Estava a punt de complir els 17 anys i com sempre, amb els pares, havia anat a celebrar la Pasqua amb els avis de Gandia. Un dia, mentre baixàvem el sopar passejant pel jardí del palau, ens cridà l’atenció una zona que estava bastant descuidada. Tot d’una l’avi ens comentà que tenia una idea per aquell espai. Com que caminava al seu costat, vaig aprofitar per demanar-li què era allò que pensava. En unes setmanes ho sabràs, em contestà. Vaig haver de conformar-me amb aquella resposta i una vegada al llit, em vaig adormir pensant en l’excursió de l’endemà.
Desprès d’oir missa, tan sols l’avi, el pare, el meu germà petit, jo mateix i els vailets ens acomodàrem en un parell de carruatges i enfilarem el camí de la serra. El mes de març havia estat plujós i el camp, encara humit i càlid, ens rebia amb una sensual i característica barreja d’olors. Bordejàrem un barranc fins girar a l’esquerra, tot seguint la serra cap al sud. Al poc, els carruatges s’aturaren just al davant d’una construcció circular amb coberta cupulada. Tota emblanquinada de calç, la seua visió enlluernava els ulls. Fora, dempeus, esperava un home d’avançada edat. Les empremtes de la vida i el temps emmarcaven una mirada aclaparadora. Amb gest molt respectuós i pausat, l’ancià morisc va fer unes passes endavant, inclinant el cos per mostrar-nos el seu respecte. L’avi s’avançà cap el vell i l’ajudà a incorporar-se.
-Bon dia Miquel, veig que Déu et conserva amb pau i salut.
-Excel·lència, em sent molt content de poder saludar-vos desprès de tants anys. Jo també espere que tingueu salut.
-I tant…, de no ser pel reuma que em té pres dels seus capritxos; per això, estos dies que em trobe millor he volgut celebrar la Pasqua amb tu i de pas, ensenyar els meus néts les meravelles de la cova.
-És una gran idea, senyor. El temps acompanya. Si teniu set, l’aigua del pou està fresca com la neu -digué oferint tot el què tenia. -El meu nét s’ocuparà d’ajudar en tot el que calga. De nom li vam posar Carles, com a vosté, senyor, va continuar l’ancià amb veu tremolosa.
-Sí, ho recorde i estic segur que ens servirà de gran ajuda-li contestà el duc.
-Apa, poseu-vos en marxa. Jo vos esperaré ací! -cridà l’avi mentre feia un gest al jove perquè se li acostara a mormolar-li quelcom a l’orella.
Al punt, acompanyats d’un ase amb les sàrries plenes d’estris ascendírem per la vessant de la muntanya. El jove morisc obria el camí. Em vaig posar al seu darrere i molt, molt sovint, a la seua vora. Mentre pujàvem entonant cançons que tothom coneixia, li dedicava mirades que començaren sent furtives i acabaren demostrant-li el meu desassossec. Se’n adonà i, per tal de tranquil·litzar-me, de tant en tant els seus ulls també m’acaronaven. Al darrere nostre, el pare s’ocupava del petit que damunt del ruc s’ho passava d’allò més bé. Un vailet guiava l’animal i un altre anava al darrere. Ens aturàrem en un replà a l’ombra d’un extensa copa de garrofer que ens convidà a beure de la font que manava a la seua vora. Una vegada saciats, continuàrem el camí i, en menys temps que dura un rosari, ens plantàrem enfront de l’entrada de la cova. Ens endinsàrem en la foscor que trencà la llum de les torxes i quedàrem bocabadats mentre observàvem amb atenció aquella meravella de la natura. Desprès d’uns minuts de contemplació i de xerrameca d’uns amb els altres, el pare amb el petit i els criats eixiren i, asseguts damunt les penyes, es disposaren a menjar unes fruites. Va ser aleshores quan el jove Carles em va demanar si volia acompanyar-lo en l’exploració de l’interior de la cavitat. Havia de complir amb allò què l’avi li havia ordenat a cau d’orella. Vaig assentir tractant de no demostrar-li el nerviosisme d’imaginar-me recorrent tots dos sols aquells passadissos foscos. Agafarem les torxes i un gran cabàs de palma i ens dirigirem al desconegut.
-Gaspar, -em digué-, recordes els amagatalls del sostremort del palau?
-Sempre he guardat a la memòria aquell espai recòndit i solitari que despertava la nostra imaginació.
Aquells jocs entre mobles vells, catifes, tapissos i tota mena de baguls, esvaïen la distància que fora d’aquell lloc havíem de mantindre. Mentre ens acudien els records caminàvem amb cura ja que el terra estava humit. L’interior de la cova estava poblat de columnes de pedra que igual descendien del sostre que emergien del terra. A la llum de les torxes es veien humides i resplendents. Les gotes d’aigua a poc a poc s’escorrien pel seu interior, talment com ho feia el viscós líquid de la canyamel que aguarda la seua cristal·lització mentre destil·la la melassa. El terra de la cova estava humit i en previsió de relliscar, l’amic de la infantesa m’allargava la mà quan havia de salvar qualsevol impediment que trobava al meu pas. La seguretat que em transmetia amb els seus gestos feia que desitjara la seua companyia sempre vora mi. Tanmateix al temps d’aquella agradable sensació, també vaig sentir la contradicció de la paüra. Endinsar-me en el desconegut d’aquelles tenebres era com indagar el meu interior. Al bell mig d’aquell món tebi, allunyat de tot i de tots, notava com si el temps s’hagués detingut, no havia passat, no havia futur. Em sentia surar damunt un somni que alimentava el meu assossegat esperit atret per les potents i sensuals pedres que com jo, suaven per totes parts. Mentrestant, al meu darrere, el jove bru em guardava i en un d’aquells moments d’èxtasi m’agafà la mà i amb el palmell obert m’obligà a acaronar una d’aquelles columnes. No em vaig resistir gens ni mica. El seu tacte era suau i la vaig notar lubricada per l’aigua que silenciosa i lentament s’esmunyia cap avall. Vaig embogir i al girar-me sobtadament, els meus llavis ensopegaren amb els seus que amb delitosa complicitat els esperava.
Poca estona desprès, eixíem de la cova amb els rostres transfigurats. El sol, just enfront nostre ens cegava la vista i una vegada més, Carles m’agafà de la cintura perquè a punt vaig estar de perdre l’equilibri. Portàvem als cabassos l’encàrrec de l’avi i com caçadors furtius mostràrem els trofeus arrabassats a la natura. Al veure’ns, els criats, joves i juganers, intercanviaren rialles i mirades de complicitat. I així, amb joia i ganes de pegar un mos, ens decidírem a mamprendre el descens de la muntanya. Aquesta vegada, vaig decidir que tots dos aniríem al darrere. De nou, a desgrat del pare, els càntics mordaços propis del moment, acompanyaren la tornada fins arribar a la taula que teníem preparada. El vell Miquel i el seu nét, s’assegueren amb tota la família.
En acabar de berenar ens acomiadàrem. El jove bru, d’ulls negres i rulls cabells m’acompanyà fins el carruatge.
Tan de bo que a l’estiu ens tornem a veure li vaig dir a corre-cuita mentre m’obria la portella. Em va mirar fixament sense dir paraula.
Setmanes desprès, al jardí del palau contemplava la cova artificial que l’avi va fer construir. De la volta penjaven els exvots calcaris, fruit del joiós sacrilegi de la nostra exploració que per tots temps hi romandrien traspuant i degotant el flux de la vida.
