La suite, de M. Esperanza Esplugues

Havíem aplegat cansats, farts de pujar i baixar pisos, d'emprar ascensors, de pegar voltes amb papers en les mans, d'anar de taula en taula, de finestreta en finestreta, de donar proves i resultats per reclamar informació, d'oferir sensacions i demanar fets, després de recórrer passadisos, estances, “boxes”, habitacions, passarel·les i més estances, més corredors i moltes més habitacions i passadissos; després de recepcions, triatges, proves i explicacions sense fi, farts de camejar per tot arreu anticipant preguntes i preparant respostes, paraules que cremaven sense entendre-les, paraules que feien por sense sentir-les, cercant un tros de claredat en la foscor d'uns mots difícils i durs que havien posat la data de caducitat, buscant temps per a l'esperança en un espai sense futur. I, al cap i a la fi, hi havíem aplegat.

Era una habitació gran i lluminosa, amb una finestra que omplia una paret sencera, de part a part; això si, sense cap forma d’obrir-la, defugint que els cables que portem al cap es puguen creuar i trobar un sentit inexistent al món, anticipant un fi programat ja fa un temps, quan el cos va deixar que un esser estrany, alié, el colonitzara; una finestra que permetia veure de lluny, en el trosset de camp arreplegat a la costera en escalons de llauradors de la serra, uns ruscos d'abelles, tal volta massa a prop dels camins, i carreteres arrapades a les pedres que deixaven pujar sinuosament la serra; un camp amb alguna olivera, algun ametler i alguna vinya, tot xicotet com d'anar per casa, i amb la producció justa per gastar-lo en la familia. Dins, agulles, safes, tubs, catèters, instruments de vigilància, menjars de catering (això si, al gust del client), taules, lliteres, llençols, coixins, matalassos d'aigua, molt d’aparells per controlar, cortinatges que amaguen la por, que canvien els ambients i deixen la privacitat entre els seus teixits, cadires i butaques impossibles per pegar becadetes, perque allò de dormir es una altra cosa; somnis de vida, de vida i de por, que eixien pels forats que talls, puncions, punxades i vies deixaven a l’abast de tots; hi havia un bany també gran, personalitzat, tot ple de tovalles, mocadors de paper, sabó, caixons per a les deixalles seleccionades, aparells de neteja poc habituals, safates diferents i papers per netejar. Fora, la terra seca atapeïda de no trobar en l'obscuritat de la nit cap altra llum que la que ix de la finestra gran, vora les llàgrimes de Sant Llorenç, tan llunyanes i tan properes, a l'altre costat del cristal materialitzades en l'aigua que li cal per seguir vivint a contracorrent de l’alé que falta dins, que va desmaiant-se poc a poc sense adonar-se'n, amb la velocitat que marca una maleïda màquina que no pot retornar cap sensació de lluita al cos endinsat en un camí sense esperança.
 

Paraules i pensaments que anaven fugint de la realitat, el paisatge, tal volta, ens volia fer oblidar on estàvem, tal volta la situació de l'habitació estava molt calculada perque la llum i la serra tan a prop dels edificis de la ciutat ens translladara a cadascú al lloc on volíem deixar l'ànima i el nostre futur, tal volta tots el mots pensats per a l'event o els desitjos mai aconseguits o els somnis amagats en el trosset del cos més xicotet de tots, no eren prou per a cercar la llum que ens calia. Estàvem a l'habitació d’un “hotel” amb nom de Mare de Déu per a buscar la intercessió del cel, un “hotel” de moltes estreles, tantes com els metges, els infermers, els auxiliars , el personal de neteja i tot el que per allí s’apropava volien posar-li per arraconar la por de l'adéu, d'eixe adéu sense tornada i, al mateix temps, programat; estàvem a l'habitació de pal·liatius, estàvem en un eufemisme més per amagar el fet més desplaent, el fet que capbussa l'oblit en la vida per a sempre, llevant-li l'esforç de conéixer i creure, i, a poc a poc o més a corre-cuita, cremant en aigua totes les fulles del nostre calendari, de les nostres cendres banyades en un camp de batalla que ha anat desfent-se al mateix temps que els contendents que lluitaven per no deixar pas a l’enemic que portàvem dins. 


M. Esperanza Esplugues

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat