Roda el món i torna el mot: Força (1)

Per Pau Vidal / AMIC

Arran de les declaracions del legislatiu espanyol sobre mesures per evitar el referèndum, la consellera Munté va posar el dit a la nafra d’un dels grans tabús del procés: el possible ús de la força per part del govern del PP. Des del primer dia s’han fet bromes (el Twitter en va ple) amb la imatge dels tancs de l’exèrcit entrant per la Diagonal, però sempre partint de la convicció que no eren res més que això, bromes. O més aviat, volent-ho creure. La força no fa per nosaltres.

En realitat hauríem de parlar de força bruta, quan ens referim al ressort que fa saltar el temor atàvic que el poble atonyinat sent envers l’atonyinador. Perquè el substantiu força és tan polisèmic que té una entrada llarguíssima al diccionari. Ni més ni menys que deu subentrades, que un cop comptades les accepcions de cada una fan un total de quaranta-dues (més un segon significat, en entrada a part, que deixo per a més endavant). Només això ja dona idea de la importància que el concepte té i ha tingut per a la humanitat. I no és de les coses menys significatives el fet que precisament ‘força bruta’ no sigui una de les accepcions recollides.

D’entrada cal dir que el mot és una mena de paraula suplent, perquè al principi els llatins, per referir-se a aquest concepte, empraven vis (el vam veure no fa gaires dies a propòsit de la inviolabilitat de la presidenta del Parlament), que en un moment determinat va caure en desús. L’adjectiu fortis/e el va substituir i va fer fortuna en nominalitzar-se. A partir d’aquí, les idees de potència, intensitat, grau de concentració (d’un vi o un licor) i especialment la de vigor són les que n’encapçalen els significats: menjar per tenir força, la força del costum, la força de voluntat… I a continuació apareix l’ús en plural, que n’és una de les característiques més rellevants: perdre les forces, desitjar amb totes les forces.

D’aquesta pluralitat diguem-ne individual es passa a la col·lectiva: les forces productives (un concepte tradicional del camp de l’economia), les forces vives (deliciós sintagma de regust noucentista) i les forces armades, provinents de l’antiga denominació de la ‘gent armada’ i que també ha donat el sintagma ‘força de xoc’ (a l’Edat Mitjana fins i tot el cobrament obligatori o forços d’un impost era anomenat, simplement, ‘força’, igual que una fortalesa o la part fortificada d’una població).

Com a sinònims, deliciosa aquella fortitud dels clàssics (encara avui present al diccionari normatiu!) especialitzada més en el sentit moral que no el físic.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat