Urgències

L’entrada d’Urgències semblava custodiada per dos homes i una dona que fumaven amb indolència mentre miraven un punt indeterminat de l’espai. A uns metres hi havia tres jóvens uniformats recolzats sobre una ambulància. Hi xarraven. El seu posat també era d’indolència. Era de nit i feia un fred humit que penetrava els ossos i els alés sense pietat.

Arribà una parella —presumiblement, un matrimoni— i ultrapassà la porta envidrada de l’entrada.

Dins hi havia 7 ó 8 persones més assegudes amb cara de tristor, resignació o preocupació. De la parella, fou l’home qui lliurà les seues dades a un funcionari vestit tot de blanc.

Després aconseguiren trobar dues cadires on s’assentaren en silenci. Raonaren amb discreció. El rostre de l’home es veia una mica esgrogueït i blanc com l’uniforme de l’home que els havia atés.

Passaren els minuts mentre se succeí, a poc a poc, una contínua desfilada de pacients que anaven sent cridats.

Per fi cridaren l’home. Entraren tots dos. Dins hi havia assegut darrere una taula un metge bastant jove.

El metge acabà d’escriure unes notes i s’adreçà als nouvinguts:

—Vostés diran.

—Hem vingut —digué l’home—, perquè ja fa uns vuit dies que no em trobe bé.

—Què li passa exactament?

—Realment no sé com explicar-li-ho. Des de fa vuit dies que vaig començar a sentir-me malament, a tindre fred i problemes per a respirar.

El metge jove l’observava amb cura.

—Bé, i sobretot —prosseguí l’home—, em passa que quan em mire a l’espill, em veig esgrogueït, o més aïnes blanc com la calç.

—Sí —va corroborar la dona—, aquest no és el seu color natural de cara.

El metge jove deixà caure el bolígraf, que encara no havia soltat, sobre la taula i li ordenà que es despullarà de cintura per amunt. La seua veu era suau i gairebé tonificant.

Es dirigí cap a una calaixera i revisà alguns estris.

Marit i muller s’esguardaren amb un posat de complicitat interrogant.

Aleshores el metge s’acostà a l’home amb un estetoscopi que s’havia col·locat a les orelles i després de demanar-li que s’assentara sobre una llitera alta que hi havia inicià les auscultacions en l’esquena.

—Respire —li digué—, aspire l’aire... expulse’l.

En acabant repetí l’operació sobre el pit del pacient.

El metge subjectà el canell de l’home sense aconseguir dissimular un gest lleu de preocupació; o almenys això va creure percebre ell.

—Ha tingut febre?

—No, ans al contrari; ja fa dies que em sent fred com una... com el marbre.

El facultatiu semblà meditar en silenci.

—Esperen —els informà ara.

Marit i muller bescanviaren esguards d’estranyesa.

Uns minuts més tard (o potser foren unes hores?) tornà a aparéixer el metge jove amb una dona d’uns 50 anys vestida com ell, de blanc.

Repetiren la mateixa operació, li prengueren la temperatura corporal.

Tornaren a eixir de l’habitació. Després aparegueren acompanyats, aquesta vegada, per una altra dona vestida de blanc. Tal vegada una infermera.

—Bé, no patisca —el tranquil·litzà el metge jove—, no es preocupe. Anem a fer-li un electro; però ja li dic que estiga tranquil, no sabem què és el que té... ni tan sols si té res, però açò és per a assegurar-nos-en. És un pur tràmit.

L’home engolí saliva i assentí fingint un somriure breu.

La infermera li va omplir el cos d’endolls i l’home no pogué evitar pensar en un robot endollat a una maquinària complexa amb les bateries a punt de ser recarregades.

En finalitzar, esperaren fins que tornà a aparéixer el metge que llegí el resultat de l’electroanàlisi. El pacient pensà en un arqueòleg desxifrant un complicat jeroglífic egipci... O potser era sumeri?

—Res, és una mica estrany —dictaminà per fi—; el meu consell és que deixe que el portem a l’Hospital General. Hi tenen millors aparells i estan més preparats.

—Està dient-me que vol que m’ingressen? —el seu rostre ara pareixia més blanc encara.

—El més probable és que tot siga qüestió d’unes poques hores. I després a casa.

El metge jove somrigué com per a palesar la seua solidaritat.

—Jo crec que hem d’anar —els interrompé ara la dona—. Tampoc costa anar i que et facen les proves necessàries.

El seu marit li donà la raó amb el cap i el metge semblà respirar amb satisfacció.

—Vol que el traslladem amb una ambulància?

—No, no cal. Tenim el cotxe aparcat ací prop.

Isqueren d’Urgències. A l’entrada hi havia ara un home i una dona fumant i una altra ambulància al costat.

Pujaren al cotxe i feren cap a l’Hospital General. Els carrers estaven deserts de vida i soroll. Ni una ànima.

En arribar-hi els atengueren relativament prompte —en aquelles hores hi havia poca activitat humana.

Si fa no fa, hi repetiren el mateix procediment que li havien practicat abans. Auscultacions, termòmetres, electros, consulta d’historial clínic, etc.

Per fi els feren passar a un despatx on els atengué un home vestit de blanc que es presentà com a cardiòleg.

 Després d’alguns preàmbuls, el metge decidí parlar:

—Bé, no voldria que es preocupara excessivament, però la veritat és que el seu cas és, senzillament, extraordinari. En ma vida m’havia trobat amb una cosa pareguda.

 —I després de dir-me això —assegurà l’home—, no vol que em preocupe?

—No patisca, continuarem fent-li proves.

—Però que és el que té el meu home? —volgué saber ella.

El cardiòleg es passà lleument les puntes dels dits pels llavis com per a assegurar-se que encara els tenia al lloc i prosseguí:

—Bé, li hem fet totes les proves que hem cregut convenients, li hem auscultat el cor, li hem fet de quasi tot i... i la conclusió és que té el cor... parat... aturat... paralitzat...

L’home fità els ulls del metge amb incredulitat, després els llavis per on havien sortit aquelles paraules (es podrien segellar amb pegament o cola?) i, finalment, la seua muller, que ara semblava tenir la cara tan blanca com ell.

—Es pot viure amb el cor parat? —preguntà ell ara fent un esforç perquè no se li esgarrara la veu.

—No —digué el metge seriós com un sepeli.

—I llavors, com s’explica el que em passa?

—Anem a veure com li ho dic —expressà el cardiòleg bo i engolint saliva—. Vosté... vosté...

L’especialista colpejà amb nerviosisme la taula amb els dits, després respirà amb força i continuà.

—Segons els nostres càlculs, fa uns vuit dies que vosté es va morir.

L’home sentí en aquell moment més fred del que tenia i recordà, absurdament, que potser tenia el cotxe mal aparcat.



Sico Fons

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat