Al vell forn el material trencat provocava una barraca, un encavalgament de taulell. Els treballadors retiraven la ceràmica encesa a l’eixida. Galopant entre els corrons els taulells incandescents trencats de la malifeta seran arreplegats en palets. Sense suficient protecció a les altes temperatures es pateix la suor que crema per dins.
Les dos primeres hores en la taula de selecció ceràmica marcava el material amb un llapis groc fluorescent. Les peces que eixien del forn es movien damunt de la línia. Així s’amuntegaven segons la classificació feta en relació a la qualitat escollida; si era roí la ratlla detinava el taulell al contenidor amb un trencament esgarrifós per l’oïda, en cas contrari s’amuntegava en piles segons el cal·libre detectat per la màquina. Dret en la tarima i parant atenció davant d’un fluorescent transcorria el torn. Després em substituïen mentre arreplegava els palets amb les caixes del material.
El meu company de feina pensa que falten vuit hores per acabar. Es mou desanimat perquè encara són les deu, hora d’esmorzar. Xerra del seu hort mentre el rellotge es paralitza per l’angoixa i llepa a l’encarregat.
Un matí l’enterrador, ulleres i abric llarg, em crida a la cabina acristallada del forn. Només el vaig veure a la firma del contracte i l’acomiadament. Ho sentia molt. La crisi m’arrossega.
Joan Miquel Palomar
