'No t'acovardes', per Josep Manel Vidal  

Arribe d’hora. La mare ja està asseguda a una de les cadires de plàstic de la sala d'espera. Parlem d'obvietats simplement per no donar cap concessió al neguit. Però arriba un moment que em costa molt trobar un motiu de conversa, fins que accepte el seu silenci. Potser prega per dintre, mastega un rosari de paraules per convertir-les en una medecina miraculosa. Hi ha poc amb el que entretenir la mirada. Cartells que recomanen silenci, anuncis de campanyes de vacunació envellits... Les manisetes de la paret són grises, llises i lluentes. Sura en l'ambient una lleu flaire de lleixiu. De tant en tant s’obri la porta que tenim al davant i passa un home, generalment vell, que diu “bon dia” amb un fil de veu. No és la nostra consulta. La nostra encara roman tancada. Sembla que el metge fa tard. La mare, al pas d’una infermera, s'alça ràpidament, com si volgués donar-li un ensurt, i pregunta. La infermera diu que cal tenir paciència, que el metge també té consulta a l'hospital i no acudirà a l’ambulatori fins que acabe. I desapareix rere la porta que no s'obri per a nosaltres. Fa calor. Em trec la jaqueta. Ella ja fa una llarga estona que la té plegada a la falda. De reüll la fite i veig una mena d’ombra que li entela la mirada. Potser la mateixa ombra que han descobert al seu ronyó i que ens té ara asseguts a tots dos en aquella breu sala d'espera. Tots els qui fins ara l'han vista miren de llevar-li ferro a l'assumpte. Fan breus descripcions farcides de diminutius que puguen alleugerir el tràngol que esdevindrà, segur, més endavant. No vull pensar molt perquè els llagrimals em bateguen, em couen. Ningú no diu res. Com a molt xiuxiuegen amb l'acompanyant, que capcineja com si assentís. Per fi arriba el metge. Una infermera el segueix, a bon pas, carregada de dossiers gruixuts. Som els primers a entrar-hi. La mare pregunta amb una veu fràgil, trencadissa. El metge regira els fulls que li han lliurat i sense mirar-la, disfressant la fredor del seu pronòstic entre els documents que remena, li rebla, que el que té és un tumor. Gran. Molt gran. És probable que s'haja escampat a altres òrgans del cos i això cal que ho comprove el departament d’oncologia perquè el que hi cal fer és recórrer urgentment a la cirurgia. Extirpar el ronyó, sencer. Crida molt.
 

Potser pensa que ma mare, perquè és gran, té problemes d’oïda. Potser només supèrbia. Les seues paraules fan mal. No solament pel que diuen, sinó per com ho diuen. L'operació té un risc mol alt per al pacient. I la mare pregunta si serà a vida o mort. Ho deixa anar amb una insòlita delicadesa, com qui allibera una papallona que tenia reclosa entre la gelosia dels dits. El metge no dubta i diu que si, així és. Alguna cosa se m'ha esguerrat per dintre perquè sent una humitat insòlita, desbocada. La mare no plora. Diu que el seu Déu és amb ella i que no necessita res més. Jo la mire astorat per aquell posat de conformitat que té, i a la infermera que ens observa amb una expressió incerta i al metge que estossega discretament. Els mire i no trobe ningú. Pense que he de dir alguna cosa però un puny em prem el cor i l'altre la gola. Si mire de posar algun mot en aquella escena esclafiré com un got de vidre i feriré l’enteresa de la mare amb la meua pena. Eixim de la consulta confosos, com si ens haguérem deixat quelcom allí dintre (potser sí, l’esperança, la vida mateixa), i caminem cap a l'ascensor, i travessem el rebedor de l’ambulatori, i baixem les escales i enfilem per les voreres envers l’estació del tren, i m'adone que el món sencer ha callat. Faig un esforç per parlar però ella, com si estigués esperant-ho, interromp el meu refilet tremolós i fràgil per dir-me que no m'acovarde, que no m'acovarde ara. Baixant el carrer, camí de l’estació va fent-me encàrrecs de prudència, de silencis, de coses que no hem de dir perquè el dolor ens ha de pertànyer tot a nosaltres, als de casa. Hem d’aparentar seguretat, diu. Disfressar-se les maneres per fer pensar a qui et mira o et sent, que estàs bé. No ser el vulgar aparador de la misèria. Mai. I jo m’ho apunte mentalment en l’immens full en blanc que ha esdevingut el meu cap. Ella puja al tren mentre jo romanc a l’andana. Insistisc en acompanyar-la a casa però no vol que tinga que perdre la resta del matí de feina, perquè la visita ja l'hem feta. Sona un xiulet, les portes s’hi tanquen i el tren comença a marxar. S'allunya lentament, com si li faltés convicció. S'emporta la mare i la resta de la meua voluntat, i allí mateix em desfaig en una tempesta de plor, com si fos una criatura vella, abandonada. Un plor atrotinat, que em surt a batzegades. No tinc prou mans per esborrar-me de la cara els solcs que va llaurant la tristor. M'empeny un pou que regolfa, que ompli les séquies i bada tots els estalladors de la dignitat. La gent passa pel meu costat i fuig, com si jo fos un rodamón turmentat per la solitud i la bogeria. Sóc una tristor tòxica. En el camí de tornada a la feina vaig regalimant un fil de plata que s’esmuny per l’abismal clivella que tinc oberta a l’ànima. Ningú no m'ho diu, però sé que acabe d’encetar la darrera i definitiva lliçó de la mare. 

Josep Manel Vidal
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat