Mar s’ha convertit en una gran amiga i a més en la meua sòcia en aquest projecte que fa dos anys vam començar. Vam obrir la llibreria i galeria d’art “Nozomi” (que vol dir, “somni complert” en japonés), situada en ple barri de Russafa de la ciutat de València, exactament a la cantonada entre el carrer avinguda del Regne de València i el carrer de Russafa. Afortunadament, aquest negoci ens ha canviat la vida a les dues. Jo he fet un salt endavant tant en la meua vida personal com professional. Accentuant la meua predilecció per l’escriptura i la literatura, es pot dir, que em trobe en la meua salsa. Em considere el nexe d’unió entre els possibles lectors i els llibres, i això em fa sentir satisfeta. Estic encantada de formentar la lectura tant a la gent gran com als més petits.
Fins i tot, he aconseguit sentir-me atreta pel món de la il·lustració i no descarte en un futur poder apendre aquest art.
Totes dues, ens vam conéixer de forma inesperada. Malauradament, fa quatre anys mentre feia una ruta en bicicleta d’Alcoi al Montcabrer vaig tenir un accident molt aparatós. Durant uns mesos no em podia bellugar i havia de guardar repòs. Estava desesperada per tanta tranquil·litat i m’avorria profundament estant sempre en la mateixa posició. Estava cansada de passar dia rere dia sense fer cap cosa que realment valgués la pena. Els meus nervis no em permetien tanta calma i em jugaven males passades.
Així que se’m va ocórrer la idea d’escriure un conte. Em podia considerar una devoradora de llibres, i no us negaré que em feia gràcia poder escriure algun tipus d’obra. Que millor que un conte perquè les meues bestioles de l’escola el pogueren escoltar quan tornés. Però, quina va ser la meua sorpresa, que als dos dies d’acabar-lo, ja hi havia una editorial interessada en la seua publicació. Es tractava d’una editorial petita, que començava a enlairar-se i aquest era el seu nové projecte. Va ser en eixe moment quan Mar es va creuar en el meu camí. Ella va ser l’encarregada d’il·lustrar-lo i vam haver de passar bastant temps juntes.
Com cada dissabte cap a les dotze m’apropava al Café Vintage, un establiment amb toc industrial-vintage, per això s’anomenava així. Local situat al barri de Russafa, just a la mateixa cantonada. Era famós per servir els millors brunchs de la ciutat. Sentada en aquell còmode sofà desgastat de color marró i al costat del gran ventanal que donava al carrer, gaudia de la immensa llum natural que entrava. Amb ímpetu fullejava el llibre que tenia entre mans i mirava de reprendre la lectura on l’havia deixada la nit anterior. Em sentia estimada pel muntó de llibres que tenia al meu darrere i la sort d’inhalar una forta essència a taronja. La qual em transportava a la meua infantesa, tenint la sort de sentir-me de nou als bancals de tarongers dels meus avis. On havia crescut corrents plena de felicitat i moments inolvidables cada estiu.
Aquest perfum únic, provenia del caixò envellit que hi havia molt prop meu i que contenia un muntó de taronges amuntegades.
Quan Carla va arribar amb la safata a la mà, vaig tancar el llibre i vaig fer espai perquè em deixès el sabprós gofre amb pollastre acompanyat d’un suc de kiwi i taronja que sempre em solia demanar.
Carla era una xica d’al voltant de 25 anys, tenia els cabells rossos i un somiriure sempre dibuixat al rostre. Encara que no ho semblés, era una de les propietàries del local. Junt a Marta, una companya de la Universitat, totes dues havien apostat per aquest tipus de local ja que eren molt emprenedores. A més els seus pares regentaven des de feia molts anys una farmàcia al barri, justament a dos carrers del local,així doncs, quasi tots els clients la coneixien.
Marta, en canvi, era molt més tímida, així que es dedicava a la gerència, tancada al despatx era feliç. Tenia un caràcter seriós, era bastant esvelta i els seus cabells eren curts i negres. Sempre anava amb la seua tablet a la mà i la cara ben maquillada. Però quan feia falta a la barra, perquè l’establiment estava fins als topes, no s’ho pensava dues vegades per donar un colp de mà als seus companys i convertir-se amb una més.
Alguna vegada ens havíem creuat però mai ens havíem dirigit la paraula.
Quan em vaig adonar, em quedava l’últim tros. Vaig voler-lo assaborir sense presa. Així que lentament vaig posar-me’l a la boca i vaig tancar els ulls. La unió dels cinc ingredients que havia punxat; el gofre, el pollastre, el formatge, la pinya i la salsa amb un sabor molt dolç, em van fer sentir pura ambrosia.
Satisfeta i amb tranquil·litat em vaig recolzar de nou per seguir llegint.
De sobte vaig sentir que alguna cosa em recorria el pit. Esglaiada, en mirar em vaig adonar que una de les meues arracades s’havia clavat per la ranura del sofà. Les acabava d’estrenar, puix feia alguns dies que les havia comprades a una tenda situada molt prop de la Plaça Redona. M’agradava molt passejar per aquella zona.
Ràpidament vaig clavar-hi la mà. Amb mig braç amagat, vaig alçar la mirada i a sobre la taula vaig veure un dibuix. Era jo llegint amb una pila de llibres al meu darrere. No estava signat, no tenia ni idea de qui l’havia fet. Semblava que havia eixit del nor-es, però no vaig perdre l’esperança. Des d’aquell dia cada dissabte a la mateixa hora l’espere. Malauradament, avui fa un any i seguisc sense saber qui és.
