Taller literari, de Sílvia Romero i Olea

(1r premi del VI Certamen Literari de Castellar Joan Arús 2005)
 
Encara recordo com si fos avui aquell primer dia de classe. Tothom em deia i em repetia que no em capfiqués, que no em preocupés, que me’n sortiria sense problemes, però els nervis se’m menjaven i una angoixa que gairebé arribava al dolor, una nosa punyent, vivia instal·lada al bell mig del meu estómac. No era pas la primera vegada que formava part d’un grup d’escriptura creativa, però sí era el primer cop que em trobava a l’altra banda de la taula.

Feia tres anys que assistia a l'Escola de Contistes com alumna, i tot just feia un mes que l'equip de professors m'havia ofert aquella experiència diferent: tenir el meu propi grup d'alumnes.
           
Val a dir que sempre havia destacat per l'energia que dedicava a totes les iniciatives, per la gran quantitat de projectes que proposava, per la laboriosa feina de formigueta tant a l'hora de crear com de comentar... però això no treu que en un principi la proposta em sorprengués tot i que, sense pensar-m’hi gaire, de seguida vaig acceptar-la.
           
I aquell dilluns era el meu primer dia com a tutora de la matèria El sexe en el relat breu.
           
Quan vaig entrar a l'aula ja estaven tots asseguts. Em vaig apropar, insegura i alhora intentant dissimular el meu neguit, cap a l'única taula que quedava lliure. A l’Escola de Contistes, per tal d’eliminar la concepció jeràrquica i aconseguir una relació tutor-alumne molt més fluïda, havien optat per no diferenciar els llocs que ocupàvem i jo era una més entremig dels aspirants a escriptors inscrits a la matèria.
           
—Bona tarda. Em dic Victòria Català. Què us sembla si primer de tot fem les presentacions i parlem, breument, sobre què pretenem aconseguir amb aquest curset? —vaig assenyalar amb el cap al noi que tenia just al meu costat perquè prengués la iniciativa.
           
Era un xicot alt i musculós, de trets masculins i atractius, d'uns trenta i escaig, potser quaranta. La seva complexió atlètica, però, ja marcava certs vestigis d'haver minvat per la inactivitat dels darrers anys.
           
—Em dic Jofre, i m'he inscrit a aquesta assignatura per trobar nous valors literaris —va assegurar amb aplom.
           
Perdona? —la resposta m'havia estranyat.
           
—És que jo... tinc projectes —va afegir amb aires de misteri.

Vaig optar per no insistir mentre amb el cap indicava a la següent persona que continués amb la ronda d’explicacions. Era una dona de quaranta llargs, de bon veure i aspecte acurat.

—Em dic Carlota i tinc intenció de trobar algú interessant —va pronunciar amb veu suau i un xic aflautada.

—El meu nom és Lluïsa —qui parlava era una altra dona, de complexió robusta, de cabell ros oxigenat i actitud extremadament extravertida—. Jo he vingut perquè m'avorreixo i perquè parlar de sexe sempre va bé... però noia —es va girar cap a la Carlota—: em sembla que si pretens trobar algú interessant, t'has equivocat de lloc.

—Què m'aconselles, doncs?

—Conec un parell de locals on...

—Perdoneu —vaig tallar la conversa—, però... què us sembla si acabem primer amb les presentacions —i vaig continuar—: Qui més?

—Jo em dic Víctor, tinc vint-i-tres anys, estudio Empresarials i m'he inscrit a aquest curset perquè vull ser escriptor... Però voldria fer una pregunta: tu has dit —i va assenyalar la Carlota— que voldries trobar algú interessant... No ho entenc.

—Aquesta canalla! —va riure la Lluïsa.

—És molt senzill —va respondre la Carlota amb convenciment—: dels qui som aquí, m'interessa en Jofre.

El xicotàs, en escoltar el seu nom, es va redreçar a la cadira entre satisfet i orgullós.

—Però jo encara no m'he presentat! —va exclamar el darrer alumne.

—I per què creus que en Jofre és interessant i els altres no? —va inquirir el Víctor.

—Em presento? —va insistir el darrer del grup.

—És una qüestió de presència —la Carlota no es tallava gens.

—I que fa patxoca, oi, noia? —la va ajudar la Lluïsa.

—Jo em dic...

—Però quins elements de judici empres per arribar a aquestes conclusions?  —encara qüestionava el Víctor.

—Si us plau, si us plau —vaig aconseguir cridar l'atenció—. Encara no hem acabat. Ens dius el nom i les teves motivacions per inscriure't al curs?

L'home a qui tothom havia ignorat era grassonet i mig calb, deuria tenir uns cinquanta-cinc anys. Duia ulleres amb vidres de cul de got, muntura fosca, o potser embrutida, perquè encara a hores d’ara no ho tinc gens clar, i els faldons de la camisa li sobresortien per damunt la cintura dels pantalons. Tot ell presentava una aparença un tant malgirbada.

—Em dic Joan. El tema del curs no m'interessa en particular. Trobo que aspectes d'aquest estil ja estan a bastament tractats al llarg dels diversos estudis literaris que s'han efectuat els darrers anys. Jo mateix tinc un petit opuscle —i va remenar entre els seus papers mal desats en una carpeta ben heterogènia per mostrar-nos-el fins que el va trobar— en el qual hi parlo amb profunditat. I escric periòdicament en una revista del barri —va extreure’n uns quants exemplars de la mateixa carpeta i els va dipositar damunt la taula—  sobre altres matèries relacionades amb qualsevol tema. No m'agrada encasellar-me. Per cert: aquí teniu uns fulletons que he acabat d'imprimir, on faig una presentació més exhaustiva de la meva persona, del currículum en tots els camps als quals em dedico, i de tots el projectes que tinc endegats.

—Bé, ara que tots i totes ens coneixem —vaig intentar agafar de nou les regnes, si és que en algun moment les havia tingut a les meves mans— iniciarem la primera activitat del curs.

—Disculpa —va apuntar el Jofre—: només voldria matisar que a mi la Carlota també em sembla interessant. Un pèl madureta... però interessant.

—D'acord —no em quedava més remei que acceptar l'aclariment—. Aquí teniu uns textos medievals —vaig començar a repartir fotocòpies—. Els llegirem i intentarem representar-los...

—Haurem de fer teatre? —es va exclamar el Joan remenant de nou el paperam de la seva carpeta—. No em van avisar, d'això. Perquè tinc uns esbossos de peces teatrals que podríem utilitzar...

—No —començava a plantejar-me si havia fet bé d'acceptar aquella feina—. Pretenia insinuar que els representarem en format "teatre-fòrum". Cadascú de nosaltres interpretarà un personatge, però això significa que llegirà la part que correspon...

Em va interrompre el so de la porta en obrir-se. Era la directora de l'Escola de Contistes.

—Perdona Victòria: pots sortir un moment?

—Sí, ara mateix —em vaig dirigir al grup, que em mirava esperant instruccions—. Aneu llegint el primer text i repartiu-vos els personatges. De seguida torno.

I vaig sortir gairebé agraint la interrupció.
**

La conversa amb la directora va ser breu i tot just uns quinze minuts més tard ja entrava de nou a l'aula. Tenia clar que no havia de començar de bell nou, però també sabia que em calia reconduir la classe si no volia que aquella primera experiència com a docent m’explotés a les mans. Creia que l’ambient havia de ser distès, agradable, amè. Era l’única manera d’aconseguir crear la idea de grup i propiciar un bon ritme de treball. Però una cosa era l’ambient distès i l’altra, ben diferent, flirtejar de forma tan oberta i desvergonyida.

Amb tot, els plans i propòsits que duia al cap es van evaporar en obrir la porta de l’aula. Dins m'esperava, com pertocava, el grup d'alumnes que s'havia inscrit a la matèria El sexe en el relat breu, i en veure'ls de seguida vaig intuir que no havien entès amb claredat la feina encomanada, que allò de “aneu llegint el primer text i repartiu-vos els personatges” ho havien adaptat al seu aire. O a les seves necessitats.

La Carlota era asseguda damunt la taula, amb les faldilles apujades i oberta de cames. L'expressió de la seva cara denotava que estava molt lluny de concentrar-se en el text que aguantava amb una mà enlairada, mentre recitava entre gemecs: "Sou vós, senyor meu, qui pretén fer-me mal amb aquestes embranzides salvatges". I davant seu, un Jofre d'aspecte baronívol, prometedor i suat, amb els pantalons abaixats fins a mitja cama sacsejava endavant i endarrere la pelvis i responia: "Senyora meva: jo només us desitjo el bé, i vull ajudar-vos a assolir la plenitud del paradís. Permeteu-me que tasti els càntirs que com dues llunes il·luminen el vostre pit". I dient això va obrir la brusa de la Carlota amb una estrebada que va fer saltar tots els botons.

La Lluïsa, per la seva banda, perseguia al voltant de la taula al rodonet Joan, mentre li cridava sense llegir-se a fons el guió: "No fugiu, bon minyó. No marxeu del meu costat sense haver xuclat la mel dels meus llavis assedegats d'amor. No fugiu, príncep dels bufons, sense haver provat d'endinsar la vostra espasa en la funda que us tinc reservada".

"Us equivoqueu, senyora meva", s'escarrassava a exclamar en Joan sense deixar de córrer, "heu errat el vostre camí en escoltar els precs del cos i no pas les raons de l'enteniment. Us equivoqueu, i en aquest pergamí que ara us atenyo hi trobareu la veritat. Però ara, deixeu-me descansar."

Jo no podia creure'm el que estava contemplant. L'aula s'havia convertit en una mena de sex-show improvisat amb aires medievals. Res del que pronunciaven estava escrit en els textos que els havia passat fotocopiats. No sabia què fer. Dubtava entre estossegar perquè s'adonessin de la meva presència, o fer un mutis discret i esperar que sonés el timbre del final de la classe.

I just en aquell moment vaig escoltar una veu ressonant entre les quatre parets de l'aula. Era en Víctor, que malgrat tot l'aldarull romania assegut a la mateixa cadira on l'havia deixat, i consultava els folis alhora que feia anotacions al marge:

—Perdoneu, companys, però encara no he entès en quin passatge heu començat el repartiment de personatges. Per on aneu, que m'he perdut!



Sílvia Romero i Olea
 
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat