Corre àgil com el vent d’hivern desbocat; les branques dels arbres esquinçant la pell. Corre amb passos cansats de buscar un lloc on amagar-se; camí fet de fang i pedres rocalloses. Té por dels qui venen darrere: llops famolencs de carn fresca; la suor regalimant pel front tremolós. Brut i ferit, corre sentint temor pel poc temps que li resta; els perseguidors darrere una pressa fàcil. Corre amb la decisió i desesperança de qui espera la mort. Una nit fosca.
Se senten crits, lladrucs, pregàries, rebel·lions…, se senten deliris de veus somortes esperant una oportunitat a la llunyania. I l’olor de sang, eixa olor de mort trenca l’estèril i agitat ambient, allí. Aire putrefacte de plors i injustícia. Allí, on res es pot esperar d’una daurada i bella dama anomenada ajuda. No! Allí no existeixen segons de supervivència, sinó segles de tortura, temps mort, vides mortes, parets de pedra tristes, grises, mortes. Perquè d’on vé és del mateix infern, on la llum està lligada per anys de terrors inimaginables a una forta i obscura condemna. Allí les flames dels dimonis vénen acompanyades de bogeria i tristor.
Els incisius d’algun gos, el calfred d’una angúnia anunciada, la claredat en la foscor dóna pas als farols feréstecs… I la resignació torna a fer-se ama i senyora del seu pensament, i ja creu que veu els avantpassats a l’alegre i celestial pedestal. Oh! Una apressada fugida que cerca una porta oberta a l’escapatòria fa trontollar uns peus descalços. El colp i el gust a terra mullada es fan inevitables testimonis d’una inesperada torpesa.
Els crits estan cada vegada més a prop i les esperances s’esfumen com pols en el vent, estampa llunyana de possibilitat de vida. Finalment un tro mortífer escapa d’una arma no massa lluny d’on és: tan sols a unes passes per darrere seu es troba el botxí. Per l’esquena sent un forat punyent que li perfora l’ànima. Tot és ombra, obscuritat, sent sorolls i després…no res. El buit més intens que una persona puga experimentar.
-2-
-Qui era?-xiuxiueja una veu.
-Era un dels nostres?-se sent per un costat.
– Deu ser, no?
Sorolls d’estris, un ruc fent acte de presència, passes apressades i frecs de roba.
Un uniforme fa callar la gentada reunida, una pistola fa tremolar cors i un rugit enceta un silenci.
-Prou de xarreta!
Està prohibit parlar d’allò. “Allò” són els successos d’ahir a la nit. Una nit trista: cap altre a tornat a veure l’Alexandre.
I un mantó gris i estrany s’estén pels habitants, la anormalitat espanta. No es pot veure res més enllà d’un batec únic quasi imperceptible, un poble exigint una resposta. Ningú pot formular la pregunta. De sobte, és prohibit el silenci:
-Torneu a la feina!
I continua:
-Visca…! (escopeix una consigna patriòtica que tots s’apressen a imitar)
Les flamants botes de l’oficial s’allunyen.
Un sospir. Més rumors i paraules buides. Plors de familiars poc dissimulats. Traguen saliva, fent avall el nus que tenen en la gola, nus que frega la llaga que senten al cor i s’allotja a l’estómac. Algú continua la conversa que havia estat trencada.
-No ho sé… Importa, si era un dels nostres? És altra vida perduda, altra resposta amagada, una visió reprimida, una persona arrancada dels altres.
És un to de veu trist, gris, buit, mort. És una queixa feta realitat en un món de mentides, on el silenci és prohibit i comprat, depenent. Tanmateix, el pitjor de tot és que ha sigut una queixa escoltada per unes orelles poc donades a precs de súplica, inconformes amb la visió exposada.
Potser és esgarrifant pensar que la veu prompte serà callada. Perquè està prohibit allò que vulga prohibir-se en aquest món, sempre que qui propugna un poder té una pistola a la mà. El silenci és moneda de canvi, és causa de mort i de buidor per la tristesa. El preu amb què es cotitza aquest silenci continua sent massa alt.
menys…
Rialles a la nit…
Silenci.
Ari Garrido
