Aquell 9 d'octubre, de Jordi Julià

El vent que colpejava la tenda anunciava els aires de la tardor que avançaven implacables sobre la plana que s'estenia entre la serra Calderona i la marjal de Morvedre. Havien passat davant els murs vells de l'antiga Sagunt i ja s'apropaven amb força a la ciutat de Balansiya, guardada encara per muralles fortes i milers de persones. Entre diverses traïcions i noves conversions la força del contingent musulmà cada cop minvava més. L'ensenya de la lluna minvant es feia xicoteta mentre l'estendard reial de les quatre barres cada cop semblava més gran.

Acampats vora la muntanya d'El Puig, dos soldats ociosos van eixir de bon matí a fer una ràtzia a algun poble del voltant, eixint quasi d'amagades al no voler que cap dels senyors presents capitanejara l'atac. Bruts i olorosos, espentaven quasi més pel seu aspecte bàrbar que per les armes que portaven, i amb dos cavalls sense cadira van marxar ràpids al trenc d'alba amb l'esperança de tornar a mig matí una mica més rics.

Es dirigiren al poble d'Almenara, que continuava el seu dia a dia feiner sense massa canvis després d'assumir pacíficament i per mitjà d'un acord la nova regència. Bernat, ú dels soldats, va albirar una barraca vora l'estany i els digué d'anar enllà. Hi havia tres moriscos, que treballaven l'horta del voltant i que els miraren preocupats. Era una parella i la seua filla, una jove amb el cabell ondulat i descobert al vent, de penetrant mirada d'ulls verds.

Sense dir ni pruna, els soldats cristians s'aproparen a ràpida velocitat i sense descavalcar, assestant un colp Bernat al cap del llaurador morisc que féu que caiguera plegat. S'escoltaren xiscles de la dona i la filla, espantades i amb una mirada que va glaçar la sang de Guillem, que va badar i descavalcà del cavall.
 

-No tingues tanta pressa, espabilat! -va cridar Bernat, que ja es descordava la roba-.

Guillem va creuar la mirada amb la jove, i li semblà que queia sense poder parar en un estany d'aigües verdoses que reflexava el cel com si fóra l'aigua de la marjal, sentint una pena i una compassió que el van aturar.

-Puja al cavall i tornem, Bernat -el rei ens necessita al campament-.

-Què passa, ara tens por per si et riny un noble per prendre el que ell havia guanyat sense fer res? Gaudeix el que hem vençut al combat!

-Combatre és batre a un vell home desarmat? Vine ací... I tindràs un combat.

-T'has tornat foll, com que home desarmat? Un infidel assassí és amb qui he acabat.

-Baixa! -cridà Guillem, però Bernat amb un gest de fúria va cavalcar cap a ell amb la llança a la mà.

Mentre mare i filla s'amagaven a la barraca Guillem va esperar l'acomesa del seu antic amic i company. Quan Bernat anava a colpejar d'un salt Guillem canvià de costat, alçant l'espasa i tallant a l'altura del ventre de Bernat, la cuirassa del qual no va poder salvar. Caigué a terra, rodolant, amb sang al jupetí i als llavis, i amb una mirada d'odi el maleí durant els seus últims instants.

Guillem li tancà els ulls, i s'apropà a la barraca, alçant els braços i deixant l'espasa i la daga en terra. Deia que venia en so de pau, però la dona major no deixava de xisclar, de nou va caure al pou, al pou d'aquells ulls verds clars com l'estany, i li semblà que sense paraules es podien parlar. Li apropà els dos cavalls, i li féu gestos a dona i jove que pujaren als animals. Elles ho van fer, i posà els cavalls mirant cap al sud per la vora de la mar. Ella s'acomiadà amb una última passada d'aquells ulls verd clar que l'havien convertit en traïdor i mal cristià.

Amb melangia i vergonya per igual tornà al campament d'El Puig veient que tothom havia marxat, amb la roba esgarrada, el guàrdia li preguntà què havia passat:

-Aquesta nit huit sarraïns s'han endut dos cavalls, he intentat salvar-ho però igual ho han furtat, i Bernat de Montsó ha mort a les seues mans.

-Era un bon home, però massa brau... Vés i descansa, que avui hi haurà festa: el rei va a conquerir València. Somnia en joies, gestes i dones calfant-nos el llit, que s'apropa la tardor però per a nosaltres serà estiu.

Mentre mirava la polseguera que alçaven les tropes del rei cap a la ciutat, no va poder mirar cap a la verda mar i la verda marjal, pensant que tal vegada allà estava la xica dels ulls verds clar, pensant que tal vegada acabaria ultratjada o venuda com a carn. Amb una llàgrima als ulls va contestar lacònicament “l'estiu de mig món és l'hivern de l'altra meitat”.


Jordi Julià

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat