Quan la sardana era revolucionària

Per Ens de Comunicació / AMIC

Quins són els orígens de la sardana moderna? Coincidint amb la nominació de Figueres com a Capital de la Sardana 2017, enguany celebrem el bicentenari del naixement de Pep Ventura (2 de febrer de 1817), considerat el pare de la sardana contemporània. I malgrat que el reconeixement a la figura de Ventura és pràcticament unànime, segueix sent relativament  desconegut el rerefons sociopolític que va motivar-ne la seva evolució. Què va motivar, més enllà de la influència de les òperes italianes, el traspàs de la sardana curta a la llarga? 

Quan la dansa era revolucionària, article firmat per Pau Subirós i publicat a La Fissura – Portal d’informació crítica des de Figueres i l’Alt Empordà, ens permet contextualitzar la seva creació. No debades, recorda Subirós, les sardanes llargues també eren anomenades “republicanes”. En un context de fortes turbulències polítiques, en plena lluita entre els liberals i els absolutistes pel domini de la Península, la sardana va erigir-se com una reivindicació dels valors progressistes. Oposant-se al contrapàs, que mantenia referències a la passió de Crist i conseqüentment era identificada amb els valors de l’Antic Règim, canalitzà els valors de germanor i igualtat.

Impulsada pel moviment renaixentista, que hi trobà un un element icònic per enfortir el catalanisme, la sardana aviat fou considerada una dansa nacional.  Josep Pella i Forgas, historiador coetani a Ventura, ja li reconeixia el mèrit d’haver “retornat” a la sardana els seus orígens ancestrals, hel·lènics, en els quals tothom hi és invitat sense distincions “d’edat, condicions i fortuna”. En la mateixa línia s'expressen els poetes nacionals, com ara Verdaguer, Carner o Maragall. Tots ells presenten la sardana com la dansa secular d'un poble unit, sense lluites de classes ni conflictes d'interessos. Segons aquesta visió, el gran mèrit de Ventura hauria estat recuperar el patrimoni oral empordanès i inserir-les en la sardana.

La musicòloga Anna Costal, autora de la tesi doctoral Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la restauració dels Jocs Florals i la Primera República” (1859-1874) i comissària de l’exposició Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un ball de moda, reclama la necessitat de contextualitzar històricament el seu naixement. Això significa, concebre-la com una expressió artística – a semblança de les corals claverianes – a favor dels ideals republicans. Són ben explícites, en aquest sentit, les composicions Sardana Cants del Dia (adaptació de l’Himne de Riego) o la Cansó del 6 d’octubre

Referint-se a uns accidents succeïts a Lladó (1873), Costal explica: “Es van recórrer els carrers de la població al so de La Marsellesa i la comitiva popular va acabar a la plaça principal, rebatejada plaça de la República. Allà, i després dels parlaments, un grup de nens d’entre vuit i dotze anys van anar a trobar l’alcalde i li van donar un missatge de llurs mares. Pocs minuts després, la llei de quintes cremava, literalment, al centre d’una rotllana“. 

El bicentenari del naixement de Pep Ventura és una oportunitat perfecta per elogiar-ne la figura sense caure en la mitificació. No és possible recordar-ne la figura, conclou Subirós, sense esmentar la forta pàtina transformadora que amagaven les sardanes.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat