vegades formulada: “I tu coneixes eixes persones que han llogat la caseta de l’Almaguer?” Hi ha una filla que se’n riu perquè la lletra que fa servir la mare en el whatsAAp és massa gran.

Al món ensopeguem amb persones de llum i amb gentalla de boira. S’aixequen encanteris rutilants des de les carenes que esbrinen el trau de la volta del cel. Es drecen les mirades de la constància per sobre de les cavernes que percacen la quimera recòndita de la matinada. Dones repatànies aixopluguen la indigència pàrvula d’un desig.

M. Carmen Sáez