L'esbarjo del vent, per M. Carmen Sáez

El torb abraona les oronelles, disposa núvols sota l’anyil, trama, fa i desfà, enfila i desfila.  La bellesa de la coloma desafia la galerna de la llum, els lledoners grinyolen en l’esquerpa aurora, i tu no tornaràs a creure mai més en la prometença d’algunes persones. Si retorna la claredat, ja és una altra, i quan trepitgem el món és com una il·lusió, esdevenim figures de besllum, i és que l’hivern ens covava al si de la boira com petits glòbuls de tristor. Ara de bell nou els teuladins arrecerats als cantells d’una matinada curulla de guspires. La solitudine, la preciosa paraula que ens afaiçona petjades de gaubança sobre l’esguard. Vols enraonar com ho fa el cucut al vespre, perquè sí, perquè vols, i t’ofrenes escarida a l’enfilall moradenc que el crepuscle encarrella. No és el mateix quotidianitat que rutina. Tu estàs amb la gent, t’hi lliures cristal·lina, però potser ells no estan amb tu. L’aprenentatge de la decepció, aqueix indret on som esquer de l’animadversió que de vegades inspirem.

Al carrer Francisco de Goya hi  ha una gernació de gitanos davant d’una  planta baixa, uns n’agabellen les  cadires al bell mig del carreró, d’altres recolzats sobre la paret, imagines que tal vegada és una festa familiar, fins que clisses les corones de flors. Els homes ventruts, escamarlats i presumptuosos sota el ponent matiner de maig, elles amb xancletes, els pentinats, gairebé esculpits, intimidant el firmament, malles adherides al cos com una segona epidermis, i et fan pensar en la mànega pastissera per dispensar la merenga. Un gosset minúscul emmotlla la garjola sobre el terra i observa inquiet el vell que entra a l’estanc i el deixa lligat a fora; la dona gran que endreça la portalada i s’ajup amb un posat tan impossible i arriscat que et fa venir un cobriment de cor. La sentor pregona de la L.A.Y.S.A. proclama que potser plourà, tot i l’abundància del sol present. Un maxirulo arnat i carrincló anihila la intel·ligència aliena, i patrocina floreres xisclaires i incompetents. En un buc reblert de feres rapinyaires t’has sentit exclosa, mirades grogues que rebreguen els àngels. I l’espècie no evoluciona perquè al capdavant en són els totxos, i immolen les capacitats dels éssers valuosos.
 
 
Aquells que retribuïm per gestionar i promoure la nostra Cultura no se l’estimen, no els agrada, els fa nosa, no s’hi avenen, s’hi senten incòmodes, no els importa ni una engruna de sorra. Els companys que alguna vegada han gaudit de la nostra generositat, ens volen entabanar, passen de nosaltres, se’n riuen, ens fiten amb desconfiança, ens fan creure que els importem, però nosaltres no som estúpids, senzillament callem i ens empassem  el desencís.

Deleges palpinyar la userda, acoblar-te amb la fotosíntesi  dels aurons al migdia, i t’enterques a interpretar el paisatge, transmutar-lo en  batec del ruixim, tot i sabent que la humanitat se’n fot, perquè no interessa l’escriptura, els llibres, els versos, la bonhomia. Ara ja saps que no abassegues més  patrimoni que els mots,  les imatges que et brunzen a cau d’orella, el llambreig d’una volior d’aus, la diafanitat de l’albor pell endins, i potser sucumbiràs d’inanició qualsevol dia mentre esperes l’adjectiu escaient.

M. Carmen Sáez

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat