Aquell trenc d’alba el sol esbrinà tot allò que havia ocorregut. La llum s’entortolligava pel trespol allargassant la foscor de la nit en ombres que es dibuixaven a la façana de la casa pairal dels Montagut. Es trobava espesseïda per dotzenes de pins que flairaven a espígol, i com l’encens sotjaven llargament i tendra el vent que remenava son fullam. Era novembre, i la tardor sempre porta tempestes. Les fulles farcien el viarany que portava a la porta principal, desvestint les branques i deixant els esquelets dels arbres despullats.
N’Oliver Montagut així ho havia decidit, que fora la fosca l’únic testimoni d’allò que les seves mans havien fet, i que en arribar la llum, s’escampés el record d’aquell acte. Ara, únicament recordava les ombres i remors arran els cossiols quan jugà a ser Déu i arravatà la vida del jove Ignasi. Fou covard, i per l’esquena li pegà un colp en què feu enlairar-se vint-i-tres anys que passaven per la vida de puntetes encara. No tingué remordiments, ni quan amb les mans atapeïdes de sang palpà després la rastellera de grans enfilats del Sant Rosari, mentre alçava les seves lletanies cap a la verge de fustam que tenia al bell mig de la cambra. Embolcallà el cos amb la precisió d’una dolça carícia i l’amagà dels ulls de la filla. Ja tot havia restat. Mai més no tornaria a veure la seva nissaga tacada per la brutícia d’aquell jove. No podia permetre eixe amor il·lícit que com un esbart d’aloses havia nidat al cor de la filla. Ell era el X Duc de Montagut i aquell miserable fill de republicà no podia ocupar el seu lloc.
Pensà que prompte passaria, que aquell amor aniria esmortint-se més enllà dels horitzons esquifits de la raó humana però no fou així, ja que l’espurneig d’aquella follia li restaria sempre. Casat per compromís, únicament per la dot i digne cognom, amb una dona que no el volgué, ell mai no sentí foragitar l’anima pel tombant del cor. Però havia guanyat; o això pensava. El que no sabia és que el sement d’aquell miserable republicà que havia assassinat es gestava al ventre de sa filla, i que algun dia arribaria a ser el XI Duc de Montagut.
Vicent Lloret
