La persistència, per Joanjo Garcia

La persistència ( o La influència d'Ewing en la literatura contemporània)

La frontera entre la infantesa i la pubertat –un moment de la pre-adolescència més fotuda (i mira que en vindran de fotuts)– la travesse un seguit de matinades de l'any vuitanta-nou. Estic al saló de casa, pràcticament amb els ulls apegats a la pantalla i el volum del televisor molt fluix, inaudible. Fan un documental o un sèrie dolenta, res que puga testimoniar anys després en la història que comence. Les parpelles se'm clouen de son i els pares m'han advertit per penúltima vegada des del dormitori que tanque el televisor i me'n vaja a dormir. Però no. He desafiat la seua insistència –que arriba mandrosa entre la negror que ocupa el corredor– i m'he atrinxerat al sofà. Cada divendres mantinc el mateix duel incruent mentre espere que el cansament els vença i em deixen tranquil.

Espere. Espere sense poder espolsar-me el neguit, mirant de reüll el rellotge de paret de casa que la Caixa d'Estalvis ens han regalat per posar noséquant en un compte corrent fixe. Les busques semblen mandroses en un recorregut que no té un punt d'arribada concret perquè la programació de la segona cadena estatal fluctua sense criteri. Qui veu la tele a aquelles hores? Només un grapat de mocosos impressionables.
           
A aquests mocosos que el 1989 reneguem del futbol i vetllem les matinades de divendres me'ls aniré trobant anys després i ens reconeixerem com una mena de maçoneria de visionaris. Però això encara està per passar i, en el trànsit, a l'escola aprenc les capitals d'uns estats que estan a punt de desaparèixer, la fórmula per calcular la superfície d'una esfera i a diferenciar els mamífers dels marsupials. Cap mestre ens parla, en canvi, de fracassar i esperar que són les lliçons que més sovint ens donarà la vida. Fracassar i esperar.
           
Esperar què? Jo aquella nit espere un paio negre, de bigoti retallat a l'estil francès iun tupè com l'Elvis de la primera època (l'Elvis, no el tupè), o siga; vigorós i rebel. Un paio negre amb el trenta-tres a les esquenes, de dos metres tretze, i un peu llarg com una vesprada sense berenar. Bé, només n'hi ha una persona en la terra que acomplisca els requisits i fa pinta de porter de discoteca. Vaja, el paio que no voldries trobar-te una nit en una cantonada. O sí, sí si fóra entre Lexington Avenue i la 42. Sí, si fóra Pat Ewing; justament el paio que espere.
           
Per fi sona la sintonia del programa i la veu de Ramón Trecet m'hipnotitza. És 1989, l'NBA és gran i Trecet és el profeta que anuncia el gihad (gihad en aquell moment té connotacions positives perquè sona a anticomunisme). A la pantalla desfilen uns mujahidins incomparables: Karl Malone, Robert Parish, Reggie Miller, l'imbècil de Barkley... Ara, res comparable a Ewing; ni Jabbar –que està perquè el retiren–, ni Mourning, ni Olajuwon. Ewing! Ewing forever.
 
           
Per què? Per què Ewing i no Magic o Bird? Calen explicacions? Doncs perquè Ewing és New York, és el Madison, és la capital cultural del món que coneixem (val, d'acord, tenim pocs anys i coneixem poc món!), però és on qualsevol xiquet es voldria perdre perquè llavors bastaria mirar al cel per veure les Torres Bessones (que encara hi són) i sentir-se menys perdut. Menys perdut i menys important.
           
Per què Ewin i no Magic o Bird? Per què això sona massa a Madrid i Barça, a rivalitats casolanes, i jo tinc ganes d'anar per lliure.
           
És 1989 i la dicotomia Lakers-Celtics s'ha erosionat. S'està extingint –al bo de Bird se li acaba la benzina i no té ningú a l'equip que sostinga el partit mentre recupera l'alè a la banqueta–, però aguanta. La confrontació, a més, té alguna cosa a veure amb declivi de poder de l'est. Representa l'ocàs de les tretze colònies, l'epíleg del somni wasp, la decadència de l'aristocràcia bostoniana. Però sobretot és l'emergència definitiva de Califòrnia, del Go West, de la nova frontera, d'una nova Amèrica de les oportunitats on finsi tot hi cap el pentinat impossible de A.C. Green i les ulleres de saberut de Kurt Rambis (l'heroi de tots els xiquets amb miopia). La Guerra Freda llangueix i els interessos es desplacen a l'eix del Pacífic. És el moment de la fascinació per allò oriental; del menjar xinés, de la invasió comercial japonesa, de la filosofia zen i de les teràpies new age. Les petjades de tot això esguiten el cinema de la dècada: des de El chico de Oro a Sol naciente. L'empremta més representativa és la què deixa el senyor Miyagi a Daniel Larusso (els Larusso van des de New Jersey a Los Ángeles en busca d'oportunitats): el colp de la grua. Polir cera, traure cera.
           
Polir cera, traure cera. Això ho fa cada nit Ewing sota els taulers. Polir, traure i repartir-ne. Bona cosa. Però els Knicks segueixen sense eixir de la mediocritat. En els playoffs els Cèltics i els Bulls els deixen fora de la lluita pel títol. L'equip emergent, l'esquadra de moda són els Pistons dels Bad Boys, d'Isiah Thomas, de Dumars, de Laimbeer, de Vinnie Johnson. La final anterior l'han perduda davant uns Lakers caducs amb Thomas coix en el sisè partit veient com se li escapava l'anell. El 1989 és l'any de la revenja. El mig-oest industrial, populós, rude, cristià, automotriu se'n va de festa. El Detroit del in General Motors we trust sembla renàixer. Però espereu: és un miratge, el cant del cigne d'una ciutat camí de la fallida. No és el renàixer, n'és l'epifania. A principis dels 90 la generació dels Bad Boys i del simpàtic d'Isiah, s'estavella contra Jordan. Jordan; 1991 primer anell. Jordan; 1992 segon anell... L'únic del planeta que pot esmaixar, traure la llengua i no perdre el somriure mentre t'humilia. Alguna cosa així passa aquella dècada al món amb els Estats Units: no tenen ningú al davant i se'n regalen.
           
Els noranta són una època terrible. Jordan segueix fent col·lecció de trofeus fins que s'avorreix. Els noranta són una dècada terrible, una dècada sense referents identitaris, són la fi de moltes coses però el principi de poques. Els pregoners dels neoconservadurisme, que s'han forjat a les aules d'economia de la ciutat, estan d'enhorabona. Jordan és l'esperit de Chicago al cent per cert. El Milton Friedman delbasquet. MVP de la temporada cinc vegades; l'aiatol·là de l'individualisme.
           
Perdó, m'accelere. El 1989 Jordan encara té moltes coses a demostrar. ¿Ningú se'n recorda de la injustícia al concurs d'esmaixades amb Dominique Wilkins? Avui no, ningú no se'n recorda. Queda sepultat per l'allau de la llegenda. Però el 1989 el tema encara cueja. Jordan no em cau bé les nits que creue els dits perquè el partit de la retransmissió siga el dels Knicks. Sols li tinc simpatia quan es retira. Ara és el moment dels Knicks. Però tampoc. En tota la dècada Ewing res. Res. Res. Absolutament res. Pegat a la pantalla el veig perdre les finals del 1994 i del 1999. En aquell moment ja no m'interessa el basquet. Tenim vídeo a casa i veure els partits ha deixat de ser una epopeia. Els seguisc per pur romanticisme, que és una sort de mania suïcida que aprenc en els llibres de poesia que llegisc d'amagades a l'institut.
           
Ningú dels amics amb qui compartisc la dèria pel bàsquet entén la meua lleialtat als Knicks. La gent és d'alguna cosa per rebre alguna cosa. Són dels Bulls perquè guanyen o dels Rockets perquè sembla que agafaran el relleu. Per què Ewing? Perquè m'ensenya coses. Per exemple que pots combinar un bigoti retallat a la francesa amb un tupè atrevit, eixir al carrer i sobreviure per a contar-ho. Però clar, per això has de ser un jamaicà de dos tretze; el puto Ewing.
           
Ah, i, a diferència de l'escola, també m'ensenya a fracassar sense queixa i a esperar sense recompensa. Sense que la pròrroga porte una última proesa que repare la injustícia (com passa a les pel·lícules de Hollywood). No: fracassar i esperar.
           
Amb els anys, quan comence a escriure contes, a esbossar novel·les, quan comence a obsessionar-me per la literatura aquesta lliçó dotarà de sentit la combinació de tupè i bigoti elegant. Fracassar i esperar. Hi ha un verb que els resumeix: persistir.


Joanjo Garcia
 

Comentaris

Joanjo
3.

Gràcies pels apunts Esquellot!

  • 0
  • 0
Esquellot
2.

Jo soc dels Bad boys de Detroit, també em pot la nostàlgia. Però reconec que ser dels Knicks es un drama, que s'heu pregunten a Spike Lee..

  • 1
  • 0
Esquellot
1.

T'has deixat als Utah Jazz de Karl Malone i John Stockton, dos històrics sense anells de l'NBA, gràcies a un tal Jordan..dos vegades. Karl Malone, un afroamericà d'estètica texana i republicà dur, contrastos.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat