Si existís el premi a la família Adams de l’etimologia, el mot que avui ens ocupa seria un bon candidat. Tan avesats com estem a sentir-lo (fa un parell de generacions, quan ‘posar una conferència’ era una activitat telefònica quotidiana, i ara, que pertot es munten xerrades, debats, tertúlies i conferències, com la dels trons de la setmana passada al Parlament europeu), i en canvi quantes sorpreses no amaga!
Per començar, perquè prové d’un verb d’ús semi-culte, conferir. Que al seu torn també oculta el secret de dos significats mig invisibles, el de ‘concedir’ i el de ‘comparar’. Amb el temps, ha anat prevalent el sentit relacionat amb l’acte de parla, i per això els parents més presentables d’aquesta família són el verb conferenciar i el substantiu conferenciant, encara que els altres treuen el caparró en frases més o menys fixades com ‘conferir un càrrec (o un dret, o un privilegi’) o “Aquest detall confereix qualitat al conjunt”, per exemple.
De tota manera, l’ambigüitat semàntica que presideix aquesta família no ha minvat gens, perquè els dos fills directes de col·lació s’adscriuen als altres significats, no pas al de la ingesta: col·lacionar vol dir ‘comparar dues o més reproduccions d’un text’ i col·latari és la persona ‘a la qual es confereix un benefici o un privilegi’. Gairebé com si els redactors de diccionaris que han anat actualitzant aquests mots desusats haguessin seguit les directrius de l’esmentat partit, més dedicades a confondre que no pas a aclarir.