‘Records’, per Robert Rubio Vicent

Els divendres de vesprada pujàvem des de València desitjant trobar-nos amb el món en què somiàvem tota la setmana… Andilla no es trobava tan lluny com distant.

Les revoltes de la carretera tortuosa barrejaven els somnis amb les realitats, la vida desitjada amb la vulgar, el que era amb el que volia ser.

Cada època marcava la meua atracció cap a la muntanya, tant si eren les ametles, les olives, la poda… m’encisava anar als canyissos a vore les vespes ballar sobre les figues, era el temps en què encara sabíem fer les tomaques al secà, quan la males…a dels barrancs eren les pruneres i les nogueres, quan les bardisses no punxaven i les argelagues una anècdota, el temps d’abans del canvi climàtic, de les sequeres i els incendis.

A la tardor, parlàvem dels racons on anar a fer bolets… al Mas del Soldado a fer múrgoles, a la Salada o la Almarja a fer bolets de Panical, al Navajo los Palos o a las Navas a fer esclata-sangs, a Tresuela a fer turmes, a la Ponza a les gírgoles de panical, o la Base a caçar les buixetes que naixen per ballar en erols… aquesta herència ja és morta, ningú no vol saber on dorm la lluna ni on naixen els somnis… internet i el consumisme han destruït el meu ancestral mon.

El nostre lloc més estimat és la Serra, el lloc on la meua ànima vola quan més lluny estic d’ella, allí anàvem a carregar la sarieta de records i experiències filades amb les punxes dels espinals i els aranyons, a fer becadetes a Tresuela, esmorzars a l’Aguanaz i partides de pilota al carrer sense asfaltar de Canales on mon pare encalava la pilota a les teulades pintades amb taques de rosada, granís i solanes.

I allí creixia els caps de setmana, allunyat de la meua vida real… gaudint en somnis la meua vida.

La Serra és el mon màgic de les trinxeres, dels maquis, de les bales colgades que mai foren disparades i s’amaguen entre el llimac i la molsa, que esperen ser torbades per un infant que imagina les històries contades a casa per tal de forjar una història de soldats i banderes amb franja lila, aquells que baixaren els estels per penjar-los a la solapa i alimentaren l’ànima dels llauradors i els obrers de les fàbriques d’allà baix.

Pot ser les experiències no viscudes són els records més nostàlgics.

És el paradís de les cabretes, de l’aigua congelada, de jonqueres impossibles al fons dels barrancs, de clotxes plenes d’argila i somnis, de gamellons on van a abeurar els dimonis de la consciència i s’omplin d’aromes de pi roig, ontines i trabines, les mateixes i sagrades plantes que reviscolen les abelles i fan somriure els cucs, el meravellós lloc on la serp és lliure de l’home i s’apega a la terra amb la força d’un amor de primavera, és el lloc on nien les armes callades ja pel temps, on cada trosset de metralla trobat travessa l’anima i mor una i mil voltes seguides als meus avantpassats que defengueren la nostra llibertat… , l’espai on cada penya em fa imaginar les històries d’herois d’altres vides antigues i mortes.

Pot ser estimada, avui que has vingut a la Serra amb la efervescent curiositat d’un xiquet de poble quan camina descalç pel riu de la infantessa, t’has endinsat a l’avenc del meu cor…

Has anat al lloc on viuré l’eternitat de la meua mort.

Robert Rubio Vicent