Entrevista - 'Hem sentit gent morir per telèfon'

Entrevista Racó AMIC

ÒSCAR CAMPS, President de la ONG Proactiva Open Arms, que salva refugiats al Mar Egeu
 
“Hem sentit gent morir per telèfon perquè ningú els anava a buscar” 
 
Textos: Marta Roqueta/Clack
Fotos: Pol Alfageme/Clack
 
Nou mesos després que l’ONG badalonina Proactiva Open Arms comencés a rescatar refugiats a les aigües de l’Egeu, el seu president, Oscar Camps, explica que estan plantejant oferir assistència a la costa líbia. Català de l’Any, recorda que, a l’inici, rebien molt més suport econòmic i material d’altres parts del món que no pas de Catalunya i Espanya.
 
Quin impacte té per a la vostra feina l’acord entre Turquia i la Unió Europea per a la gestió de l’arribada de refugiats?
El que provoca l’acord és que se sobredimensionin els efectius per a la vigilància de la zona [el mar Egeu]. Hi ha més vaixells de l’OTAN, de Frontex i de guarda-costes. Abans, quan feien falta perquè passaven centenars i milers de refugiats cada dia, no hi eren. Això ens fa entendre que el buit de recursos humanitaris que hi ha hagut fins ara era deliberat.
 
L’acord suposarà que els refugiats arribin per altres vies marítimes?
Les rutes canvien per la pressió que es fa sobre la zona del Mar Egeu. El que abans era una ruta multitudinària, ara és un pas precari, que es fa de nit, en els moments en què no està tan vigilat. Els camps de refugiats que hi havia a Lesbos s’han convertit en camps de detenció. Això fa que antigues rutes de comerç i de tràfic que es van abandonar perquè eren llargues i perilloses tornin a ser d’interès per a les màfies.
 

Ampliareu l’ajuda a altres rutes que segueixen els refugiats?
Ens plantegem estar entre finals de maig i principis de juny davant de les costes de Líbia amb una embarcació de trenta metres, donant suport i vigilant. Si s’ha d’intervenir, també s’intervindrà. El que hem après a l’Egeu és que la nostra presència a vegades humanitza els estaments que han de fer les tasques de salvament i de seguretat. També que, si no hi som, no sabem com es fan les coses. Quan vam arribar vam veure que moria moltíssima gent, no hi havia recursos i ningú els ajudava. Després de ser allà, ens hem adonat que han anat venint recursos. [A Líbia] anirem a comprovar què s’hi fa. I, si cal, ajudarem i rescatarem en aigües internacionals.
 
Com heu gestionat l’arribada de refugiats durant l’hivern, l’època més dura?
El balanç ha estat dramàtic. Han continuat creuant, amb temperatures sota zero, se’ns han mort nens d’hipotèrmies, han naufragat embarcacions. Ha mort moltíssima gent. I tot i així, amb altres organitzacions que van anar arribant, vam poder garantir força la seguretat de les aigües europees. Però a partir del 2016, el vuitanta per cent dels morts han passat a la banda turca, on no tenim accés.
 
Vau demanar un permís per instal·lar una base a Turquia i no us el van donar.
Només hi havia una organització que tenia permís de la guàrdia costanera turca per treballar a aigües de l’Egeu. Ens van donar a entendre que el govern de Turquia no ens donaria un permís abans de sis mesos de la seva sol·licitud. I, amb el cas que fos positiu i ens deixessin treballar a Turquia, després hauríem de demanar-ne un altre a la guàrdia costanera per treballar al mar, que es podria demorar in aeternum i que mai havia estat positiu, ni tan sols per a organitzacions locals. Aquella organització es dedicava a recollir cossos. Rescatar” vol dir estar pendent d’intervenir en qualsevol moment i “recollir” és que t’avisin que ha passat un naufragi, arribar dues hores tard i recollir el que queda.
 
Vau aconseguir crear una zona segura a Lesbos, un dels vostres objectius?
Vam començar treballant a la costa, i ens vam adonar que morien desenes de persones. Quan vam aconseguir portar les nostres embarcacions i ens vam desplaçar una mica més endins, ens vam adonar que a dues milles morien a centenars. En el cas de Lesbos, estàvem a unes tres o quatre milles de la costa i podíem veure el que passava a la zona grega i, fins i tot, en aigües turques. I ens vam adonar de les pràctiques temeràries que utilitzen els guarda-costes turcs per aturar les embarcacions, sobretot després de l’acord amb la UE.
 
 
Heu valorat molt l’ajuda dels pescadors.
A l’estiu, a Lesbos hi havia tres refugiats per cada illenc. Imagina’t quin problema de convivència va generar. Tot i així no ha estat un drama, la població local ha ajudat, ha col·laborat i des de terra hem tingut sempre el suport de tothom. I del mar, bé, del mar hem descobert que hi ha dos tipus de persones: els professionals i els funcionaris. I els professionals, ja ho diu la paraula, són els pescadors, persones molt solidàries que coneixen la llei del mar i saben què s’ha de fer en tot moment i saben com ajudar. Si no fos pels pescadors, estaríem parlant de milers de morts més.
 
Afirmes que hi ha camps de refugiats a Grècia que valen una fortuna, però que estan buits. Com és?
És la pregunta que em faig, estic molt sorprès. Suposo que perquè les grans organitzacions tenen els seus tempos.
 
Torna a arribar el bon temps. Dius que hi ha dos milions i mig de persones esperant per creuar.
Em pensava que quan aquestes grans organitzacions construïen aquests camps era en previsió d’aquesta temporada d’estiu. Però després de la firma d’aquest acord, crec que no. Aquests camps no han rebut ni un sol refugiat. I han costat milions d’euros. Així que no sé què és el que pot passar. Vam consultar al comandant de la guàrdia costanera grega si creia oportú que recollíssim i marxéssim cap a una altra zona on fóssim més útils. Ens va dir que no ens moguéssim encara, no estava clar el que podia passar. Pensem que pot passar una situació semblant a la que passava amb els acords entre Espanya i Marroc per intentar frenar la sortida d’embarcacions de les costes marroquines. De tant en tant el govern de Marroc deixava sortir un gran nombre d’immigrants per cridar l’atenció a Espanya perquè tornés a negociar els acords econòmics.
 
Com influeixen les noves tecnologies en el procés de salvament de refugiats?
Ens han arribat sol·licituds de socors enmig del mar amb una posició de telèfon via Facebook. El nostre centre de coordinació de Lesbos té una persona pendent de les xarxes socials durant les vint-i-quatre hores. Hem sentit per telèfon morir gent, ofegar-se, i no anar-los a buscar ningú. Ens avisen de tot arreu, des de qualsevol illa de l’Egeu. Potser eren a centenars de quilòmetres, però ens demanaven ajuda perquè la guàrdia costanera no hi anava.
 
Heu arribat a ser un equip de catorze persones.
Hem tingut un equip de catorze persones fins fa un parell de setmanes. L’equip que teníem al sud de l’illa ara no hi és. En tenim un al nord i un per terra. Estem aprofitant aquest impàs de molt poques arribades per fer el manteniment i la reparació de les embarcacions. Tenim patrons, rescatadors, metges, infermers i intèrprets. Ara hi ha altres organitzacions a terra que tenen els seus serveis mèdics i ho aprofitem per optimitzar recursos. És més difícil estar al mig del mar. Posar metges a terra és molt més a l’abast de qualsevol organització i ho deixem per a elles.
 
 
No us quedeu sempre a la illa, aneu fent torns.
Hi havia moments molt durs en què era impossible físicament estar-hi més de catorze dies. Quan estàs sotmès a les inclemències de les màfies i als horaris de les màfies, no pots dinar quan vols ni pots dormir quan vols. Aquest ritme tan esgotador s’aguanta durant molt poc temps. Ho aguantes perquè salves vides. Aquesta adrenalina no et permet estar malalt fins que no agafes l’avió cap a Barcelona.
 
Ets Català de l’Any, heu rebut el Premi Pere Casaldàliga i heu protagonitzat un documental. Com influeixen els reconeixements en la rebuda de donacions?
Fins acabar l’any, Espanya no era un dels països que més donacions ens feia, ni estava entre els tres primers. Érem més reconeguts als Estats Units, a Anglaterra, a Noruega i a Grècia. Arran del documental i d’una entrevista a El Intermedio, ens vam donar a conèixer a Espanya i a Catalunya. I amb el documental vam començar a rebre ingressos. Hem anat aguantant per les donacions que ens arribaven de tot el món.
 
La guàrdia costera dels Estats Units us va donar vestits de neoprè.
Mitjançant Amy Rao, una nord-americana de Palo Alto, San Francisco. Va venir a veure’ns amb Marsha Williams, la vídua de l’actor Robin Williams. Havíem sortit a les cadenes de televisió americanes. Ens coneixien com els Spanish lifeguards (els socorristes espanyols). Ens van donar diners a través de la ONG i ens van preguntar què necessitàvem. Necessitàvem aparells de visió nocturna i vestits de salvament com Déu mana. De Noruega ens han arribat aparells de visió nocturna de l’Armada.
 
Heu rebut ajuda d’institucions espanyoles?
No tenim diners de l’administració pública. Tot el que hem fet ho hem assolit amb la nostra desobediència. Hem anat i hem fet. I hem anat fent. No hem demanat permís a ningú, perquè quan l’hem demanat no hem tingut resposta.
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat